Fa 8 anys vaig aterrar a l’Argentina, concretament a Paraná, capital de la província d’Entre Ríos, situada a uns 500 quilòmetres de Buenos Aires al nord-est del territori argentí, tocant l’Uruguai (per la grandària del país és relativament a prop). No tenia cap referència de l’existència de les Comunitats Catalanes a l’Exterior (CCE) fins fa una dècada aproximadament; per causalitats de la vida vaig topar-me amb argentines i argentins catalanòfiles que feien estades a Catalunya a través de les CCE. Tot i que fins que no coneixes de primera mà la tasca dia rere dia i la feina ben feta dels Casals Catalans, tampoc li dones la importància i valor que tenen i es mereixen.

En l’actualitat existeixen 102 entitats catalanes presents a 36 països al voltant del món, dividides en set xarxes de treball geogràfic (Europa, Con Sud d’Amèrica, Amèrica Central, Nord Amèrica, Àsia, Oceania i Àfrica). De tots aquests centres catalans, 34 pertanyen al Con Sud d’Amèrica, dels quals 24 segueixen actius. Això vol dir que el 27% de la totalitat de les CCE reconegudes per la Generalitat de Catalunya es troben al Con Sud. En particular, Argentina és el país amb més organització i presència catalana (només per darrere d’Europa). De fet, en relació al continent Amèrica, Argentina ocupa la primera posició per sobre dels Estats Units i Mèxic. Tan és així que compta amb un total de 16 centres catalans repartits per tot el territori argentí.

Aquestes estructures institucionalitzades sorgeixen per la necessitat de les catalanes i els catalans a l’exterior de mantenir les seves arrels, la cultura i la llengua catalana. Es constitueixen com entitats independents sense ànim de lucre amb tot una feina gegantina de voluntariat al darrere, però tenen relació amb la Generalitat de Catalunya. La singularitat de les comunitats catalanes a l’exterior és que no només atrauen la ciutadania catalana, sinó que també a persones que estimen i abracen la cultura catalana, les que anomenem catalanòfiles. Les catalanes, els catalans i les persones catalanòfiles a l’exterior realitzen i coordinen activitats per fomentar la cultura catalana, i les CCE són el marc que ens permeten generar xarxes de relacions locals al territori on respectivament incidim.

Els centres catalans al Con Sud d’Amèrica necessiten reflexionar sobre el seu futur a llarg termini, però segueix sent necessari el suport per part de la Generalitat de Catalunya

L’origen de les CCE es remunta a la meitat del segle XIX. Concretament, el 1840 va tenir lloc la fundació de la Societat de Beneficència de les persones descendents de Catalunya a La Habana, i es considera l’associació d’emigració catalana més antiga del món. Uns anys més tard, el 1856 es fundà l’Associació Catalana de Socorro Mutuo “Montepío de Montserrat” a la ciutat de Buenos Aires, la més antiga de l’Argentina i la segona de l’exterior. Tal com indiquen els seus respectius noms, ambdues entitats tenien un caràcter mutual oferint resposta a les necessitats de les catalanes i dels catalans de la zona en aquella època. En el cas particular de l’Argentina, en un context sociohistòric i polític on les prestacions socials eren molt escasses, Montepío de Montserrat va sorgir per facilitar assistència sanitària. Després, neixia el Centre Català de Buenos Aires que data de 1886 (actualment el Casal de Catalunya de Buenos Aires).

En relació a l’Amèrica Llatina, a finals del segle XIX, succeeixen diverses onades migratòries, cada una amb les seves característiques pròpies (motius econòmics, polítics, empresarials, entre d’altres) que comporten un augment molt significatiu de la presència catalana a la regió. Per ordre cronològic, a inicis del segle XX es van fundar les comunitats catalanes a Mendoza, Rosario, Córdoba (les tres a l’Argentina), Asunción (Paraguay), Santiago de Chile (Chile). Més endavant, Montevideo (Uruguay), São Paulo (Brasil) i Bahía Blanca (Argentina). A mitjans i finals del segle XX continua l’expansió de les CCE, sorgeixen centres a Lima (Perú), Castelar, La Plata, Venado Tuerto, Santa Fe, Pergamino, Mar de Plata i Paraná (els 7 últims són d’Argentina). En el segle XXI, tot i que els moviments migratoris foren a la inversa, segueix creixent el nombre d’entitats, el centre de Capitán Sarmiento (província de Buenos Aires) i el de San Rafael (Mendoza).

Cada dos anys hi ha trobades de les comunitats catalanes a l’exterior al Con Sud d’Amèrica. En la darrera, l’any 2016, vam tenir la presència de l’aleshores conseller d’Exteriors Raül Romeva, a Mar de Plata

Des de l’aplicació de l’article 155, els centres catalans també han patit l’esbatussada i les conseqüències de quasi més de mig any sense autogovern a Catalunya. De fet, cada dos anys hi ha trobades de les CCE al Con Sud d’Amèrica i s’intercalen amb les celebracions del Taller de formació de Comissions Directives. L’última Trobada fou el 2016 a Mar de Plata amb la presència del Conseller d’Exteriors Raül Romeva, i el 2017 el Taller de Formació de Directius al Casal dels Països Catalans de La Plata. L’any passat es posposà la trobada a Montevideo per aquest any. Tots aquests llargs mesos hem patit el greuge comparatiu amb la resta de comunitats de les regions de l’estat espanyol (gallegues, andaluses, basques) que van mantenir les seves subvencions i el seu normal funcionament. Per cert, molt més altes que les que reben els centres catalans, però aquesta història no és nova per la gent catalana, i som molt conscients que s’estén a tots els àmbits.

No és fàcil a 12.000 quilòmetres mantenir la presència, la cultura i la llengua catalana. Els Centres Catalans al Con Sud necessiten reflexionar sobre el seu futur a llarg termini, però segueix sent necessari el suport per part de la Generalitat de Catalunya. Fem país, fem cultura i llengua catalana fora del territori català i estic molt convençuda que s’ha de seguir endavant amb aquesta feina i gran tasca des de la Catalunya Exterior.

Cora Ruiz, membre del Casal de Catalunya de Paraná i de la Xarxa de les CCE del Con Sud