Quan, a la plaça, sona el toc de castells i el silenci precedeix l’enlairament d’un pilar, assistim a molt més que una proesa física: és una metàfora viva de la confiança, la comunitat i l’esforç compartit. Aquesta imatge, tan arrelada al territori català, ha començat fa anys a projectar-se més enllà de les nostres fronteres. A Londres, París, Copenhaguen o Montreal, els castells també s’aixequen, amb els esforços conjunts d’una faixa rere l’altra. Són les colles castelleres a l’exterior, una realitat discreta però d’un simbolisme poderós.
Nascudes sovint de l’empenta de catalans que viuen fora, aquestes colles han evolucionat cap a espais d’interculturalitat. Amb integrants d’arreu del món, fan dels castells una llengua comuna, on tant se val d’on vens sinó com et col·loques per sostenir la resta. Els Castellers de Sydney, la Colla Castellera Mannekes de Brussel·les, els Castellers de Berlín o la Colla Castellera de Madrid, entre d’altres, ja no només practiquen una tradició: fan diplomàcia cultural, teixeixen vincles, expliquen un país.
Tanmateix, la seva activitat no és senzilla.
“Les colles a l’exterior demostren que, malgrat la distància, hi ha maneres profundes de connectar-nos. I, potser, aquest sigui el castell més difícil —i més bell— d’aixecar”
La manca d’infraestructures, la dificultat per mantenir una massa social estable o la distància física entre els membres són reptes constants. Moltes colles assagen en espais cedits, improvisen pinyes amb menys mans de les desitjades i es reinventen en cada diada. Però persisteixen, i això ja és un èxit.
La seva tasca transcendeix el món casteller. En un context global on la cultura sovint queda arraconada per urgències polítiques o econòmiques, aquestes colles s’erigeixen com a ponts vius entre cultures, entre Catalunya i el món. Transmeten valors universals i, alhora, singulars: la força del grup, la responsabilitat compartida, l’harmonia entre diversitat i cohesió.
Les colles a l’exterior no només demostren que es pot alçar un castell fora de Catalunya. Demostren que, malgrat la distància, hi ha maneres profundes de connectar-nos. I, potser, aquest sigui el castell més difícil —i més bell— d’aixecar.
Albert Torres és el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya
16.203 quilòmetres: de Montreal a Sydney aixecant castells
