El relat de Colòmbia els darrers 50 o 60 anys és la crònica d’un conflicte, de diversos conflictes; de patiment; de reacció; de revolució; de violència; i, també, d’esperança. La guerra que durant més de mig segle han dut a terme diversos moviments guerrillers, l’Estat, elements paramilitars, narcotraficants, etc., ha donat per a molts llibres de ficció. Però també per a moviments esperançadors que, sembla, finalment poden portar la pau a aquell país.
Les causes de l’enorme violència que ha patit el país són prou conegudes: desigualtats, racisme, sexisme, explotació, classes dominants extremadament extractives, etc. Després de dècades de violacions sistemàtiques dels drets humans des de diverses instàncies de societats civils de molts llocs del món es començaren a endegar iniciatives per a acompanyar els moviments socials colombians a la recerca d’una pau amb justícia que acabés amb el patiment de milions de persones. La societat civil catalana ha jugat un paper important. Sovint, també, ha pagat un preu molt alt. Algunes persones sabem del que estem parlant, d’aquelles que hi han deixat la vida. I a les quals hem de retre homenatge.
Les iniciatives han estat interessants, des de diversos àmbits. La societat civil fa molts anys va crear una Mesa per Colòmbia que ha anat organitzant activitats, jornades, etc., perquè les persones interessades no oblidéssim allò que hi estava, i hi està, passant. Des d’altres àmbits hi ha hagut també algunes actuacions menys públiques però extremadament eficaces. Des de la Universitat, des de Sant Cugat, des d’altres àmbits, també des de la Generalitat i alguns ajuntaments, es va donar suport a contactes, molt discrets, entre les diverses parts en conflicte.
També persones individuals, sovint menyspreades en el nostre país, han jugat un paper molt important en tot el procés de pau, en la creació del Museu de la Memòria, etc. Repeteixo, sovint menyspreades per les seves idees polítiques, però catalanistes com ningú.
I en els moments finals, que varen ser llargs, de les negociacions a diverses bandes a Cuba, i a d’altres indrets del món, la presència de Catalunya va ser-ne reclamada. Malauradament sense resposta positiva per part de les autoritats de la Generalitat de Catalunya, miops davant una oportunitat única de jugar un paper clau en un procés de pau internacional.
Malgrat que aquestes personatges segueixen tenint rellevància en la política catalana, ens trobem davant una oportunitat d’or per a jugar un paper rellevant en el procés de normalització i implementació dels acords de pau, ja que no el vàrem tenir, al final, en el propi procés. Caldrà intel·ligència, humilitat, col·laboració amb l’acadèmia, la societat civil, i molts d’altres actors. Però el penúltim tren va passar, van cridar, i no es va voler pujar-hi. Ara és l’últim. Podem aprendre molt del que és tenir un paper en un conflicte internacional. I, a més d’aprendre de Colòmbia, podem mostrar la fortalesa de la societat catalana.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
