Tradicionalment, en la sensibilitat americana Barcelona és la gran encisera i Catalunya la gran desconeguda. Barcelona és la ciutat de Gaudí—pronunciat Gaudi—les Rambles i la bona cuina; Catalunya, una nebulosa que invoca ganyotes de perplexitat. Quan expliques que s’hi parla una altra llengua a més del castellà, l’interlocutor respon, Ah, sí, aquells dialectes… i quan t’identifiques com a escriptora catalana, sovint et sents dir, I per què escrius en català, si vendries molts més llibres en espanyol? Pura aritmètica.

Aquesta ignorància virginal s’ha temperat quelcom amb les notícies del procés independentista que arriben als mitjans americans amb comptagotes. Tot i així, la informació és precària, en part perquè les agències de notícies han retallat el personal internacional. Els corresponsals encarregats de Catalunya tenen altres figues al paner i es limiten a consignar els símptomes de l’independentisme sense indagar-ne les causes ni els antecedents. Ras i curt, reportatge sense anàlisi. El Washington Post calca les dades de la premsa espanyola, probablement d’El País, com si la independència del poder judicial i la llibertat d’expressió sota els governs de Rajoy i Sánchez es preservessin intactes i no hi hagués altre punt de vista que l’oficial.

Ralph Minder del New York Times és autor d’un llibre, The Struggle for Catalonia: Rebel Politics in Spain, que li val el títol d’expert, però els seus articles tampoc han estat gaire esclaridors. Tots dos diaris han imprès que només van votar dos milions i escaig de ciutadans al referèndum il·legal de l’1 d’octubre del 2017, esmentant la brutalitat policial, com a molt, de passada. No és inusual referir-se a Puigdemont o Torra com a chief del govern català, negant-li el tracte de President que el mateix govern espanyol li confereix; i Minder ha descrit Puigdemont a l’exili com un personatge pintoresc que reparteix pastissos del seu poble per Europa i suposa una nosa pel president espanyol.

L’home i la dona del carrer, deixant de banda l’entusiasme turístic per la capital i la Costa Brava que molts han visitat, tampoc troba encaix per la realitat política i social de Catalunya. Fins i tot entre acadèmics i gent d’alt nivell, impera l’escepticisme. No ens ha de sorprendre que un país geogràficament i culturalment aïllat, que va viure una guerra de secessió com un dels capítols més amargs de la seva història, es mostri incrèdul davant de les aspiracions sobiranistes dels catalans. Si alguna cosa se sap sobre Catalunya, és que és rica. Si són rics, per què volen la independència? El mateix argument estrictament monetari amb què es respon a la decisió d’escriure en català. Els americans tenen més dificultat per captar les subtileses dels arguments polítics: Catalunya està sotmesa a uns estatuts que la ciutadania no ha votat; no, el sistema autonòmic no és un sistema federal; no, el sobiranisme català no és ètnic ni excloent; no, l’independentisme i el Brexit no són comparables.

Perquè si els americans no entenen l’independentisme, entenen perfectament els drets democràtics. Una cosa és dir volen ser independents i una altra de diferent, volen votar.

Tanmateix, l’existència de presos polítics ha començat a erosionar aquestes actituds. Fins i tot els articles de Minder han adoptat un to més seriós i admonitori. Perquè si els americans no entenen l’independentisme, entenen perfectament els drets democràtics. Ja van arrufar el nas quan la policia va rebre els votants a garrotades i va fer desaparèixer nombroses urnes. I l’empresonament posterior de nou membres del govern més l’exili forçat de la resta no supera la prova de la pudor. Una cosa és dir volen ser independents i una altra de diferent, volen votar.

Fins ara, els unionistes no han organitzat actes coordinats als Estats Units. Si un dia es decideixen a fer-ho, hauran de convèncer el públic que les pallisses de l’1 d’Octubre i la repressió estan justificades no sols per la llei espanyola sinó sota l’ombrel·la dels drets democràtics internacionals. Mentrestant, el President Torra farà bé de repetir actuacions com la que va protagonitzar recentment a la Universitat de Stanford, Califòrnia, defensant no la independència de Catalunya sinó el dret dels catalans a votar per l’auto-determinació. No és casualitat que, a retaló de la visita de Torra, el Los Angeles Times hagi publicat un dels articles més lúcids fins al moment. Els propers judicis, i sobretot els veredictes, dels presos polítics no passaran desapercebuts als Estats Units.

Roser Caminals-Heath és escriptora catalana resident als Estats Units. Membre de la junta de la North American-Catalan Society i de la junta de la FIAC (Federació Internacional d’Associacions de Catalanística)