A mesura que han anat emergint noves revelacions de l’afer Epstein, la caiguda de popularitat que amenaça la presidència de Donald Trump ha intensificat les seves maniobres i narratives internacionals, tot plegat per desviar l’atenció pública cap a episodis espectaculars que esdevenen urgències mediàtiques. Que si Groenlàndia hauria de ser nord-americana, que si calia una operació llampec per segrestar el president de Veneçuela i controlar-ne el petroli, que si calia acabar amb l’ONU i substituir-lo per un Consell de Pau amb presidència vitalícia, i ara una guerra sobtada contra l’Iran de la mà d’Israel que corre el perill d’estendre’s i encendre tota la regió. No passa dia que, encara que siguem catalans i no nord-americans, no ens trobem esmorzant o dinant amb alguna de les sortides d’un senyor que està posant greument en perill tot l’equilibri mundial, amb una agressivitat que feia anys que els Estats Units no exhibien.
Fins ara, la guerra d’Ucraïna era el conflicte més proper que els residents a Europa podíem percebre de manera directa. Naturalment, continuàvem pendents de la guerra a Gaza. Però fins que aquest cap de setmana no ha esclatat l’atac dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran, i no han començat a arribar informacions sobre la multiplicació d’atacs i respostes contra països de la regió, no havíem tornat a sentir aquesta inquietud tan immediata davant d’un món ja desequilibrat. La població civil tornarà a ser la víctima de tota aquesta violència, els coneguts “danys col·laterals”, en llenguatge militar. I entre aquests, els milers centenars de catalans que viuen a la regió es converteixen, sense voler-ho, en testimonis i potencials damnificats, com tots els altres residents.
“Què ho fa que un professional se’n vagi a viure en una zona que els nostres avis haurien considerat un desert amb petroli? Pels diners i l’experiència, possiblement”
En un parell de clics remenant l’Idescat, he cercat encuriosida les dades: quants catalans a l’exterior resideixen a l’Orient Mitjà? No arribaven als 5.000 l’any 2025. És una estadística, i caldria afegir-hi qui hi és de pas, però si més no ens ajuda a fer-nos una idea de qui ha triat anar a viure a països lluny de casa i que potser es trobarà en situacions de perill al llarg dels dies vinents i setmanes. I comparant l’estadística amb els anys anteriors, hom s’adona que la població catalana a tota aquesta regió s’ha multiplicat per dos en només deu anys. Actualment, hi ha uns 2.000 catalans empadronats a l’ambaixada espanyola d’Israel, més de 1.500 als Emirats Àrabs Units, més de 300 tant a l’Aràbia Saudí com a Qatar, més de 200 al Líban i 100 a Jordània, i unes quantes dotzenes als territoris palestins, Kuwait, Síria, Oman, Bahrain…
I de seguida et ve al cap preguntar-te: què ho fa que un professional se’n vagi a viure en una zona que els nostres avis haurien considerat un desert amb petroli? Pels diners i l’experiència, possiblement. Per això emigra la major part de força de treball catalana cap a fora. I et sorgeix la pregunta: compensen els sous alts —per molt alts que siguin—, les oportunitats laborals i els avantatges fiscals que ofereixen a estrangers qualificats en aquests països, davant la vida a zones de clima extrem i sense els drets i la democràcia amb els quals has crescut a Catalunya? Vau pensar mai en el risc de seguretat quan vau triar la vostra destinació professional i de vida a fora, i on esteu segurament criant els vostres fills? Són tries personals, suposo.
Però una mena de tria important que et pot fer perdre-hi la vida ara mateix. Esperem que es pugui desescalar la tensió i que ningú sigui “dany col·lateral” de cap guerra enlloc, ni població autòctona, ni catalana o de qualsevol altra nacionalitat a l’exterior. Cap guerra justifica ni podrà justificar mai la mort de civils.
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
L’experiència intercultural davant del xèrif Trump
