Fa més de deu anys que l’Enrique* sap volar. Es penja de la seva ala de niló blau i blanc en una cadireta sostinguda per uns fils de kevlar tan prims que encara em sembla increïble que algú pugui confiar-los la seva vida. Saltar en parapent és arriscat, però és un risc controlat, o això em van explicar quan ho vaig fer la primera vegada fa molts anys a Colòmbia. Estudies i et prepares per fer-ho, fins i tot has de treure’t una llicència. És un esport tant físic com mental i si ets realment bo pots portar altres a volar amb tu enganxats a la teva cadireta de cordes i teles plàstiques.
Com jo, l’Enrique va néixer i va aprendre a volar a Colòmbia, molt abans de venir cap a Catalunya. Era encara un adolescent la primera vegada que es va enlairar i era un jovenet quan va arribar a Barcelona, per treballar-hi, per aixecar el vol. Ha viscut els darrers cinc anys a Nou Barris amb la seva mare i els seus germans, que sempre han vist en ell una figura paterna. El seu pare va morir molt jove i l’Enrique sempre ha fet mans i mànigues perquè a casa no manqui de res. Sempre ha protegit la seva família i el van educar per ser un noi honest i treballador. Per això no dubta ni per un segon a sortir a ajudar a una parella de turistes a qui estan assaltant. Juntament amb el seu germà i un amic, l’Enrique ha recuperat el botí de mans dels lladres i ho torna als turistes que com ell venen de la platja, de celebrar la revetlla de Sant Joan.
L’Enrique s’acomiada dels turistes agraïts per la seva ajuda i camina cap a l’estació del metro; vol tornar a casa, a veure la seva mare, a descansar. Encara amb l’adrenalina al cos, sent que algú l’agafa per darrere. Ni el seu germà ni el seu amic no poden ajudar-lo perquè estan barallant-se també amb els agressors, els mateixos a qui minuts abans els han impedit robar als turistes i que ara tornant buscant venjança. Ningú se n’adona quan una esmolada fulla d’acer li fa un tall al coll i l’Enrique cau a terra. Tot passa tan ràpidament i és tan brutal l’agressió, que malgrat els esforços dels serveis mèdics que l’atenen gairebé immediatament, l’Enrique perd la vida. De les prop de 70.000 persones que han celebrat la revetlla a la platja de la Barceloneta, L’Enrique serà l’única que no tornarà mai més a casa. Ha estat una víctima mortal per impedir un robatori.
“En conèixer la història de l’Enrique una munió d’emocions i preguntes em va envair el cap i el cor i em va generar una profunda tristor. Per primera vegada vaig preguntar-me què passarà quan mori, o a on voldria que el meu cos reposi”
Com si no fos prou trist tot plegat per a la seva família, ara comença un altre calvari, que s’afegeix a la pèrdua i el dol: com que el seu cos fa part d’una investigació judicial per una mort violenta, no tenen cap certesa de quan podran tenir-lo i retornar-lo al seu país d’origen, com ell hagués volgut. Fa dues setmanes que esperen i encara no entenen res ni tenen cap informació pel secret de sumari. I és que, de vegades, ni tan sols morts podem deslliurar-nos de les fronteres.
En conèixer la història de l’Enrique una munió d’emocions i preguntes em va envair el cap i el cor i em va generar una profunda tristor. Per primera vegada vaig preguntar-me què passarà quan mori, o a on voldria que el meu cos reposi. Voldria tornar al meu país? La meva família sabrà com fer-ho? Si em tornen a Colòmbia, els meus amics i la família que he construït a Catalunya mai podrà visitar la meva tomba un dia de Tots Sants; i si m’enterren aquí, la meva família i amics d’allà no tindran una tomba a on plorar la meva absència, si és que un dia volen fer-ho. Si t’has integrat en un altre país, has fet vida i construït vincles i família a on has de passar els últims dies? A on has de morir? És el nou país la teva casa al punt de voler romandre per sempre sota la seva terra? O voldries tornar a on vas néixer o créixer per descansar-hi? T’ho has preguntat alguna vegada?
Només una cosa m’aixeca l’esperit abatut per aquesta tragèdia: una munió de parapentistes colombians va saltar la setmana passada en record de l’Enrique. Malgrat que molts d’ells ni tan sols el coneixien ni sabien qui era, van fer el salt i van obrir línies d’ajuda per recaptar els diners que la família necessita per poder pagar la repatriació del cos. En mig del fang de la tragèdia, del dolor i la distància, sempre floreix la solidaritat, i això és el que la nostra societat no pot deixar perdre mai, això és el que ens va ensenyar l’Enrique, i per això es va deixar la vida.
*Nom canviat per protecció a la víctima.
Alex Mendoza és periodista colombià resident a Catalunya i excap de política de RAB Ràdio
El Escudo Catalán
