En la darrera setmana ha saltat a la palestra, i ha estat motiu de debat arreu, si el Real Madrid Club de Futbol havia sigut o no l’equip del règim feixista de l’Espanya de Franco. Les relacions, notòries i conegudes, del Real Madrid amb el règim franquista, han estat estudiades i documentades per part de multitud d’autors i estudiosos del món del futbol, tant a Catalunya com a Espanya, així com a l’estranger. Nombrosos llibres i articles, on podríem destacar, en català, els de Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, així com el documental de Carles Torras, “La llegenda negra de la glòria blanca”, avalen aquesta tesi.
En l’àmbit internacional, a banda de l’opinió personal de Sir Alex Ferguson al diari The Times el 2008: “el Madrid, com a club del general Franco, aconsegueix tot el que vol”, hi podem afegir el documental de la BBC “Football and Fascism”. Aquest treball explica com Mussolini, Hitler i Franco manipulaven el futbol i s’aprofitaven d’aquest esport per guanyar-se el cor i la ment de la seva gent. En els llibres de les màximes autoritats del football writing, quan parlen del futbol espanyol de l’època franquista, ningú no posa en dubte, ans al contrari, la gran sintonia entre règim Franquista i Real Madrid. A banda del debat sobre si el Real Madrid fou en major o en grau més baix l’equip del general Franco, hi ha un segon aspecte derivat del qual seria escaient parlar. Com i per què el franquisme va utilitzar el futbol i sobretot el Real Madrid, pels seus interessos geopolítics.
Espanya 1955. La fi de l’aïllament i l’autarquia.
El 1955 és un any important pel Règim franquista. Després de guanyar la Guerra Civil amb el suport de Mussolini i Hitler, i després d’haver sigut el “quart país” de l’Eix, col·laborant amb l’Alemanya nazi en l’àmbit militar, polític i ideològic, l’Espanya de Franco havia quedat aïllada d’Europa i el món. Durant el naixent sistema internacional de l’ONU del 1945, les Nacions Unides havien condemnat el règim espanyol i li negaven l’entrada a l’organització.
Durant setze anys l’Espanya de Franco fou un estat pària del sistema internacional. Anys d’aïllament i d’autarquia. Únicament mantenia relacions amb l’Argentina de Perón i el Portugal de Salazar. La diplomàcia franquista, però, va traçar una estratègia geopolítica; mostrar-se com un país catoliquíssim (en la forma) i com un bastió antisoviètic i anticomunista. Aquestes coordenades estratègiques li van donar resultat i va aconseguir el 1953 dues victòries en l’àmbit de les relacions internacionals.
“En un moment en què l’Espanya franquista era un país de tercera categoria, les Copes d’Europa del Real Madrid foren una de les majors gestes del país i un èxit de propaganda pel règim”
El Concordat amb la Santa Seu i, aprofitant el context de la guerra freda, signar un acord amb els EUA, el Pacte de Madrid. Un pacte defensiu i d’ajuda econòmica que va permetre a Washington situar tropes en un territori geoestratègic com la península Ibèrica, una plataforma militar amb 4 bases: Torrejón de Ardoz, Saragossa, Rota i Morón de la Frontera. Aquí cal recordar la màxima, i una de les lleis universals de les relacions internacionals i del realisme polític: Des del General De Gaulle que afirmà “Cap nació té amics, només interessos” fins a Henry Kissinger que digué que “Amèrica no té amics ni enemics permanents, només interessos”. Aquestes noves relacions exteriors, sobretot amb el govern l’americà, permetran que Espanya entri a l’ONU el 1955, el mateix any que ho feu Itàlia.
El Real Madrid, el millor ambaixador de l’Espanya de Franco
Una vegada solucionada la qüestió del hard power, és a dir; establir relacions amb una gran potència en termes de seguretat i defensa, un pla de millora econòmica, així com ser membre de ple dret del sistema internacional, el franquisme necessitava desenvolupar el soft power. Millorar la imatge a l’exterior i trobar un àmbit on ser rellevant per demostrar i afirmar la seva capacitat i existència. Aquest espai serà el futbol. El 1955 també hi haurà un altre fet important, la creació de la nova Copa d’Europa de futbol, que servirà en un futur al règim de Franco per la segona fase de la seva estratègia geopolítica. Aquesta nova competició, que tenia com intenció substituir la Copa Llatina i la Copa de la Europa Central, renominada Copa Mitropa, fou ideada per el diari francès L’Équipe en col·laboració amb el propi Real Madrid i amb Santiago Bernabéu que en foren els principals impulsors.
Aquí hi ha factor important a destacar: El Real Madrid ha tingut sempre molt bones relacions en l’àmbit de la diplomàcia esportiva, cosa que li ha permès ser a lloc adequat en el moment adequat. Recordem que fou un dels membres fundadors de la FIFA el 1906, en representació d’Espanya, que encara no tenia una pròpia federació estatal de futbol. I també cal recordar que la mateixa FIFA, reconegué una Federació Espanyola de Futbol creada en la zona franquista el 1937, en plena guerra civil, al mateix temps que hi havia una altra Federació Espanyola, la de l’Espanya republicana, és a dir, l’única legitima en termes de legalitat espanyola del moment. Una vegada més la geopolítica del futbol anticipava la política del futur.
Darrere dels èxits del Real Madrid, hexacampió d’Europa dels anys 50 i 60, no hi ha només un projecte esportiu, sinó també de projecció geopolítica en clau franquista. Al talent futbolístic de la generació de jugadors del moment, hi hem d’afegir la intervenció política i diplomàtica del règim, que van crear unes sinergies que van clarament afavorir el naixement de què es considera un dels millors equips de la història, i “orgull de la nació espanyola”, després de guanyar sis títols europeus. Hi ha tres factors que demostren aquestes sinergies i simbiosi:
En primer lloc, l’afinitat ideològica del gran artífex del Real dels anys 50, el presidentíssim Santiago Bernabéu, amb el règim de Franco. Bernabéu, soldat voluntari de l’exèrcit colpista de Franco i que entrà per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener de 1939 com a membre de l’Ejercito de Ocupación, era un home de fortes conviccions centralistes i espanyolistes. L’any 1955 l’estadi del Real, un dels més grans del món, i 23 anys abans de traspassar el mateix Bernabéu, aquest ja portava el seu nom. Exercici d’ego i de culte a la personalitat que en un estat totalitari només és podia permetre a persones amb una gran afinitat i compenetració amb el règim i en plena sintonia amb la “unidad de destino en lo universal”.
“El ministre secretari general del Movimento José Solís, falangista i cap de les JONS, reconeixia als jugadors del Real Madrid el fet que «heu fet molt més que moltes ambaixades escampades per aquests pobles de Déu»”
En segon lloc, el franquisme afavorí en decisions polítiques i burocràtiques el Real Madrid. Des de la construcció de l’estadi Bernabéu amb fons públics, segons alguns autors, fins a la nacionalització express de jugadors estrangers que li permetien augmentar el nombre de cracks més enllà d’Espanya. En aquest punt el cas més clamorós és el cas Di Stefano. Jugador fixat legalment pel Barça, reclamat pel Madrid en una fosca operació i que després d’una decisió salomònica de la federació que afavorí els blancs, la junta del Barça decidí renunciar-hi. Di Stefano era un dels millors futbolistes del moment, un dels millors de la història i fou la gran estrella que marcà la diferència al terreny de joc. El Messi de l’època. Figura indispensable sense la qual el Madrid segurament no hauria guanyat mai 6 copes d’Europa. Sense l’ajuda del règim, Di Stefano, potser no hauria sigut mai jugador blanc sinó blaugrana. Lladronici burocràtic-futbolístic de primer ordre. Tan important fou la seva figura que, una vegada que començà el seu declivi esportiu, el Madrid trigà 31 anys a guanyar la següent Copa d’Europa.
En tercer lloc, hi ha l’ús del futbol com a eina diplomàtica per part del franquisme. Des del 1957, any que el Madrid guanya la seva segona Copa d’Europa consecutiva, hi ha l’inici d’una nova fase a la política exterior espanyola. Una estratègia diplomàtica on l’esport tenia una funció específica i va influir directament en les relacions esportives internacionals. Raimundo Saporta, mà dreta del Bernabéu va resumir en una frase aquesta estratègia diplomàtica: “A través del Reial Madrid, haurem d’arribar a Europa”. José Emilio Santamaría, exjugador hispanourugaià, un altre nacionalitzat, afirmava: “Érem els ambaixadors”. En paraules d’Alfredo Sánchez Bella, aquest sí ambaixador espanyol, en missió a Itàlia entre el 1962 i el 1969, el club blanc era «un dels millors instruments, potser el millor i més gran que en els últims temps hem tingut, per afirmar la nostra popularitat fora de les fronteres». El ministre secretari general del Movimento José Solís, falangista i cap de les JONS , reconeixia als jugadors del Real Madrid el fet que «heu fet molt més que moltes ambaixades escampades per aquests pobles de Déu. Gent que ens odia ara ens comprèn, gràcies a vosaltres, perquè vau trencar moltes muralles».
En un moment en què l’Espanya franquista era un país de tercera categoria, les Copes d’Europa del Real foren una de les majors gestes del país ibèric i foren un èxit de propaganda pel règim de Franco. Els seus èxits internacionals l’han convertit en un dels símbols de les glòries d’Espanya així com un dels seus emblemes més universals. Cònsols i ambaixadors aprofitaven aquestes situacions per enfortir o millorar la posició diplomàtica espanyola. Tan cert com que el Real Madrid CF ha tingut equips històrics que han sigut els millors durant la seva època i han aconseguit gestes esportives notables, ho és que el franquisme, el règim totalitari i feixista del general Franco, va utilitzar el Real Madrid com a instrument a l’exterior en funció geopolítica.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, i resident a Roma
Futbol i geopolítica a Qatar (I)
