Deia Manuel de Pedrolo que cal protestar, fins i tot quan no serveix de res. La radiografia que ens han deixat les eleccions municipals catalanes el passat 28 de maig bé prou que ho ha constatat, mostrant-nos una alta abstenció que no deixa de fer llàstima. Bàsicament, perquè la política municipal té poc a veure amb la política nacional que practiquen els grans partits.
Als pobles i viles tothom es coneix. No es viu de fer política sinó que quan se surt de treballar es fan les mil hores entre ajuntament i associacions per fer realitat polítiques de proximitat en benefici dels qui són els teus veïns, accions amb un impacte directe en la vida quotidiana de tothom: neteja als carrers, serveis socials, verds i ombres, aquell punt on hi ha hagut més d’un accident, projectes locals per al benestar de la comunitat… La rendició de comptes, a més, és directa. Tothom sap on trobar regidors i alcalde i aquests tenen hores de despatx per dedicar a tothom qui vulgui plantejar problemes o té idees. Tot plegat fa que els polítics municipals es prenen amb gran responsabilitat la tasca, sovint altruista fora de les grans ciutats.
I també ens n’ha fet, de llàstima, perquè a la Catalunya exterior, això de tenir paperetes a mà i no votar ens sembla implantejable. Els residents permanents a fora no podíem votar el passat 28 de maig, no ens tocava. Però les coses, com siguin: tots hem anat a consultar després els resultats als municipis que ens estimem i que de tant en tant visitem. Ens hem passat més d’una dècada sense poder exercir amb totes les garanties dels nostres drets democràtics més fonamentals. Per això no ens mirem el dret de vot com una simple opció sinó com aquell anhel quasi impossible fins fa quatre dies i que ara, post vot pregat, per fi tenim a l’abast. Perquè hem protestat i ho hem lluitat, seguint Pedrolo, i no hem parat fins que ho hem fet canviar pels qui manen.
“Per primer cop des de fa més d’una dècada, podrem votar sense vot pregat. Deixarem de fer sentir la nostra veu?”
Recordeu la campanya de la por “Si tu no vas, ellos vuelven”? Fa quinze anys va permetre al PSC treure els seus millors resultats. I aquesta serà l’estratègia que repetiran. Una segona campanya es farà llarga. Als partits, ja es treballa en el cop d’efecte final que ha de fer decantar vots el darrer dia. I per nosaltres, com a Catalunya Exterior, serà diferent: primer cop des de fa més d’una dècada, podrem votar sense vot pregat. Deixarem de fer sentir la nostra veu? Fins i tot hi ha solució per qui marxa de vacances a Catalunya o per la península, el vot per correu.
De debò que algú vol deixar de votar des de l’exterior, després de tot el que ens ha costat aconseguir recuperar-ho? Volem perdre la veu del Govern de Catalunya al món després de tants anys construint la xarxa actual? Volem que internacionalment una aclaparadora victòria socialista a Catalunya s’interpreti com que hem renunciat a ser el que els havíem dit que volem ser?
La política, o la fas o te la fan, deia Fuster. Per un cop que ho tindrem fàcil, toca votar. Encara que sigui sense massa esma. Ha costat massa recuperar aquest dret perquè ara el despreciem.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
El dia que vam poder tornar a votar
