Ramon Lamarca és programador i especialista en cinema català resident a Cambridge [Foto: Jean Luc Benazet]
Ramon Lamarca (Barcelona, 1966) és programador i especialista en cinema català resident a Londres (Regne Unit) i el programador del ‘Camera Catalonia’ del Cambridge Festival Film. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB), va exercir com a advocat durant la seva primera etapa professional. Fa més de 20 anys va decidir agafar les maletes i iniciar una nova etapa vital al Regne Unit. Des de 2012 forma part del comitè organitzador del festival i és qui capitaneja la internacionalització del cinema català a Cambridge. A Exterior.cat, Lamarca reivindica el moment dolç que viu el cinema català al món.
Forma part del Cambridge Festival Film des de fa més d’una dècada. Com hi forma part?
Va coincidir amb la projecció de Pa negre, una pel·lícula que va ser un punt d’inflexió de reconeixement del cinema fet a Catalunya. Vaig proposar-li a un amic que coneixia el director del festival que la programés. Així va ser, però amb una condició: que fes una retrospectiva de la història del cinema català. I va tenir molt bona acollida, va generar molt interès. I així, l’any següent va tenir continuïtat.
Com es va formular el ‘Camera Catalonia’?
A diferència del primer any, aquest cop ja es van programar les estrenes més rellevants d’aquell any. Amb el pas dels anys es va anar consolidant i, actualment, és una secció molt estimada pel públic. La rebuda de les pel·lícules d’aquest any ha estat molt bona, cosa que significa que al Cambridge Film Festival, el cinema català s’ha fet un forat entre l’espectador anglosaxóó.
Quin és el perfil del públic assistent en el ‘Camera Catalonia’?
Majoritàriament és un públic anglosaxó. De catalans, en venen ben pocs. Sí que és interessant l’assistència d’un grup d’estudiants del lectorat de català de la Universitat de Cambridge. Hi posen molt interès i surten molt satisfets de les pel·lícules.
Qui tria les pel·lícules que es programen en el festival?
Principalment jo, tot i que tenim un comitè de programadors que també avaluen les pel·lícules que els proposo. No sempre és senzilla la tria, pot haver-hi una estira-i-arronsa. Ara bé, quan una pel·lícula s’ha estrenat en un festival europeu té més tirada.
Quants títols es programen en una edició?
Generalment entre quatre o cinc títols. Fa dos anys ens estem mantenint en cinc títols, cosa que referma el posicionament del cinema català en un festival com el nostre.
“Realitats de proximitat i projectes molt personals -com el de Carla Simón- generen molt interès en clau internacional, com s’ha demostrat”
Quan comença el procés de selecció de títols per a la pròxima edició?
Jo estic permanentment connectat amb el cinema català, per tant, és una tasca que té una durada de tot l’any. També de bracet de Catalan films és una marca molt consolidada en la internacionalització del cinema català al món i fan una feina excepcional. Tenint en compte que el festival té lloc a la tardor, durant la primavera ja faig la primera selecció. Però sempre hi ha pel·lícules que ballen i la tria definitiva no es fa fins abans de l’estiu.
Quant als drets de projecció de les pel·lícules, amb quina institució es gestiona?
He de dir que des de bon principi l’Institut Ramon Llull ens va donar un suport extraordinari, que avui encara es manté. Tot i que et donen llibertat artística quan iniciem la tria de les pel·lícules, el Llull també ens fa la seva proposta. De la delegació del Govern al Regne Unit tenim el seu suport, ens ajuda en la promoció del festival.
Les pel·lícules s’emeten subtitulades en anglès?
Sí, actualment la majoria de distribuïdores ja ofereixen la subtitulació. Abans quan el panorama no era digital, tot era més complex i, especialment, més costós econòmicament.
Foto: Jean Luc Benazet
En l’última dècada de quota catalana en el Cambridge Film Festival, quina ha estat la pel·lícula que ha tingut més èxit?
Després de Pa negre, Alcarràs. Incerta glòria també va funcionar bé perquè ja tenia l’aval d’Agustí Villaronga i Isona Passola amb Pa negre. Ara bé, si Alcarràs no hagués guanyat l’Òs de Berlín, el públic no hauria anat a veure la pel·lícula al festival com ho va fer.
Per què?
El reconeixement previ en un festival hi fa molt, perquè són films que no tenen la publicitat i el màrqueting que sí que tenen les pel·lícules comercials. El fil conductor de la programació del festival va lligat al cinema d’autor o d’autoassaig, però no descarto completament propostes més comercials per demostrar la diversitat del cinema català. Ara bé, quan vam projectar Barcelona nit d’estiu i Barcelona nit d’hivern també va tenir molta acollida.
Com es complementa la projecció dels films catalans?
Cada any convidem directors, actors i actrius de les pel·lícules catalanes seleccionades. El públic ho agraeix moltíssim, perquè té l’oportunitat d’intercanviar reflexions sobre els films. En l’edició d’aquest any, vam comptar amb Elena Martín i més enllà de gaudir de la pel·lícula, també va ser molt interessant la sessió posterior amb la directora.
“L’audiovisual té un component internacionalitzador de la cultura catalana molt gran, és vital que el govern de la Generalitat continuï apostant-hi”
Al llarg de tots aquests anys, hi ha hagut algun director o actriu catalana que s’hagi resistit a venir a Cambridge?
Nora Navas! [Riu] Hem projectat una munió de pel·lícules on ella hi participa, però mai ha pogut acompanyar-nos perquè és una gran actriu i sempre ha coincidit que té altres projectes. N’hi ha d’altres, com Cesc Gay. En cap cas ningú s’ha negat a assistir-hi, però fins ara en aquests dos casos ha estat impossible.
Cambrige no és l’únic festival del Regne Unit on es projecten films catalans. Com es viu a l’ombra de Londres?
És difícil perquè no només parlem de nombre de públic potencial, sinó també d’inversions. Aleshores, un dels reptes que tenen els organismes públics volen canviar és descentralitzar la inversió en l’àmbit cultural, però costarà. Un festival com Londres té una mirada més global, per al perfil de públic que viu a la ciutat. Així i tot, pel seu context acadèmic, Cambridge és una ciutat té un distintiu cultural molt arrelat.
Foto: Jean Luc Benazet
Sent una veu autoritzada del cinema català al món, creu que la producció catalana viu un dels moments més dolços de la seva història?
Sí, per descomptat. Encara recordo quan vaig anar al cinema a Barcelona per veure El perquè de tot plegat, de Ventura Pons. Fins aleshores semblava impossible que el cinema català generés interès. Ara bé, tot i que encara la producció és limitada, i no tenim la que voldríem, és molt més del que teníem fa molts anys. Ara bé, el talent no es limita només a direcció. També és fonamental una bona actuació, fotografia, música, equip tècnic, il·luminació…
La competència és molt ferotge arreu.
Evidentment, no tenim la capacitat per competir en grans produccions, però que el cinema català aposti per un distintiu de cinema d’autor és molt encertat perquè realitats de proximitat i projectes molt personals -com el de Carla Simón- generen molt interès en clau internacional, com s’ha demostrat. I això ho estem fent bé. Aquests són projectes que connecten amb el cinema europeu més intel·lectual i artístic.
De què depèn que el cinema català continuï posicionant-se en l’escenari global?
És vital que el govern de la Generalitat continuï apostant-hi, perquè l’audiovisual té un component internacionalitzador de la cultura catalana molt gran.
