Recordo perfectament el dia que em van trucar de Barcelona i em van dir: “Lleïr, al desembre la consellera, el SAEG i una comitiva passarem per Mèxic.” Així va començar l’organització del viatge. A poc a poc, l’agenda es va anar treballant, consolidant reunions i activitats, i sempre que parlàvem amb gent del Departament ens comentaven que tenien moltes ganes de venir.
Expectatives
L’expectativa del viatge a Mèxic, va anar creixent, i més enllà d’estar nerviosos pel viatge de la jefa (l’Honorable consellera Victòria Alsina) estàvem il·lusionats, bé i un pèl estressats. Personalment, i ho vaig comentar a l’equip, el que em tenia més preocupat no era si l’agenda sortia bé o no, o si aconseguiríem fer tot el que ens proposàvem, perquè això estava segur que faríem la millor feina possible, el que em preocupava era tota l’expectativa que s’havia creat al voltant del viatge a Mèxic. Dit això, arribà el dia, el primer acte, un dels principals, sobretot institucionalment, la consellera seria rebuda per la comissió de relacions exteriors de la Cambra de diputats i posteriorment inauguraríem una exposició de catalans il·lustres… i patapam! Ens va sortir tot bé, molts mitjans, diputats interessats i molts curiosos a l’exposició. Molt contents! A poc a poc va anar passant el dia, reunió rere reunió, fins a arribar al concert d’homenatge de Pau Casals, on més de 100 persones varen venir a gaudir del Duo Casals (violoncel i piano), caram!, molt contents, i més després que pocs dies abans, la delegació de Catalunya als EUA, organitzés un acte del mestre Casals amb la vídua, això ja era insuperable!
“No és únicament inaugurar una oficina o delegació, si no és el fet de comunicar a tothom que Catalunya aposta per Mèxic, d’una forma seriosa, clara i amb visió de futur”
L’endemà, una agenda molt plena, tant que fins i tot en algun moment vàrem haver de dividir la comitiva per poder fer totes les reunions i activitats programades, i finalitzant el dia amb la inauguració de la delegació, no us vull enganyar, estava content, orgullós, nerviós… com quan algú està a punt de graduar-se o bufar les espelmes. I caram!, poder veure amics, representats polítics, socials i econòmics, l’equip tant de la delegació com del departament d’Acció Exterior, tenir la consellera i el secretari d’Acció Exterior… això vestia molt i al ser a Mèxic, no es pot fer una celebració sense acabar amb mariachis, alguns comentaven “això és la cirereta del pastís”… que content, perquè no és únicament inaugurar una oficina o delegació, si no és el fet de comunicar a tothom que Catalunya aposta per Mèxic, d’una forma seriosa, clara i amb visió de futur.
Sorpresa, Sorpresa
Malgrat que es pugui pensar que la relació entre la delegació de Catalunya a Mèxic i l’ambaixada espanyola eren tenses, no era així. De fet, la relació era cordial i, fins i tot, en temes de promoció de productes catalans els contactes han estat molt fluids, de fet ens han anat convidant com a delegació a diverses activitats i nosaltres els vam convidar a la Setmana Gourmet de Catalunya.
Per això, ens va sorprendre saber que estaven fent pressió a diputats federals perquè no participessin dels actes i reunions al congrés. Així i tot, la reunió va ser un èxit, amb molts mitjans, i això ens va reconfortar. La sorpresa va ser, no veure ni la nota ni l’entrevista a la consellera publicada l’endemà al Canal del Congreso. Què ha passat? Doncs, fa poc un mitjà de comunicació mexicà va desvetllar la resposta: des de l’ambaixada varen fer pressió, i ho van aconseguir, perquè no es comuniqués res del que s’havia fet al Congreso amb Catalunya. Però els agradi o no, quan les coses es fan bé, arriben a la població i tothom se’n fa ressò.
Exiliats: un reconeixement més que merescut
Al llarg dels anys, la guerra civil m’ha despertat l’interès, i en arribar a Mèxic, ja fa anys, em vaig adonar que els reconeixements als exiliats ja hi eren en general, però no en particular. En entrar a la delegació, em va venir la idea de fer-los un reconeixement personal on els protagonistes no fossin només ells, pel fet de ser exiliats, sinó també per la defensa, conservació i difusió de la cultura i llengua catalana.
Malauradament, i des de fa uns anys, la paraula exili la tenim massa present. De passar a ser un concepte que ens quedava llunyà, no només pel concepte sinó perquè ja no era un habitual en la nostra vida quotidiana, en els últims anys tristament torna a ser molt present… si als que vivim lluny en alguns moments pensem a tornar a Catalunya, no puc ni pensar que i com van viure i viuen els exiliats… no hem de normalitzar-ho.
“Malauradament, i des de fa uns anys, la paraula exili la tenim massa present. De passar a ser un concepte que ens quedava llunyà, en els últims anys tristament torna a ser molt present”
L’acte d’homenatge va ser un èxit, ells i elles van ser els principals protagonistes, i els vàrem donar les gràcies per donar-nos l’oportunitat de conèixer les seves històries i compartir amb nosaltres els seus records. El moment més emotiu, per mi (i crec que per a molts), va ser quan Rosa Maria Duran va agafar el micròfon després d’anomenar-los a tots i lliurar-los un reconeixement, el primer que ens va dir va ser “Oh, Dolça Catalunya, pàtria del meu cor…” no vaig poder contenir les llàgrimes, les mateixes que tornen en recordar el moment tot escrivint aquest record. En aquell moment, com a migrant que soc, em vaig sentir molt connectat amb ella i tots ells. I m’atreveixo a dir que no vaig ser l’únic, la consellera, el secretari i molta gent entre el públic teníem els ulls vidriosos i les llàgrimes recorrent-nos les galtes. Només puc tornar a dir, gràcies a tots ells que ens permeten conèixer les seves històries singulars, que formen de forma involuntària part de la nostra història també.
Confiança
Covid-19, 10.000 km de distància, nous equips… tot això feia que no ens coneguéssim en persona entre els equips de la delegació i del departament d’Acció Exterior. Clar que ens hem vist per finestretes en videoconferències, però no havíem pogut conviure i ara en haver-ho pogut fer tot preparant el viatge i durant el mateix, que tot i que breu, ha sigut molt intens, ens hem pogut conèixer millor. Ser còmplices de somriures, nervis, estrès i algun que d’altre àpat, entre cançó i cançó i altres activitats, han ajudat a trenar una bona relació de confiança.
Equip
Els comentaris durant i després del viatge han estat molt positius, amb moltes felicitacions, però toca el moment de ser sincer, no hauria estat possible sense un gran equip. A mi em toca liderar, i donar la cara, emportar-me les felicitacions, però aquestes no han de ser només per a mi. Les gràcies se les mereixen més que ningú el gran equip que tenim a la Delegació, i vull parlar d’equip directe i indirecte, la Yenny, en Marc, la Sofia i en Carles són els grans protagonistes, ells són la maquinària, la substància grisa, el múscul i el cor que fan funcionar la Delegació de Catalunya a Mèxic, gràcies per recolzar i proposar idees i fer-les possibles.
“La visita de la consellera Alsina a Mèxic ha servit per reforçar (encara més) el nostre compromís amb aquest projecte. Tenim la sort, i l’honor de poder treballar pel nostre país”
Junts hem muntat i construït la Delegació, i la farem créixer. I també vull agrair a l’Hugo i en Jorge, proveïdors que sempre hi són i ajuden a fer les accions una realitat i finalment a en Dani, l’estudiant en pràctiques que ens ha acompanyat aquests mesos. Martí Pol deia, “tot està per fer i tot és possible”, jo voldria afegir: tot està per fer i, amb aquest equip, tot és possible.
Conclusió i compromís
Un cop acabat el viatge, toca reflexionar, i analitzar-ho tot. El que hem fet bé, el que hauria pogut sortir millor, totes les converses que hem tingut amb els diferents actors, amb els que ens hem reunit i ara tocarà continuar, donar seguiment dels acords, i aprendre.
Hem après molt. Hem après que no ens podem confiar, que malgrat haver fet feina, sempre trobarem gent que ens voldrà posar obstacles. Hem après que malgrat aquests obstacles, la feina feta durant aquests dos anys de vida de la Delegació de Mèxic han servit i hem vist que tenim lligams forts i que tenim aliats. Hem après, o més ben dit, ens n’hem adonat, que som un equip més fort del que pensàvem, que tenim tots moltes ganes de treballar, hem après a no posar-nos per davant sinó a posar Catalunya per davant. Hem après de protocol, de comunicació, de coordinació, de confiança… i hem après que ens queda molt per aprendre i que tenim moltes ganes de seguir aprenent.
La visita de la consellera Alsina a Mèxic ha servit per reforçar (encara més) el nostre compromís amb aquest projecte. No podem afluixar, toca seguir treballant fort, aprofitar tot el que ha suposat el viatge i “apretar”, perquè tenim la sort, i l’honor de poder treballar pel nostre país. Per tant, gràcies per l’oportunitat i seguim endavant.
Lleïr Daban és el delegat del Govern de Catalunya a Mèxic
