Sovint, quan es pensa en l’acció exterior, la mirada se centra només en les actuacions liderades o directament realitzades des dels poders públics. Certament aquestes són de màxima importància i ens caldria poder-ne fer més i de més gruix en el futur més immediat. Però si només ens fixem en aquestes, ens oblidem de tota la resta que, al final, poden acabar deixant més pòsit i donar més fruits a mitjà i llarg termini que segons quines iniciatives institucionals.

I tota la resta és allò que fan els països on la seva societat civil organitzada –des d’entitats econòmiques i empresarials a culturals i universitàries, passant per ONG de tota mena- comparteix una mateixa visió de suma i enfortiment de les seves relacions internacionals en clau nacional. D’anar teixint una xarxa de vincles i col·laboracions ben operativa, en benefici i suport del conjunt de persones i organitzacions d’aquell país que aposten per ser presents al món, amb l’objectiu de construir i consolidar relacions –siguin del tipus que siguin- arreu del món.

A grans trets, hi ha dos factors que poden definir operativament aquesta visió. Un primer, cap enfora: ser ambaixadors de valors que siguin (o es facin) coneguts i reconeguts a nivell internacional –allò que definiríem com a “marca” d’un país i/o la seva capital. I un segon, cap endins: treballar en xarxa, establint sinergies amb entitats, empreses, professionals… del teu país que puguin participar a l’exterior i que, amb ells, et permeti afermar futures operacions en aquella zona del món. I això ho fan tant països amb potents estructures diplomàtiques, com d’altres que han de pivotar especialment en les iniciatives no governamentals, tot i que hi puguin haver estat induïdes o recolzades des de l’administració.

Posaré com a exemple d’aquests dos factors un dels programes on vaig participar al continent americà. A inicis d’aquesta dècada, Colòmbia va signar amb la UE un acord de cooperació per impulsar el procés de digitalització del seu ecosistema televisiu, seguint la petjada del que tot just s’havia culminat a Europa. La proposta universitària-empresarial que va presentar-se amb lideratge català en va ser la guanyadora de la convocatòria internacional, que dissenyà un ambiciós projecte d’assessorament en el disseny dels projectes de telecomunicacions i formació de tota mena adreçat a les distintes institucions i teixits industrials colombians que havien de participar en aquella complexa operació de substitució tecnològica i d’evolució de l’oferta audiovisual en aquell país.

Sovint, quan es pensa en l’acció exterior, la mirada se centra només en les actuacions realitzades des dels poders públics. Però ens n’oblidem de tota la resta que, al final, poden acabar deixant més pòsit

Respecte el primer factor: alhora de plantejar un programa formatiu per a responsables institucionals, professors universitaris i professionals de l’audiovisual d’aquell país, el que podia semblar menys arriscat era anar de docent “espanyol”, buscant la teòrica complicitat i un cert coneixement d’una televisió força coneguda dins el món televisiu colombià com és TVE. Els materials de tota mena a emprar serien amb el mateix idioma que els participants als seminaris i, en general, tot podia ser més còmode per a un docent que trepitjava per primer cop aquelles ciutats. L’opció, però va ser ben bé una altra.

De la meva experiència en altres països del continent, en vaig extreure una dada que podia, havia de saber explotar: que allò que porti incorporat la marca “Barcelona” queda automàticament connotat com una oferta innovadora, i les persones que hi hagi darrera com a altament capacitades i responsables. I, un cop situada Barcelona com a capital d’un país europeu anomenat Catalunya, sobre aquests valors es va construir el temari docent basat majoritàriament en les experiències catalanes, tant a nivell de la –llavors- nova televisió digital com de les estratègies de comunicació ciutadana que van emprar-se per a l’èxit del canvi tecnològic a totes les llars del país assolit just feia un parell d’anys. I això significava utilitzar materials escrits i audiovisuals en català? Doncs cap problema… o el mateix problema que si s’haguessin emprat de francesos o italians. Ben al contrari: aquella normalitat d’explicar que a Barcelona es feien les coses així, afegia un punt d’interès a aquelles experiències europees que no tenien pas el castellà com a llengua de comunicació, però que havien de ser de gran utilitat per al procés que havia de fer-se a Colòmbia.

Sobre el segon factor: tot i que no havia estat integrant de l’equip guanyador del concurs, vam considerar imprescindible que TV3 hi participés i, amb la implicació de la llavors directora Mònica Terribas, finalment s’incorporà un equip d’experts que protagonitzaren bona part dels programes formatius que se celebraren en diferents ciutats colombianes. Certament, hagués estat possible haver elegit qualsevol altra televisió europea de primer línia per a aquesta missió, però darrera d’aquesta opció hi havia una decisió estratègica de reforçar la presència catalana “in situ” i no només des de la coordinació general del projecte. Així mateix, alhora d’incorporar professionals del sector televisiu que complementessin l’equip de la CCMA, es van escollir entre diversos perfils catalans que garantissin l’excel·lència docent necessària. I aquella aposta de fer participar TV3 en aquesta operació de suport europeu a la TDT colombiana va servir per a que la CCMA tingués un paper encara més destacat en un programa posterior, finalitzat fa poc més de mig any.

Daniel Condeminas. Va ser assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica