Acabo de tornar de Catalunya després d’una estada de gairebé un mes, la més llarga d’ençà del 1996. He recorregut un bon tros de geografia física—Barcelona, Lleida, Girona, Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, l’Alt Empordà—i, com no pot ser d’altra manera—un ampli espectre ètnic, cultural i social. A Barcelona m’he passejat des de la Ciutat Vella, la Barceloneta i el Poble Nou fins a Sarrià. A tot arreu he fet el mateix experiment.
No he dit ni una paraula en castellà, començant pels recepcionistes i personal de neteja de l’hotel i acabant per empresaris. Tenia la recepta preparada per engaltar un hipotètic miquel: “Cap problema. Tu tries la llengua que vols i jo trio la meva”. L’ocasió, però, no es va presentar. Com a molt, vaig detectar alguna sorpresa reprimida quan un cambrer o un empleat de la Renfe em responia en castellà i jo no canviava de llengua; la crispació, si n’hi havia, no va traspuar. Tenia cura de mantenir un to afable i cordial i no parpellejar quan el diàleg persistia a ser bilingüe. Aquest mètode em va reportar beneficis extres, com ara que un taxista m’expliqués la seva vida o la història i transformació d’un barri—material de primera per a una escriptora—en castellà, català natiu o amb accent, o un àgil xampurreig. Veus que algun dia poden aterrar a les pàgines d’una novel·la.
“Ja sé que la resistència sostinguda cansa. Però l’única manera de mantenir una llengua viva és fer-la servir. Aquesta batalla es pot guanyar i l’hem de guanyar. No valen excuses”
Un taxista, diria que magrebí, no coneixia el Moll de la Fusta i el va haver de buscar al navegador tot i que érem força a prop. Vaig deduir que feia poc que era al país i em vaig oferir a parlar en castellà. La seva reacció va ser renovar els esforços per esquitxar la conversa amb expressions de collita casolana, “Ara mateix”, “Fa calor, oi?” Si entrava o no en joc el càlcul d’una bona propina no té importància. El que en té és la seva permeabilitat lingüística.
La tesi resultant de l’experiment és que la majoria de residents de Catalunya entenen el català i són capaços d’aventurar-se a parlar-lo quan reben un estímul. Que una campanya sota el lema de “No canviïs de llengua” tindria probabilitats d’èxit. I que l’obstacle més enrocat contra l’ús del català, a part de les mesures repressives de l’estat espanyol, és la debilitat col·lectiva: debilitat de la societat civil que té por d’exercir un dret bàsic i debilitat d’un govern autonòmic que té por de defensar-lo.
Ja sé que jo soc a Catalunya de pas i a la majoria de catalans els toca viure la situació dia rere dia. Ja sé que la resistència sostinguda cansa. Però l’única manera de mantenir una llengua viva és fer-la servir. Aquesta batalla es pot guanyar i l’hem de guanyar. No valen excuses.
Roser Caminals-Heath és escriptora catalana i professora emerita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
