Anna Alàs és una mezzosoprano de Terrassa resident a l’Europa central des de fa quinze anys [Foto: Michal Novak]
Anna Alàs i Jové és una mezzosoprano de Terrassa resident a l’Europa central des de fa quinze anys després d’acabar els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) de Barcelona. Arran de la pandèmia viu a Linz (Àustria), però ha viscut en una munió de ciutats entre Àustria i Alemanya com a freelance on la seva veu ha ressonat pels principals teatres. Aquest dissabte 21 de maig participa en l’estrena mundial de l’obra Unter dem Gletscher (Sota la glacera), del compositor alemany Michael Obst, amb la Bruckner Orchester Linz basada en la novel·la Kristnihald undir Jökli, del Premi Nobel Halldór Laxness. A banda dels espectacles en curs, Alàs participarà en un projecte amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i a la Quincena Musical de Donosti. A Exterior.cat, la mezzosoprano egarenca reclama més fiscalització per part de l’administració i més visibilitat dels artistes catalans residents a l’estranger.
Un incís. Per què no has volgut dir-me l’any que vas néixer?
Perquè en la nostra professió hi ha una gran discriminació amb l’edat, especialment amb les dones. És provocat per la importació de certes tendències de Hollywood cap al món de la música clàssica i cada cop la imatge juga un pes molt rellevant, vivim sota la dictadura de la imatge.
Quines són les causes d’aquesta situació?
És fruit del neoliberalisme, el materialisme i la superficialitat que s’estan imposant en tots els àmbits i es menysté la maduresa artística. La bellesa tindrà més oportunitats, també en la clàssica, que treballem de cara al públic.
I el públic, què hi diu?
La influència del màrqueting, també juga un paper indiscutible en aquesta nova tendència. El mercat sap com jugar les seves cartes perquè funciona. Som en un moment que el públic cau compulsivament en la temptació d’anar a descobrir nou talent, deixant de banda si té o no res interessant a dir sobre l’escenari.
Quines diferències trobes en el públic català o mediterrani i el públic de l’Europa central?
El públic de l’Europa central s’espera al final de l’obra a mostrar-te el seu entusiasme, és més silenciós. És el primer xoc que reps quan hi actues, perquè no tens cap senyal d’acceptació per part del públic. En canvi, el públic català o mediterrani t’ho va donant durant l’espectacle, notes el feedback i al final és meravellós. Els artistes estrangers al·lucinen quan hi actuen.
El repte més imminent és l’òpera Unter dem Gletscher. Què planteja l’obra?
Al peu de la glacera Snæfell, a Islàndia, un capellà negligeix les seves obligacions pastorals. Les autoritats eclesiàstiques envien el jove bisbe auxiliar Vebi a reconduir la situació, en el que serà l’inici d’una història extraordinària i enigmàtica sobre una societat atrapada entre la creença popular i la modernitat.
“Debutar com a protagonista a l’Òpera de Colònia és una oportunitat d’or”
Tens un paper rellevant interpretant el jove bisbe auxilar Vebi.
[Somriu] Així és, és un paper que em fa molta il·lusió, un protagonista espectacular! La principal novetat respecte a altres obres és que en aquesta acompanyo l’espectador al llarg de tota la vetllada, cosa que no és massa habitual. Com a mínim en aquest cas que l’espectacle té una durada de tres hores. És tot un repte.
Què suposa aquest repte?
És un repte per la veu, per la concentració, pel flow. L’obra genera moltes preguntes, i el meu personatge té molta incidència dins el relat. Contagia el fet que sigui una temàtica d’actualitat, en aquest cas la relació de l’Església catòlica amb la societat i la complexitat de l’espiritualitat humana.
Paral·lelament, el 23 de maig tanques la temporada de ‘Les noces de Fígaro’, en cartell en els darrers cinc mesos.
Ha estat un èxit espectacular! Fins al punt que la televisió nacional austríaca té interès d’enregistrar-la per a tot el país. I no és massa comú que una obra que s’interpreta lluny de Viena, agafi tanta volada. Tot plegat és perquè l’equip ha fet molt bona feina, la posada en escena és molt agraïda per l’espectador. I particularment, molt feliç d’interpretar Mozart.
Com has patit professionalment la pandèmia?
Més enllà d’algun canvi d’una obra que es va haver de cancel·lar, també m’ha sorgit l’oportunitat de protagonitzar ‘I Capuleti e I Montecchi’ de Bellini. En un moment en el qual l’activitat cultural es va paralitzar arreu, Àustria va decidir mantenir l’activitat de portes endins. I un fet més rellevant: els artistes contractats van continuar cobrant, tot i que es van suspendre o ajornar els espectacles. Les companyies a Alemanya van aplicar el mateix model i els freelance també van ser compensats.
Res a veure amb Catalunya i a l’Estat espanyol.
Pel que em diuen hi ha artistes freelance que aquestes alçades encara estan esperant a cobrar. Així i tot, a l’Estat espanyol es va decidir mantenir l’oferta cultural en l’àmbit de l’òpera, però gran part dels espectacles van anar a càrrec d’artistes estrangers molt reputats i alguns d’ells confinats a Espanya, que en veure que havia tancat l’Europa central van veure l’Estat espanyol com un recurs llaminer, ja que no només mantenia els teatres oberts sinó que oferia bones condicions econòmiques.
I els artistes autòctons, què?
Penso que en algunes sales se’ls va menystenir. I tenint en compte les dificultats que va generar la pandèmia es va perdre una gran oportunitat de promoure el talent nacional i local.
“El públic de l’Europa central s’espera al final de l’obra a mostrar-te el seu entusiasme, és més silenciós”
La pandèmia t’ha obligat a canviar de residència.
M’he establert temporalment a Àustria on intermitentment he format part de l’ensemble de cantants del Landestheater Linz. Ara que s’ha recuperat la normalitat del tot, tinc la intenció de reprendre la carrera com a freelance.
Foto: Michal Novak
Tens una munió de propostes fins a finals d’any. Al juny debutaràs Rienzi, a Leipzig.
Aquest em fa molta il·lusió perquè suposarà el meu debut en aquest destacat teatre alemany, una meca de la clàssica, i ho faré amb la Gewandhaus Orchester, una de les millors orquestres del món. A més en aquesta obra el meu personatge és el portador de la pau, la seva ària és un missatge molt rellevant en una època en la qual estem pendents del conflicte obert a Ucraïna.
Després vindrà ‘La Ventafocs’, a Colònia, a mitjans de desembre.
Debutar com a protagonista a l’Òpera de Colònia és una oportunitat d’or. Serà un bon aparador per continuar creixent i donant-me a conèixer en el públic alemany.
A més repetiràs col·laboració amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona, prevista el gener de 2023.
Si l’any passat va ser una gira per diversos escenaris de Catalunya, aquest cop serà un espectacle a L’Auditori. Com a graduada de l’ESMUC, cantar a la sala gran de L’Auditori ve molt de gust. I molt més fer-ho amb l’OBC.
“La importació de certes tendències de Hollywood cap al món de la música clàssica i cada cop la imatge juga un pes molt rellevant”
Què suposa cantar a casa?
Un miracle! Per aquells qui ens hem vist obligats a fer carrera a l’estranger, el camí és doblement feixuc a causa de diversos factors culturals i polítics molt compactes. I tot plegat ha fet que sempre s’hagi prioritzat la contractació d’artistes estrangers que no pas els autòctons. Això suposa una anormalitat, cosa que no passa enlloc.
Quina és la situació en la resta de països?
Si com a país fas una inversió de diner públic en les escoles de música clàssica has de tenir una continuïtat, no hi pot haver un forat que hi desconnecti. Així és com en la majoria de països d’Europa protegeixen els seus artistes, apostant-hi fermament per ells. I això no vol dir que no contractin artistes estrangers, mira el meu cas. En canvi, a Catalunya, costa creure en els seus artistes de casa, l’autoestima no és el nostre fort. I això fa que bona part dels molts catalans que som a l’estranger no tinguem l’oportunitat de tornar.
N’hi ha que han tornat.
Sí, i malgrat que el seu talent em temo que estiguin pagant un preu en l’àmbit professional.
I tu no el vols pagar?
No, no és la meva intenció. Vaig marxar perquè a l’estranger pots continuar formant-te sense la necessitat de treballar, a través d’un programa de beques. Quan vaig acabar els estudis de l’ESMUC vaig anar a Alemanya amb una beca sota el braç, que em donava l’oportunitat de perfeccionar i cobrant al mateix temps. Per això admiro moltíssim aquells qui ho han fet treballant de forma paral·lela.
Quins són els referents catalans de la lírica actualment?
Els més coneguts són Josep Bros, Núria Rial i Xavier Sabata, però n’hi ha molts més, com Àngel Òdena, David Alegret, Joan Martin-Royo, María Hinojosa, Carol Garcia, Roger Padullés, Enric Martínez-Castignani, els germans Esteve… la llista és llarga. Hi ha altres casos com Xavier Moreno o Anna Brull, que estan fent carrera sòlida a Centreeuropa, però els sentim poc o gens a la península. I una nova generació espaterrant, amb noms com Sara Blanch, Carles Pachón, Serena Sáez… Amb la pandèmia he notat una millora de la presència del talent local als mitjans públics, però continuo reivindicant aquesta feina periodística de recerca del talent català.
