Aquest dissabte, onze de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. Una celebració, la de la festa nacional, que com el mateix mot ‘diada’ ens indica (una clara referència lingüística al fet que es tracta d’un dia gran) és –arreu del món- una data de gran significació, simbòlicament adoptada per una nació i amb la qual es contribueix a la unió dels seus ciutadans. I aquest és, sense cap mena de dubte, el sentit de la Diada Nacional de Catalunya: un dia per celebrar que, per sobre de tot, érem, som i serem poble. I com deia el poeta Vicent Andrés Estellés: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble».
És usual que cada any per aquestes dates, a mesura que s’acosta el dia gran de Catalunya, els catalans ens trobem davant la necessitat d’explicar per què Catalunya escollí com a festa nacional una derrota militar, com ho fou la de l’Onze de Setembre de 1714. Una explicació que de ben segur han hagut de fer els milers de catalans que viuen arreu del món. Precisament, aquesta va ser una experiència personal que vaig viure a l’antiga Iugoslàvia, després de la guerra dels Balcans. Concretament a Travnik, a Bòsnia Herzegovina. En una recepció oficial en nom d’una delegació catalana de Creu Roja em vaig trobar havent d’explicar el motiu d’aquesta tria, perquè a ells els semblava estrany que celebréssim una derrota.
Val a dir que, segurament, aquells mateixos interlocutors balcànics no haurien plantejat la mateixa pregunta si la visita hagués tingut lloc aquests darrers deu anys, en què l’èxit rotund de mobilització popular amb motiu de la diada l’ha convertit en un esdeveniment amb ampli ressò mediàtic més enllà de les fronteres i ha tirat per terra els anhels d’aquells que la voldrien reduïda a una bonica festivitat regional, com més folklòrica millor, pròpia d’una simple regió o comunitat autònoma.
“Tenim motius per enorgullir-nos del que som i per no renunciar mai al que volem ser. Recordem que la història de Catalunya recull desfetes, com la de l’Onze de Setembre, però també grans victòries, com la victòria democràtica que va suposar l’exercici d’autodeterminació de l’1 d’Octubre”
Però, si es dona el cas d’haver-nos d’explicar, serà bo recordar que la Diada Nacional de l’11 setembre que ara commemorem, no ens parla, només, de la caiguda de Barcelona després d’una resistència considerada modèlica per militars europeus de l’època en la confrontació entre els Àustries i els Borbons, sinó que representa el record del que –simbòlicament per la magnitud del que es va perdre i la fragmentació i allunyament progressiu del territori que havia estat unit: Aragó, València, Mallorca, Catalunya i també l’Alguer– en definitiva, va ser el darrer moment d’existència d’una consciència nacional forta, sense complexos i sobirana, de ple dret.
D’aquí la importància de la commemoració, tot i tractar-se d’una derrota. O precisament pel fet de ser-ho. Perquè, bo i derrotats, i perquè sabem qui som i d’on venim sapiguem també cap a on volem –i podem– anar en una Europa que es diu oberta, democràtica i plural. Per això cal evocar, rememorar, commemorar, fer memòria, en definitiva, del que vam ser.
També tenim motius per enorgullir-nos del que som i per no renunciar mai al que volem ser. La història de qualsevol nació és la suma de moltes diades i de moltes dates històriques. Recordem que la història de Catalunya recull desfetes, com la de l’Onze de Setembre, però també grans victòries, com la victòria democràtica que va suposar l’exercici d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. És precisament per la força d’aquell triomf democràtic que els enemics de la llibertat de Catalunya el volen reduir a una derrota a mans de la repressió de l’estat espanyol, però -mal que els pesi- ha esdevingut una data inesborrable de gran significació en el procés que hem iniciat cap a la independència de Catalunya.
I cal recordar-ho perquè, després de tot, qui perd la memòria, perd la identitat. Així doncs, tot i les suspicàcies malintencionades que genera anualment la celebració de l’efemèride, convé no oblidar que només mirant al passat i aprenent de les lliçons que ens dona la història, podem arribar a construir el futur que molts –cada cop més– volem imaginar. I per això jo, com va fer Pau Casals -un dels més il·lustres i honorables homes que han estimat i representat Catalunya de la mateixa manera que ho féu la comunitat catalana a l’estranger, és a dir, lluny de la nostra terra- en el seu breu discurs a les Nacions Unides l’any 1971 abans de rebre la Medalla de la Pau i interpretar el seu himne, el Cant dels Ocells, una altra gran contribució catalana al món, estic orgullosa de poder dir:
[I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?: Catalonia has been the greatest nation in the world. And I’ll tell you why. Catalonia has had the first Parliament much before England. Catalonia had/headed the beginning of the United Nations. All the authorities of Catalonia in the XIth century met in a city of France, in that time Catalonia, to speak about peace, at the XIth century. Peace in the world and against, against wars, the inhumanity of wars. This was Catalonia. Now I’m so happy, so moved to be here…].
En un context en què cal tornar a parlar de pau, d’absolució, de llibertat i de respecte bàsic als drets fonamentals, ens hem de sentir molt orgullosos de ser catalans i de poder-ho expressar lliurement cada dia i arreu del món, convertint cada dia en un dia gran, en una diada.
Així que, sigueu on sigueu aquest 11 de setembre, us desitjo una molt bona Diada Nacional de Catalunya.
Laura Borràs i Castanyer és la presidenta del Parlament de Catalunya
