Benvolgut Senyor Gafo,
No ens coneixem personalment, encara que diumenge 26 de maig de fet ens vam creuar uns segons. El vaig reconèixer de seguida en veure’l arribar en cotxe, que va aparcar enganxat a l’entrada del seu consolat. I gairebé segur que vostè també sabia qui era jo. El vaig estar esperant tres hores, tal com el seu equip probablement ja l’havia informat al llarg del matí. En veure’l, em vaig reincorporar de la barana de l’escala a la qual estava recolzada i vaig dibuixar un somriure amb la intenció de saludar-lo. Però vostè va ser més àgil pujant en pocs segons, passant a escàs mig metre per davant meu sense ni tan sols mirar-me a la cara. El seu objectiu: refugiar-se ràpidament dins el seu fortí. Vaig pensar que hauria preferit saludar primer al seu propi equip dins, ja que estava arribant a l’hora de tancar, a les 14 hores, com feien els caps antigament. I vaig confiar en què després, ja finalment, m’autoritzaria a entrar per deixar-me fer una mica de la meva feina de periodista, ni que fos una escassa mitja hora. Em vaig equivocar en tot, clarament.
Com bé sap, perquè el seu correu consular genèric estava en còpia, la setmana passada vaig sol·licitar per escrit al gabinet de premsa del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació per al qual vostè treballa poder assistir a observar la jornada electoral al seu consolat. És una cosa que els periodistes fem habitualment. Demanem acreditació, ens desplacem fins on calgui, observem, preguntem, analitzem i després ho expliquem. No té gaire més secret. M’interessava especialment conèixer millor el treball del seu equip pel que fa al vot exterior. Com es prepara una valisa diplomàtica, quins elements es tenen en compte, si vostès analitzen l’evolució de la participació del seu consolat al llarg del temps per anar seguint les variacions, quin tipus de consultes els arriben i d’incidències es troben, si tenint en compte la primera experiència amb el vot electrònic a Suïssa creuen que podria funcionar a l’estat espanyol… No eren moltes preguntes i les portava preparades.
La setmana passada no vaig poder accedir a la seu del consolat de Suïssa per, com a periodista, observar la jornada electoral. I no m’hi va deixar accedir. M’ha decebut, com a professional i com a persona. Perquè ni els catalans ni els periodistes ens mereixem aquest tracte ni aquest menyspreu
No obstant això, quan vaig arribar a les 11 hores el seu equip em va informar que jo no estava “a la llista d’autoritzats, com aquest senyor representant del PP” que també s’havia presentat in situ, em van detallar, i que per tant no em podia quedar. Des de premsa del MAEC m’havien limitat el temps al matí, precisant que no podria quedar-me més tard del tancament ni veure presencialment com fan recompte ni les actes, i que les preguntes als votants les hauria de fer fora. Són condicions que vaig respectar, com no podia ser d’una altra manera. “Haurà d’esperar fins que ho decideixi el cònsol, si es pot quedar i si podem parlar amb vostè o no. Si vol esperar-se a fora, arribarà d’aquí a un parell d’hores com a molt. Si em deixa fotocopiar el seu DNI, m’anoto el seu mòbil també i així li ho comunicarem a ell per poder-li donar una resposta si ho considera oportú”. Així ho vam fer. Vaig deixar d’insistir al seu equip i vaig pensar que parlarien amb vostè i es farien les comprovacions amb el MAEC. Vaig sortir a fora per poder parlar mentrestant amb algun dels votants que apareixien en comptagotes.
Com sap, Suïssa, amb unes 9.000 sol·licituds, va ser el quart país amb més peticions de vot exterior de ciutadans de l’Estat per a les eleccions del 26 de maig. Per això vaig venir. La veritat és que, des del primer minut, jo ja sabia qui era, Sr. Gafo. Els periodistes sempre ens documentem abans. Sabia allò del seu tuit de juliol de 2013, per exemple. Aquell de “Catalans de merda. No es mereixen res”, segur que ho recorda. Moltes catalanes i catalans també. No li negaré que aquell episodi em va molestar. Vaig llegir que també el ministre García-Margallo es va indignar amb la seva manifestació pública i la va titllar d’intolerable. Va ser per això que el va fulminar al cap de poques hores. En aquella època, més que militar, llicenciat en dret i diplomàtic, vostè era adjunt a l’alt comissionat de la Marca Espanya, dedicada a la promoció exterior ni més ni menys. Jo ho sabia tot. Però amb el cor a la mà, li prometo que no l’hi volia tenir en compte. Vaig pensar que després de les seves disculpes ho podíem aparcar ja que es tractava de parlar de vot exterior. Diumenge em disposava a fer-li les poques preguntes de la manera més professional que sé, exactament igual que les he fet en el passat a qualsevol altre cònsol. Després de tres hores d’espera, quan el vaig veure arribar derrapant vaig pensar “bé, ha estat llarg però ja és aquí”.
Però em vaig trobar que em va enviar el pobre funcionari que ja m’havia atès al matí, i després a sobre el canceller, amb un missatge clar. “No l’atendrà, no pot respondre preguntes, no podem”. No va servir de res que comencés a buscar el mail de confirmació del seu propi Ministeri. “És que encara que m’ensenyi l’autorització del propi MAEC per escrit, és igual. Tampoc l’atendrà”, ha subratllar el seu canceller. El funcionari mirava a terra i el canceller, una mica molest, cap als meus fills petits, que seguien jugant al parc adjacent tot esperant-me amb el seu pare.
Vostè va ser director de protocol de la Presidència del Govern d’Espanya de 2004 a 2008. Es pot imaginar com de poc protocol·lari és deixar a espera a un periodista durant tot un matí, i plantar-lo després, tot i haver fet tots els passos previs correctament. Tampoc és un principiant en el càrrec de cònsol: ja havia estat ambaixador del Líban fins a 2012, i després de la seva destitució, el MAEC el va tenir fora de la llum pública un any abans de tornar-lo a primera línia com a cònsol general d’Espanya a Melbourne Austràlia. Un bon premi, seguit el del seu nou nomenament com a cònsol a Zürich fa pocs mesos. Sap, he estat en altres consolats i he parlat amb altres cònsols col·legues seus anteriorment. I la veritat, he de dir-li que sempre m’he trobat amb gent educada, sempre m’han tractat bé. Li diria més: molt a prop del seu consolat, a Stuttgart, el seu homòleg, amb una carrera diplomàtica impecable, em va convèncer amb el seu tracte a la vegada exquisit i prudent, una excel·lent combinació. El que no va voler respondre amb paraules, ho va fer amb un silenci i amb el somriure, una opció molt diplomàtica de la qual podria aprendre si el que li molesten són les preguntes d’una periodista.
M’ha decebut, com a professional i com a persona. Perquè ni els catalans ni els periodistes ens mereixem aquest tracte ni aquest menyspreu. Les ciutadans i ciutadans entenem que té un treball de representació de tot un país i de vocació de servei públic. Per això se li paga un sou de l’erari públic. Puc entendre que preferís amagar-se darrere de dos funcionaris, sempre és més còmode. El valor, com tot a la vida, depèn de cada persona. Com la dignitat, la cortesia i el savoir-faire, qualitats que haurien de ser requisits sine qua non per poder exercir de representant de la diplomàcia en general.
Però per sobre de tot, el dret a la informació és un dret fonamental en qualsevol democràcia. Li ha fet un favor ben pobre al MAEC i a la seva estratègia per millorar la imatge d’Espanya a Europa principalment i al món. Actituds com la seva cap a la premsa (procuro pensar que no té res a veure amb que em pugui considerar una “catalana de merda”), i fins i tot cap a la meva condició de ciutadana, no només no ajuden a que la societat conegui i entengui millor a què es dediquen els seus representants, sinó que la manca de transparència i l’arbitrarietat afegeixen suspicàcies i dubtes cap a la feina probablement ben fet en molts altres consolats que no tenen cap culpa de la seva manera de liderar i de reaccionar. Si no hi ha res per amagar en com treballa i actua el seu consolat, no ha escollit la millor manera per demostrar-ho.
La vida és una seqüència d’aprenentatges. En el meu cas, procuro que em serveixin per a cada nova experiència. Seria constructiu que també fos així en el seu cas, si és que la seva vocació és seguir formant part del cos diplomàtic per a representar al seu país.
Rebi una cordial salutació de qui ja ni espera ni desitja cap resposta seva.
Mireia Domènech i Bonet, és periodista i comunicadora internacional i cultural
