Agraïm Exterior.cat per deixar a un tros de Catalunya un espai mediàtic per parlar d’ella mateixa, i al mateix moment aprofitem de l’oportunitat oferta per parlar de nosaltres tots, catalans. Que l’actualitat de la Catalunya del Nord integri les pàgines d’aquesta capçalera podria semblar una anomalia, ja que la publicació dona veu i lletra a la diàspora catalana escampada arreu del món i a les accions exteriors del seu teixit empresarial, cultural o institucional. Això implicaria doncs que el que passaria a Prada, a Font-Romeu, a Ceret o Perpinyà passaria fora de Catalunya, i que els catalans que hi viuen i hi treballen, viurien i treballarien de fet en un país estranger.
I ho podria ser, vist que la terminologia de “Catalunya del Nord” no apareix en cap mapa oficial de l’estat francès (tret de les produccions casolanes de les institucions locals), i que els catalans, a França, tampoc existeixen: França és poblada per francesos, i tots els francesos ho són de la mateixa manera, és a dir sense cap diferenciació cultural, lingüística, històrica o territorial. Oficialment, els catalans de França són doncs francesos, tret dels catalans originaris de la Catalunya autonòmica, que són espanyols. Amb un matís, en cas de doble nacionalitat, on podrien ser francoespanyols, cosa que sol passar habitualment. Però la realitat nord-catalana és més complexa i paradoxal i és necessari sempre que es pugui recordar-la als lectors, perquè puguin almenys llegir l’actualitat del territori amb les bones ulleres.
En primer, el nom mateix del territori és fruit d’una reflexió que té menys d’un segle, avui dia encara deixada com una pregunta oberta i que, avui dia encara, no ha aconseguit cap resposta unànime per part la societat nord-catalana. Des del 1790, la denominació oficial és la de Pirineu-Oriental, amb el seu marc administratiu que integra la part occitanòfona del Fenolledès, aquesta última ja integrada a l’espai polític francès d’ençà del tractat de Corbeil, segellat el 1258. De cara a la Catalunya del Nord, alguns li prefereixen la denominació reductora i (s’ha de dir) bastant desueta de Rosselló, que data de l’annexió francesa del 1659. Altres usen més habitualment Pays Catalan, conjugat al singular i molt sovint en francès, denominació que s’ha difós aquests últims cinquanta anys en l’àmbit més aviat turístic i folklòric, al costat de Pirineu-Mediterrani, Pirineus Catalans o altres segells de destinació turístics. Més recentment, la reforma territorial engegada per l’estat i que ha donat naixença a la gran regió Occitània ha pogut ensarronar un poc més la toponímia local, i qüestionar els visitants forans: qui són aquests catalans que viuen a Occitània?
“Viure a la Catalunya del Nord no és similar a l’experiència d’un expatriat català, vist que l’estranger és casa seva, i que casa seva no té res d’estranger o d’estrany”
Però, si el territori es busca encara un nom, els qui el poblen saben perfectament qui són: catalans. En tot cas quan es tracta de presentar-se a un altre ciutadà francès. Entre dos catalans nord-catalans, molt sovint, els catalans són els qui viuen a la Catalunya (del sud), els catalans sud-catalans doncs. Un joc de pista identitari boirós i un trenca closca cultural tot ple de maldecaps, que s’entén perfectament si s’escolta: els catalans del nord tenen la particularitat de no parlar la llengua. No és que no la saben, perquè segons les últimes dades, entre un 20% i un 30% de la població la sap parlar. És només que el percentatge d’ús habitual de la llengua és el més dèbil de tot el conjunt de la catalanofonia, i que la seva presència en l’espai públic és anecdòtica.
Malgrat tot, la depressió lingüística no impedeix a la població de mobilitzar-se per la seva llengua històrica, per les seves escoles o contra la negació de la seva identitat. Aquest dilema pot semblar molt sovint curiós als catalans del Principat, per qui la identitat i la llengua són essencialment enllaçades, però no ho és per un català del Nord, després de tres segles d’història tumultuosa i vuitanta anys de bescanvi sociolingüístic brutal.
Tercer punt i altre aspecte important per entendre el territori, és que els habitants de la Catalunya del Nord tenen poc poder sobre les decisions polítiques que els impacten, que es tracti de polítiques educatives, socials o econòmiques, contràriament al model autonòmic ibèric i italià, sense parlar de l’estat andorrà independent. Aquest fet explica, en part, que la Catalunya del Nord -s’hauria d’utilitzar aquí el terme de Pirineu-Oriental- sigui el territori més pobre de l’estat francès, i on la tasca d’atur i d’inactivitat, particularment entre els joves, és la més alta de França metropolitana. La distància amb el poder de decisió, tant geogràfica com cultural, pot també explicar el paper clau de les associacions nord-catalanes, que es van acaparar el rol de representar i defensar els interessos dels seus socis-ciutadans.
Viure a la Catalunya del Nord no és doncs similar a l’experiència d’un expatriat català, vist que l’estranger és casa seva, i que casa seva no té res d’estranger o d’estrany. Però sí que l’experiència nord-catalana pot semblar un exterior intern al conjunt pancatalà per la seva singularitat. Així, com a punt extrem del sud de França i septentrió del nord dels Països Catalans, i com a únic territori catalanòfon a fer part de l’estat francès, el territori viu també una paradoxa elemental, perquè el país i la seva gent són catalanes.
Sense la seva catalanitat, la Catalunya del Nord no seria un territori tan complex, i és d’aquesta identitat intrínseca que neix la seva complexitat. Finalment, si es pregunta encara sobre el què i el perquè de la identitat d’aquest país i dels seus ciutadans, i si se segueix des de Barcelona, València, Palma o Andorra el que s’hi passa, és justament perquè Catalunya del Nord és catalana, i que Catalunya, també, és Catalunya del Nord.
Lluís Dagués és el corresponsal d’Exterior.cat a la Catalunya del Nord
