Xile està protagonitzant un dels processos polítics més disruptius i alhora esperançadors en l’àmbit internacional: una comissió de ciutadanes i ciutadans elegits expressament en unes eleccions obertes, han de redactar el text de la futura constitució que ha de substituir la que va ser elaborada sota el control del dictador Pinochet. Un text que haurà de ser redactat i acordat per aquesta comissió abans d’un any, ja que el calendari aprovat marca el segon semestre del 2022 per a la celebració del referèndum per a la seva aprovació.
La convenció constituent té una composició que respon tant als mecanismes previstos per a la seva elecció, com a la situació de descrèdit dels partits polítics xilens. Del seu conjunt i no només els de la dreta, en tant que es fa responsables de la greu situació que viu el país a tots els que han integrat els diversos governs que s’han anat conformant des de la sortida de la dictadura. Governs que han fet entre poc i res per posar solució als problemes sistèmics que afecten Xile des de fa dècades.
Tal com s’havia organitzat la seva elecció, la comissió és paritària a nivell de gènere i, finalment, després de molts tensos debats al parlament xilè, es va preveure una quota de disset integrants, directament elegits per ciutadans identificats amb un dels deu pobles indígenes existents en aquest extens territori: des del poble maputxe, el més nombrós i conegut internacionalment, que en suma set representants, fins a d’altres que compten avui dia amb comunitats molt petites, com els iagans i kawashkar, situats a l’extrem sud del territori xilè.
Xile està protagonitzant un dels processos polítics més disruptius i alhora esperançadors en l’àmbit internacional
Per altra banda, tot i l’esforç ingent del món polític per col·locar noms propis a la comissió, directament vinculats a partits o promovent figures independents dins de les seves llistes, gairebé un terç dels membres de la comissió constituent són persones independents que s’havien presentat en llistes ciutadanes; persones desvinculades de qualsevol sigla, tot i que majoritàriament situades a l’esquerra ideològica.
Aquest gairebé insòlit procés d’elaboració d’un text constitucional no va sorgir del no-res. És producte d’un govern contra les cordes, que va proposar, a contracor, una mena de «puntada de peu endavant» institucional per mantenir-se al poder i oferir una proposta que satisfés mínimament la ciutadania que sortia cada dia als carrers: una que portés a la substitució de la més que qüestionada constitució pinochetista. Recordem les enormes i continuades mobilitzacions socials del 2019, que van fer aflorar la crisi latent d’un sistema econòmic i polític que s’havia venut durant molts anys com a providencial dins la regió sud-americana, afectada per sovintejades inestabilitats econòmiques i per una conflictivitat social i política estructural.
Un sistema xilè que ha generat, però, una gravíssima fractura social, amb una minoria permanentment beneficiada per un seguit de privilegis que han portat a un carreró sense sortida a bona part del que s’havia anomenat «classe mitjana» i que ara se sumen als qui ja eren pobres abans. L’esclat social va fer aflorar tot un seguit de reivindicacions vinculades a altres desigualtats: la lluita feminista i la dels pobles indígenes en defensa dels seus drets col·lectius.
Una presidència en mans d’una dona indígena. Més que un símbol
La Convenció ha iniciat les seves reunions de treball amb dues decisions d’alt contingut polític. La primera va ser elegir per a la seva presidència a Elisa Loncón, doctora en Humanitats i Literatur i veterana activista maputxe. I la segona, va ser l’aprovació d’una declaració en favor de l’indult de les persones empresonades durant l’esclat social del 2019 i per als «presos polítics maputxe» -molt important la terminologia emprada- des del 2001. Un nombrós col·lectiu de persones represaliades en un llarg conflicte nacional, que té el seu origen en la històrica reivindicació de les terres i recursos naturals que pertanyien col·lectivament al poble maputxe fins a l’ocupació militar, patida les darreres dècades del segle XIX, més o menys coincident amb el que passava a milers de quilòmetres al nord del continent.
El discurs inaugural d’Elisa Loncón va ser tota una declaració d’intencions, lliure de tota ambigüitat. Va començar la seva intervenció en llengua maputxe, el mapudügun (o mapuzungun o mapudungun) que va iniciar amb la tradicional salutació a tothom, el ¡Mari mari kom pu che!, i continuà amb un missatge inequívoc, feminista, ecologista i de defensa dels drets col·lectius, nacionals i socials: «Aquesta Convenció que avui em toca presidir transformarà Xile en un Xile plurinacional, en un Xile intercultural, en un Xile que no atempti contra els drets de les dones, els drets de les cuidadores, en un Xile que cuidi la Mare Terra, en un Xile que netegi les aigües, en un Xile lliure de tota dominació».
La Convenció constituent té molts reptes per davant i un risc enorme: que no arribi a poder consensuar un text definitiu o que aquest acabés neutralitzat, esdevenint una simple declaració de bones intencions; de drets reconeguts simbòlicament però no efectivament
La Convenció constituent té molts reptes per davant i un risc enorme: que no arribi a poder consensuar un text definitiu o que aquest acabés neutralitzat, esdevenint una simple declaració de bones intencions; de drets reconeguts simbòlicament però no efectivament. El mecanisme intern estipula la necessitat d’una majoria de dos terços per aprovar els continguts del seu text i és cert que la dreta no suma prou representants per assolir ella sola el terç de bloqueig que tant anhelen, però la resta no és pas un bloc uniforme ni de bon tros i han començat a desplegar una dura ofensiva, dins i fora, per enrarir el clima de treball i intentar desprestigiar els membres de la comissió més allunyats de les seves posicions, sense cap mirament ni escrúpol.
Rebentar els seus treballs, fer inoperativa la Convenció, passa a ser el seu objectiu estratègic. Així, no és estrany que d’acord amb la tradició xilena d’al·lèrgia al reconeixement de la diversitat nacional -i un latent racisme intern, tot s’ha de dir- hagin volgut erosionar des d’un bon principi la percepció pública de la Convenció constituent i tensar al màxim els seus debats interns. Sigui atacant la seva presidenta, per algunes afirmacions seves sobre els sectors privilegiats del país, o ridiculitzant l’ús de les llengües indígenes, tot qualificant de «xou» que la machi (figura referent del poble maputxe pel que fa a la salut física i espiritual) Francisca Linconao parlés en mapudügun dins la Convenció.
Una dinàmica d’hostilitat al pluralisme nacional, cultural i lingüístic que aquí coneixem abastament i que el líder del PP estatal, Pablo Casado, ens ho ha tornat a recordar des de Mallorca, amb les seves estúpides i malintencionades declaracions contra la unitat de la llengua catalana.
Si finalment se’n surten, no serà només un èxit per a les dones, els pobles indígenes i el conjunt dels habitants de Xile, sinó un missatge d’esperança política i d’empoderament ciutadà per a la resta del continent… i més enllà. Com diuen els maputxe: ¡Marichiweu! (Deu cops vencerem!). Que així sigui i ho puguem celebrar abans no acabi l’any vinent.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
