
L’exalcalde de Sallent i exdirigent del PDeCAT David Saldoni [Foto: cedida]
Després de 25 anys dedicats a la política i al país, l’exalcalde de Sallent i exdirigent del PDeCAT i de Junts va fer, l’estiu passat, un gir radical: va deixar Catalunya per començar una nova vida a Bogotà. David Saldoni va aterrar a Colòmbia amb una feina sota el braç en el sector energètic i amb la determinació d’escriure una etapa vital que, assegura, “necessitava”. Per a molts, la decisió va sonar a impuls, a vacances llargues o a fugida endavant. “Moltíssima gent em va dir que estava boig!”, explica rient en una conversa telemàtica amb Exterior.cat.
Darrere el canvi de rumb hi havia un procés llarg i meditat. Un trencament amb una trajectòria política intensa que, amb el temps, havia deixat de connectar amb la seva vocació inicial: transformar la realitat més immediata. “Aquesta era la meva vocació quan sent tant jove vaig implicar-me en la política, que sempre havia estat la meva passió”, recorda.
En la vida de Saldoni hi ha un punt d’inflexió “que fins ara no havia explicat mai públicament”, avança. Es tracta de la derrota en les eleccions municipals a Sallent el 2019 que el deixa sense l’alcaldia. “En aquell moment és quan començo a preguntar-me com vull enfocar la meva vida”, admet. Tot i assumir noves responsabilitats (també polítiques) en l’àmbit nacional, la pregunta no s’esfuma, continua present. Saldoni descriu la política com un “engranatge absorbent i hipnòtic, capaç d’arrossegar-te d’un lloc a l’altre sense que ho triïs”. I, alhora, s’adona del límit: “A punt de fer 50 anys, veia que la política ja no em satisfeia com als inicis, tenia ganes de viure una altra vida”, reconeix.
“A punt de fer 50 anys, veia que la política ja no em satisfeia com als inicis, tenia ganes de viure una altra vida”, reconeix
Fa dos anys, el 2023, Saldoni va creuar l’Atlàntic. La casualitat –o potser el destí– el va portar a Colòmbia amb l’excusa d’assistir en una festa d’un amic i descobrir, de retruc, un país nou. Però hi ha llocs que no només visites: t’emmirallen. I Colòmbia va fer-li de mirall. Durant un mes va recórrer el país preguntant-se en silenci: “Series capaç de viure aquí?”, exclama.
El canvi no era possible sense distància. “No pots fer un canvi de vida en el mateix lloc i en la mateixa ciutat”, assegura. I afegeix que “si em quedava a Barcelona, tornaria al mateix cercle. Les mateixes reunions, la mateixa gent… En el fons, no ho hauria deixat”, reconeix. A Catalunya era impossible. Sempre apareixia una trucada, una urgència, una reunió”, recorda. Per això, creu que havia de fer un trencament físic -gairebé geogràfic-, un tall net. Aquest cop, a més, no tenia lligams familiars directes. “Estava solter, podia fer-ho”, assegura.

Saldoni treballa ara en el sector privat a Bogotà [Foto: cedida]
Una feina lluny dels micròfons de periodistes i de les assemblees de partit. Una feina d’anàlisi, de regulació i de normatives. De llegir el món amb uns altres ulls. Ara, des de Colòmbia, s’ocupa de l’estratègia comparada i del compliance regulatori. Importa experiència europea per interpretar normes i tendències: “Aquí les lleis es miren molt literalment. Jo intento introduir-hi l’esperit del legislador”, assegura. Res a veure amb la política. Precisament, això és el que buscava.
Quan se li pregunta què ha guanyat fora de la política, no dubta: “Horari, ordre, clima. Ser amo del teu temps”, subratlla. A Bogotà fa jornades llargues –10 hores d’oficina–, però un cop surt, el temps és seu. Aquesta estabilitat li permet, ara, cuidar relacions personals, tenir rutines i, fins i tot, tenir millors hàbits saludables. Un ordre íntim que feia anys que no tenia: menjar bé, dormir bé, planificar setmanes, cuidar vincles. Viure. “A Barcelona, la meva vida era desordenada. Aquí he trobat l’ordre, que al final és qualitat de vida”, admet.
A Bogotà exerceix com a responsable del subministrament elèctric a la regió de Cundinamarca per un grup energètic italià
L’exalcalde de Sallent s’ha integrat en l’associació Comunitat Catalana de Colòmbia, que reuneix professors, consultors, arquitectes, treballadors d’empreses catalanes i personal de la Delegació del Govern de Catalunya. Un espai de trobada on, fins i tot, han importat la tradició de l’esmorzar de forquilla en un restaurant regentat per un català. “Callos, cap i pota, trinxat, botifarra… Cada mes ens fotem 8 o 10 plats! Això sí, aquí ho esmorzem tot”, explica, divertit. Una litúrgia mínima que els retorna, per unes hores, a un tros de casa.
A Colòmbia, el ressò del procés també va arribar l’any 2017 i continua pesant. “Som els que ens volem independitzar”, ens diuen sovint. Saldoni normalitza la conversa explicant-ho en paral·lel amb la història colombiana: “Vosaltres us vau independitzar d’Espanya. Nosaltres encara no!”, admet. Viure a l’estranger li ha donat perspectiva. “Relativitzes, tenim moltes coses que no apreciem quan hi som. I quan ets fora ho valores doblement”, reconeix. Fa referència a la seguretat, als serveis públics i a l’organització com a país. I mira, també més a prop, la realitat colombiana, que considera marcada per les tensions polítiques entre dreta i esquerra: “Aquí la polarització pot portar fins a la mort. I això s’està exportant a Europa”, alerta.

Foto: cedida
Una etapa oberta, sense data de caducitat
No totes les preguntes tenen resposta. Quan se li demana quant temps s’hi quedarà, no s’arrisca a posar un calendari. “No en tinc ni idea”, assegura. “Menys sé quina serà la següent etapa”, avança. No descarta tornar; tampoc descarta que el camí continuï en un altre país.
Com a català a l’estranger, Saldoni reflexiona sobre l’èxode de catalanes i catalans al món. “És un error insistir en retenir el talent de Catalunya. El talent s’ha de deixar créixer. El que hem de garantir és que sempre hi hagi oportunitats per tornar”, subratlla. Saldoni, de moment, continua aprenent, descobrint, relativitzant i vivint amb una claredat que defineix així: “Només podia fer aquest canvi marxant del país. I no me’n penedeixo gens”, rebla. I, per primera vegada en molt temps, Saldoni s’ha impregnat d’un silenci interior que no fa soroll.
La història dels 200 australians d’origen granollerí que es diuen Rodoreda


