Francesc Macià, en un acte a Barcelona [Foto: Ramon Claret / Joan Bert / Arxiu Nacional de Catalunya]
La relació de Catalunya amb Rússia ve de lluny, malgrat que sovint s’oblidi. Ja al segle XVIII trobem figures com Josep de Ribes i Boyons, almirall de la flota russa que va servir a les ordres de Caterina la Gran que fundà la ciutat d’Odessa i reconquereix Crimea durant la segona guerra russo-turca (1768-1774). Més endavant, les connexions es van intensificar en moments clau del segle XX, com ara l’ajuda soviètica a la República durant la Guerra Civil, amb l’enviament d’avions Polikàrpov I-16 —els famosos Mosques—, l’entrenament de pilots i l’acollida dels nens de la guerra.
També hi ha històries menys conegudes però fascinants, com la de Ramon Mercader, l’home de Stalin que va assassinar Trotski, o les germanes Conxita i Carme Brufau, integrants d’una cèl·lula del NKVD (el servei secret soviètic) durant la guerra, que després s’exiliaren a la URSS. Des de Moscou, la Conxita Brufau conduí durant anys l’únic programa radiofònic en català del món, a Ràdio Moscou, convertint-se en una veu inesperada de la llengua catalana en plena Guerra Freda.
El juny de 2019, un grup de catalans encapçalats pel professor Josep Lluís Alay, cap de l’Oficina del president Puigdemont, vàrem viatjar a Moscou per consultar documentació recentment desclassificada sobre la cèl·lula del NKVD de les germanes Brufau. En aquella visita, a més, tinguerem a les mans un document excepcional: l’informe que els serveis soviètics van elaborar sobre Francesc Macià titulat «Rapport de M. Macià, le chef séparatiste catalan – Pour la révolution en Espagne: Bilan des forces contre-révolutionnaires». El text descrivia amb precisió militar la situació de les forces espanyoles i les possibilitats d’una insurrecció catalana.
“Aquest document ens retorna a l’any 1925-1926, quan Francesc Macià, excoronel de l’exèrcit espanyol i líder d’Estat Català, va emprendre el seu viatge a Moscou per buscar suport internacional a la causa catalana. Aquell viatge, que ara fa cent anys, s’inscriu plenament dins de la diplomàcia no oficial”
El docunent demostra que els fets de Prats de Molló van ser una acció planificada [Foto: cedida]
A Moscou, Macià viatjava amb Andreu Nin, aleshores militant del comunisme internacional i traductor al servei de la Internacional Comunista (Komintern). L’objectiu era clar: explorar el suport soviètic a una insurrecció armada catalana que pogués trencar amb la dictadura de Primo de Rivera i precipitar un canvi polític a la península. Nin, que parlava rus i coneixia bé els cercles del Komintern, fou l’introductor de Macià als despatxos moscovites.
Macià hi exposà la seva visió: la independència de Catalunya havia de ser el primer pas d’una transformació republicana i democràtica de la península. Els soviètics, però, van rebre la proposta amb prudència. Si bé mostraren interès per la causa catalana, veien el moviment de Macià com un actor nacionalista més que com una revolució socialista. Tot i això, la visita deixà una empremta en els arxius soviètics i consolidà el perfil de Macià com a actor internacional amb capacitat de mobilitzar suports més enllà de les fronteres espanyoles.
El projecte de Prats de Molló, preparat des de la Catalunya Nord amb el suport de voluntaris catalans, italians i francesos, fou el fruit més concret d’aquelles gestions internacionals. L’operació pretenia entrar armats a Catalunya des de França, ocupar Olot i proclamar la República Catalana. Els preparatius van comptar amb contactes a París, Brussel·les i Moscou, i amb una notable xarxa d’exiliats i simpatitzants. Però el pla va ser descobert per la policia francesa el novembre de 1926, arran d’una infiltració policial. Macià i més d’un centenar de participants foren detinguts.
“Un segle després, aquells fets ens recorden que la diplomàcia catalana no és un fenomen recent, sinó que té arrels profundes en la història”
El judici de Prats de Molló, celebrat a París, tingué un gran ressò internacional. Lluny de destruir la seva causa, va convertir Macià en un símbol: la premsa europea el batejà com el “l’Avi dels Catalans” i presentà el seu projecte com una lluita per la llibertat d’un poble oprimit. Aquella visibilitat fou, paradoxalment, una de les primeres victòries diplomàtiques del catalanisme modern.
Un segle després, aquells fets ens recorden que la diplomàcia catalana no és un fenomen recent, sinó que té arrels profundes en la història. La capacitat de teixir contactes, cercar aliances i situar la causa catalana en el mapa internacional ja era present en figures com Macià i Nin.
No voldria acabar sense agrair la tasca del conseller a l’exili Lluís Puig, que treballa per recuperar la Casa Macià —la casa de Prats de Molló des d’on es prepararen aquells fets— i convertir-la en un espai de memòria i reflexió. Recordar aquell moment no és només un exercici històric: és reivindicar una tradició d’acció exterior catalana que, fa cent anys, ja mirava cap a Moscou, cap a Europa i cap al món.
Roc Badiella és vicepresident del Consell Català del Moviment Europeu
La Casa Macià de Prats de Molló obrirà les portes el 2026
