El passat 5 de febrer, 7.200 sirenes van sonar simultàniament a tot el territori suís, en el marc del test anual organitzat per les autoritats cada primer dimecres de febrer. El senyal d’alerta, d’un minut de durada, presenta una intensitat creixent, amb un to que oscil·la progressivament de greu a agut. Cada municipi, del més gran al més petit, duu a terme aquest simulacre de manera coordinada.
A més, s’hi sumen altres canals de comunicació com la ràdio, els missatges SMS i l’aplicació Alertswiss, que enguany va emetre més de 12 milions de notificacions push-up (en un país de 9 milions d’habitants). A les zones amb risc d’inundació hi sona una alarma diferent: 12 senyals de to greu i 20 segons de durada, separats per intervals de 10 segons.
El govern suís va informar posteriorment amb satisfacció que el 99% de les alarmes van funcionar correctament, i que l’1% restant va ser reparat amb celeritat. Aquest sistema d’alerta es manté operatiu des de fa més de mig segle, i es prova ininterrompudament en aquesta mateixa data. Totes les generacions s’han educat en la cultura de la prevenció i la consciència del risc.
“En cas d’emergències, no s’ha educat a la societat per aplicar cap pla. Aquesta és la realitat, la manca de previsió i de comunicació en aquest sentit ha estat i és absoluta”
Suïssa és un país amb una sòlida tradició de protecció civil —com a bon bressol de la Creu Roja— i amb un alt grau de sensibilització envers els riscos naturals i la necessitat d’autosuficiència. Ha escollit sempre restar al marge de la Unió Europea i té d’exèrcit la pròpia població civil, que es forma de manera regular en l’autodefensa i els primers auxilis. És una societat cohesionada en aquest sentit, amb una cultura de responsabilitat compartida i amb una gran confiança en unes institucions sòlides i eficients.
Coincidint amb el simulacre, s’organitza una campanya de comunicació pública a gran escala. Es recorda a la ciutadania la importància de revisar el pla d’emergència familiar, de comprovar que les provisions i tot el material de supervivència siguin adequats i es trobin disponibles als búnquers I a les zones properes a les centrals nuclears, cal assegurar-se que les pastilles de iode estiguin a punt en cas d’accident i a l’abast de tots. Es facilita a cada unitat familiar un dossier personalitzat amb les instruccions necessàries, adaptades a les característiques específiques dels seus membres. Tothom sap què cal fer, pas a pas, com cal actuar. I per completar-ho, la confederació helvètica fa mesos ja va anunciar una nova inversió per millorar els sistemes de comunicació dins dels búnquers, prenent com a referència el model d’Ucraïna.
Tot plegat forma part d’una cultura col·lectiva de protecció ben arrelada. A les escoles, els infants ja de petits aprenen a cosir i fer peces de roba, a anar sols, a fer supervivència al bosc, i a cuinar, per cert amb un llibre de receptes i nutrició que és tota una institució educativa com a tal des de fa dècades arreu del país. A secundària reben formació específica sobre com actuar davant d’emergències, com accedir al búnquer assignat i com comportar-se en cas d’incendis. Aquestes activitats de preparació es duen a terme amb la col·laboració de bombers i professionals sanitaris.
“Cal comunicar més, comunicar millor i fer-ho amb un objectiu clar: preparar i protegir la societat”
En contrast, els darrers anys Espanya ha evidenciat reiteradament mancances greus en la comunicació d’emergències. Ha tornat a quedar palès, per exemple, amb l’apagada elèctrica generalitzada d’aquesta setmana. Però és que tampoc es va activar cap pla efectiu durant la DANA que va tenir un impacte mortal terrible al País Valencià. I el pitjor: quan es produeixen errors greus per part dels responsables polítics, ningú s’assumeix responsabilitats. No hi ha dimissions. Tot continua com si no hagués passat res. I fins i tot es fan rodes de premsa sense acceptar preguntes dels periodistes, i per tant de la ciutadania.
Davant la manca de directrius clares, el que s’ha constatat durant l’apagada elèctrica a Catalunya és que una part important de la població ha optat per actuar pel seu compte: sortir a fora, de casa o del despatx si no es podia treballar, reunir-se als bars, carrers i places, intentar arribar fins a destinació en el cas dels viatgers… La bona notícia és que s’ha actuat amb civisme i solidaritat. La dolenta, és que ningú sabia què calia fer exactament, s’ha actuat per intuïció. En cas d’emergències, no s’ha educat a la societat per aplicar cap pla. Aquesta és la realitat, la manca de previsió i de comunicació en aquest sentit ha estat i és absoluta.
Fa poques setmanes, la Unió Europea va recomanar —amb certa sorpresa per part de l’opinió pública catalana— que la ciutadania comptés amb un kit de supervivència per a tres dies. L’objectiu és poder fer front a crisis diverses com una nova pandèmia, ciberatacs, catàstrofes naturals o, fins i tot, un conflicte bèl·lic. Mentre Suïssa porta mig segle d’avantatge i arran de la guerra a Ucraïna reforça els seus plans d’emergència per augmentar el nivell de preparació de la població, a casa nostra no sembla que les autoritats assumeixin que potser ha arribat el moment d’ajudar la ciutadania a preparar-se i conscienciar-se davant d’un futur incert, dels més petits als més grans.
Cal comunicar més, comunicar millor i fer-ho amb un objectiu clar: preparar i protegir la societat.
Mireia Domènech i Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
“Jo no sóc racista, però…” o l’insult a la Catalunya Exterior
