Foto: Freepik
La fusta que els pins rojos perden durant episodis de sequera extrema pot ser recuperada al llarg de la dècada següent. Així ho apunta un estudi fet a boscos d’Escòcia liderat per la Universitat d’Stirling i amb participació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
Ara els investigadors pretenen veure si els resultats són extrapolables al sud d’Europa, amb un clima més sec. “Estem investigant a partir de dades dels inventaris forestals espanyols i catalans i utilitzant models desenvolupats en col·laboració amb els investigadors del CREAF Jordi Martinez-Vilalta i amb Miquel de Cáceres”, apunta Maurizio Mencuccini, investigador ICREA al CREAF.
Mencuccini afirma que “els resultats obtinguts són rellevants també per a Catalunya i Espanya, on el pi roig és una espècie dominant a molts boscos”. La novetat d’aquesta recerca és que, a diferència dels estudis existents, analitza l’impacte de la sequera extrema sobre el creixement dels arbres fins gairebé una dècada després de l’esdeveniment, cosa que no s’havia fet fins ara, segons Mencuccini.
IMPACTE AL SUD D’EUROPA
Els resultats obtinguts són rellevants al sud d’Europa, on el pi roig ocupa una part important dels boscos. A Catalunya les pinedes de pi roig predominen a bona part del Prepireneu, des del Ripollès fins a la Vall d’Aran, a les parts altes del massís dels Ports de Tortosa-Beseit i de les muntanyes de Prades i a les comarques del Pallars Sobirà i el Moianès.
La regeneració del pi roig en un context de sequera pot ser limitada i la principal conseqüència que pateix és la pèrdua de fulles, a banda de la vulnerabilitat per resistir nous episodis de clima sec. Aquestes situacions poden provocar que el bosc de pi roig se substitueixi per altres espècies arbòries més resistents, com ara alzines, roures o altres pins.
El resultat de l’estudi demostra que, després de la recuperació, alguns arbres creixen molt més ràpidament del que seria esperable si no haguessin experimentat una sequera. “Això vol dir que el bosc també recupera part de la seva biomassa perduda”, explica el director del projecte, Tom Ovenden, de la Universitat de Stirling.
“Si aquest mecanisme s’estengués a d’altres espècies i ubicacions, podria tenir profundes implicacions en la pèrdua estimada de carboni i fusta que actualment s’atribueix a esdeveniments extrems de sequera a abast mundial”, apunta.
