Toti Baches caba de presentar la seva darrera pel·lícula ‘Red Cunt reconsidering periods’ [Foto: cedida]
Toti Baches (Lleida, 1972) és directora i editora audiovisual resident a Alemanya des de fa gairebé trenta anys. Llicenciada en Filologia Espanyola i italiana i Ciències dels Mitjans de Comunicació per la Universitat d’Hamburg. Treballa al departament d’informatius de la cadena privada RTL als estudis d’Hamburg. Entre les seves produccions destaquen Las joyas de la calle (2010) i el El cel a tocar (2017). Acaba de presentar la seva darrera pel·lícula, Red Cunt reconsidering periods (Cony vermell, reconsiderant els períodes’) que aborda sobre els tabús al voltant de la menstruació. S’ha estrenat en diversos cinemes de Catalunya i Alemanya. A Exterior.cat, Baches reivindica el feminisme com a ingredient per transformar la societat.
Red Cunt és el seu tercer documental. Com va sorgir la idea?
Tot va començar quan volia explicar-li a la meva filla de deu anys què és la regla. Li volia transmetre d’una manera positiva, però em resultava impossible perquè jo mateixa no tenia una bona relació amb la menstruació.
I què vas fer?
Després de fer molta recerca i de conèixer molts bons productes sobre la menstruació, vaig ser capaç de descobrir aspectes positius i màgics de la regla, i els vaig poder transmetre a la meva filla. Aquesta reconciliació amb la regla em va semblar prou significant en la meva vida per fer-ne una pel·lícula, amb una finalitat clara: que ajudi moltes nenes d’arreu del món que es trobaran en aquesta situació.
En el fons, Red Cunt no és un documental educatiu on s’explica com funciona la menstruació.
Exacte! Red Cunt no és un documental per a nenes de deu anys on expliquem com funciona el nostre cos, de cap manera! Més aviat toco els tabús al voltant de la regla i analitzo perquè existeixen. Durant molts segles ens hem trobat amb una definició bastant patriarcal-neoliberalista de la menstruació, com una cosa bruta que s’ha d’amagar. I a més, la publicitat s’ha encarregat de reforçar aquesta imatge.
I això què comporta?
Que difícilment generi una connotació positiva de sang menstrual, especialment en els mitjans de comunicació. També influeix en la nostra percepció, fins i tot a moltes dones els fa fàstic la seva pròpia sang menstrual. En moltes pel·lícules, la sang d’una ferida pot lluir lliurement i quanta més n’hi hagi millor. Quan en realitat la sang menstrual és l’única que té a veure amb la vida i no amb la mort o ferides. Em sembla totalment injust i amb aquesta pel·lícula m’agradaria canviar aquest desequilibri.
És per això que el títol Red Cunt aposta per la provocació?
No realment. El títol reivindica la rehabilitació de designacions de genitals femenins en un context positiu. Qualsevol que percebi això com una provocació, doncs, sincerament, qui s’hi posi fulles! Cunt, que vol dir cony, no és de cap manera una paraula bruta en el seu origen. ‘Kunti’ en sànscrit no només denota els genitals femenins, sinó que també és el nom d’una deessa de la naturalesa hindú que representa la bellesa del cos femení. A causa de les estructures socials patriarcals, cunt es va convertir gradualment en una paraulota. Amb el títol vull crear un diàleg per rehabilitat aquesta i moltes altres paraules.
“No vaig trobar cap finançament públic. Ens deien que la temàtica no era prou interessant per arribar als cinemes. Quina poca vergonya!”
El barri de St. Pauli -el teu barri a Hamburg- té un pes visual rellevant en la pel·lícula. Hi té alguna cosa a veure amb la menstruació?
El vincle és en el fet de trencar tabús! Si vols trencar un tabú, a St. Pauli estàs en bones mans amb la seva tolerància i diversitat. A més, hi visc des de fa més de 15 anys, això sens dubte també hi ha influït. Ara bé, al barri hi ha un espai -l’avinguda del pecat- que sempre m’ha semblat extremadament patriarcal. Volia trencar amb això i conquerir aquest espai des d’una perspectiva femenina.
Quant de temps has dedicat al projecte?
Cinc anys d’una manera més o menys intensa. El rodatge i l’edició es va fer relativament ràpid, però vaig subestimar completament les animacions: són complexes, llargues i costoses. La pandèmia també va fer que s’allargués tot una mica més.
Unes animacions fetes per a gent molt jove.
Sí, les animacions van ser realitzades per estudiants de Barcelona i Dresden, i dirigides per Ariadna Bassas a Barcelona i Alexandr Ismailov a Hamburg. Va ser un repte increïble.
Com has finançat la pel·lícula?
Ha estat molt difícil. No vaig trobar cap finançament públic, tot i presentar deu sol·licituds a diferents institucions d’arreu del món. Ens deien que la temàtica no era prou interessant per arribar als cinemes. Quina poca vergonya! Els recursos s’han obtingut a través de la generositat de la productora Natchblau i crèdits que encara estic pagant.
Més enllà de Red Cunt, un dels projectes més personals que vas unir la realitat catalana i alemanya va ser El cel a tocar, sobre la primera colla castellera a Alemanya.
[Somriu] La meva filla va ser-ne l’excusa, una vegada més. Quan ella era molt petita i havent nascut a Alemanya tenia la necessitat d’explicar-li la cultura i la llengua catalanes, i així és com a través dels molts valors dels castellers -que són universals-, vaig poder transmetre-li. Ho vam fer a través de la colla castellera els Xiquets de l’Alster, de la que les dues érem membres. Com a recompensa va ser que va ser premiat al millor documental a Festival de Cinema de Santiago del Estero (Argentina) i s’ha projectat en nombrosos festivals d’arreu del món.
Com es respira a Alemanya l’empoderament femení que es detecta arreu del món?
Depèn de qui la respira. Els senyors estan acollonits, perquè tenen els dies comptes. Estan sorgint certes pors d’aquests senyors que veuen que la seva hegemonia s’està perdent. S’està fent molt bona feina. Si tenim una visió més feminista en tots els àmbits, la societat en sortirà guanyant.
Més de mitja vida a Alemanya. Com va sorgir la possibilitat de marxar a viure a l’estranger?
Jo volia aprendre alemany, i me’n vaig anar a Alemanya. En els primers anys, feia cursos d’uns mesos i després me’n tornava a Lleida. Però, al final m’hi vaig quedar (a Alemanya) perquè em va agradar molt, sent molt joveneta (als 21 anys).
En el teu àmbit professional, hi ha més oportunitats laborals a Alemanya que no pas a Catalunya?
Indiscutiblement. No només hi ha més oportunitats sinó que sobretot a Alemanya no hi ha la precarietat laboral que existeix a Catalunya. És molt bèstia que un mileurista sigui feliç, fa por. A Alemanya reps un reconeixement humà i financer de la feina.
