Foto: Damon Lawrence és bomber a Station 79 de Los Angeles, Califòrnia [cedida]
Vostè va néixer a Los Angeles. Què recorda de la seva infantesa?
Fins als deu anys vaig criar-me a Los Angeles, en una àrea on majoritàriament vivíem afroamericans. A la meva escola, la majoria de companys de classe eren negres. Però els meus pares es van divorciar i la meva mare va aconsellar que marxés a viure amb el meu pare a Kirksville, un poble petit de l’estat de Missouri, tenint en compte que Los Angeles era una ciutat més perillosa. Tot va canviar de dalt a baix.
Què hi va trobar a Missouri?
Res semblant al que havia vist fins aleshores. Recordo que va ser a mitjan curs, al gener. Feia molt fred, el poble era molt petit i a l’escola era l’únic nen negre. La meva educació, el meu creixement com a persones és més blanc que el que es pot arribar a imaginar molta gent que no em coneix i, per això, tinc una altra mirada molt més àmplia.
Vostè se’n va sortir amb una feina molt reconeguda al país: la de bomber.
Sí, soc bomber, tinc un bon sou, però no puc oblidar d’on vinc. Fa 16 anys que treballo a Los Angeles i des de petit vaig entendre la pobresa que hi havia allà. Sent un nen i sent bomber. Res havia canviat, allà. Un nen d’allà, quan creix en aquell caos, espera tenir èxit. I quan creix es troba que hi ha atur, que hi ha violència, drogaddicció, … M’he dedicat tota la meva vida a trobar solucions.
Pot estar orgullós.
Vaig ser la primera persona que va graduar-se de la família de la meva mare. I precisament no és una família petita, ja que ella tenia dotze germans i germanes. Al llarg de tota la meva vida he viscut molts canvis, però sempre he buscat les oportunitats. Per sort, el sacrifici que va suposar per mi anar a la universitat no serà el mateix que per als meus fills.
Té sis fills, tres d’ells més petits que parlen un català perfecte. Al més gran d’ells -en Marcel- com li explica el racisme?
Tinc fills que són de mare catalana i d’altres que ho són de mare americana. Ara mateix és molt difícil explicar-los-hi. Però tinc l’esperança en el futur, tinc l’esperança que els meus fills més petits puguin superar el que han viscut els meus fills més grans, i espero que tinguem l’oportunitat avui mateix. Espero que el país pugui obrir-se adonar-se de les necessitats reals que té. Al capdavall, aquest país està fundat per això, per una ideologia racista, i és dur combatre-ho. S’ha de reconstruir aquest país perquè sigui lliure. Perquè tothom tingui les mateixes oportunitats.
Com ha estat la convivència des de l’àmbit professional?
A la meva estació de bombers, he treballat amb afroamericans i llatins. Ho hem fet junts i, a més, els nostres fills se n’han sortit. Molts d’ells s’han graduat, han fet carreres esportives i acadèmiques. Jo també vaig tenir la meva oportunitat i això ha permès que els meus fills tinguessin millors oportunitats.
No en té prou a casa que, a més, és cooperant.
A Long Beach, on visc amb la meva família, hem creat una xarxa de recursos per a les persones que ho necessiten. La gent ha d’entendre què significa cooperar, per a què serveix, i com utilitzar-la en una societat capitalista. Estem molt units, i treballem per fer veure a la gent que ho necessita què hi ha més enllà del seu barri, per fer-los veure que hi ha oportunitats més enllà. Tenim una oportunitat per decidir i en què destinem els nostres diners. Està bé queixar-se, però ens hem de preguntar: “què estem fent, per marcar la diferència?”, “què ensenyem, quin és el missatge que donem?”.
Foto: Damon, amb la seva dona catalana Laia, i els tres fills -Marcel, Pol i Nil-, a Long Beach [cedida]
La prioritat de l’statu quo del país és impedir que les comunitats afroamericanes es traslladin en altres àrees de les ciutats que són més benestants. La policia s’encarrega d’atemorir-los si tenen la intenció de moure’s. L’amenaça és clara: qui no compleixi, anirà a la presó. Això permet a la població blanca mantenir-se arrelada als seus barris i mantenir les feines més ben remunerades. Aquesta fórmula fa que no hi hagi relació entre unes comunitats i les altres.
Els barris creixen de manera contraposada.
Als carrers d’un barri d’afroamericans no hi ha arbres, parcs ni s’hi fa el manteniment. És un autèntic caos. Els qui hi viuen perden la consciència que tenen al voltant, no tenen feina, cauen addictes a l’alcohol i a les drogues. La majoria d’afroamericans que aconsegueixen sortir d’aquests barris -majoritàriament els esportistes d’elit- ja no hi volen tornar perquè han de pagar un preu molt alt. Ara bé, hi ha esportistes com Colin Kaepernick que va fer molts diners però ni perdona ni oblida del lloc on va créixer.
“I can’t breathe” (no puc respirar), exclamava George Floyd mentre suportava el genoll del policia blanc abans de morir a Minneapolis.
Sí, i ho va fer durant 8 minuts! Els afroamericans ja sabem què significa ‘I cant’ breathe’ perquè el genoll dels policies a sobre el tenen durant tota la vida i no se’n poden desfer. Aquell genoll, el que va patir Floyd abans de morir, simbolitza l’opressió que viu la comunitat afroamericana als Estats Units.
Els polítics tenen l’oportunitat de modificar les lleis. Perquè no ho fan?
Durant molt de temps, els polítics -tant republicans com demòcrates- han tingut la carpeta del racisme sobre la taula i l’han esquivada. Ells estan autoritzats a fer-ho i a controlar els departaments de policia. Ara sembla que és la primera vegada que sembla que pot haver-hi una predisposició a canviar-ho.
Amb Barack Obama es va obrir un camí d’esperança per a la comunitat afroamericana?
Sí, Obama va empoderar les persones al marge del seu color de pell. Si eren emprenedors i tenien talent els donava l’oportunitat que mereixien. Però amb Trump s’ha acabat tot.
Què vol dir?
La missió de Trump ha estat arribar al poder per tornar la força a les empreses i a l’estructura del poder que Obama va treure. Hilary Clinton no va guanyar aquelles eleccions perquè l’statu quo nord-americà no ho veia amb bons ulls. Ni vol una dona ni un president negre. Trump és molt exclusiu, només governa per als homes blancs. Una gent que pensa que amb Obama han sigut els vuit pitjors anys de la seva vida, i també per al país.
Com s’explica que la policia als Estats Units actuï amb tanta autoritat davant la població afroamericana?
Aquesta autoritat no la marquen els policies per si sols, sinó com a col·lectiu. Els diuen què han de fer, els ve imposat. I per això, la seva funció és la de mantenir a ratlla les comunitats afroamericanes.
Creu que hi ha vies de solució per acabar amb el racisme als Estats Units?
Sí, és totalment possible. Tenim una oportunitat perquè el país cregui que han de passar moltes coses, veient que la gent ha pres els carrers, que ha sortit sense por a plantar cara perquè se sent indignada. Amb la Covid-19, la gent hem passat molts mesos a casa, i ara totes aquestes emocions els han fet sortir, han dit prou. Ja no es tracta de blancs o negres, perquè al cap i a la fi tots som persones. Ara tenim una oportunitat molt gran de canviar la història d’aquest país.
