A problemes compartits, propostes similars. El Canadà està en procés d’aprovar una nova legislació amb la que es pretén incorporar les grans plataformes mundials en línia com Netflix o HBO al marc regulatori que actualment afecta només les televisions i les emissores de ràdio. En una línia semblant a la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual, la futura llei C-10 establirà que aquests gegants del mercat digital de continguts audiovisuals tindran obligacions pel que fa a l’oferta de sèries, documentals i films fets al Canadà, així com a la seva producció.
La futura oferta de continguts originals, doblats o subtitulats en català a les plataformes en línia està molt pendent d’una futura llei estatal, de la qual en coneixem un avantprojecte –un esborrany- molt decebedor, però també de la reforma de la legislació catalana que el Parlament comenci a treballar després de les eleccions del 14F. Mentre que a Catalunya –i al País Valencià i les Illes- la preocupació sobre l’oferta en llengua catalana a les plataformes té tant la mirada posada en el doblatge i subtitulació de les grans produccions internacionals com en la promoció i finançament d’obres en llengua catalana que siguin produïdes per la nostra indústria audiovisual, al Quebec la preocupació se centra en la segona qüestió. I això no ens ha d’estranyar, davant la important presència de sèries i pel·lícules franceses al mercat internacional –a més de les belgues i suïsses en llengua francesa- juntament amb la destacada oferta de continguts doblats en aquest idioma. La francofonia atorga uns avantatges a la ciutadania quebequesa incontestables.
Mentre entitats com la FOLC, organismes com el CAC o associacions de la pròpia indústria audiovisual com PROA han presentat al·legacions a l’avantprojecte que va presentar aquesta tardor el govern espanyol, en les que es reclama garantir la prominència –terminologia europea- dels continguts en català a les plataformes en línia i que una part de les seves futures aportacions econòmiques a produccions audiovisuals siguin a obres en VO catalana, al Canadà està passant quelcom de semblant. Allí existeix una molt potent organització, la Coalició per la Diversitat de les Expressions Culturals –la CDEC, que representa uns 200.000 creadors i professionals de la cultura, vinculats a un parell de milers d’empreses. La CDEC, integrada per diverses associacions del món de la música, la literatura, la ràdio i la televisió, el cinema o els videojocs, ja siguin quebequeses o de tot el territori canadenc, ha proposat diverses esmenes al projecte de llei presentat pel govern Trudeau. Una de les més destacades proposa que “s’afavoreixi la presència de continguts canadencs, creats i produïts en les dues llengües oficials” (francès i anglès) i que “la proporció d’emissions (continguts) originals en llengua francesa asseguri que aquestes representin una proporció important de les emissions canadenques”.
Certament, hi ha una diferència fonamental –a l’espera dels canvis que encara pugui fer el legislador- entre la proposta legislativa canadenca i les transposicions de la Directiva europea que estan en marxa als seus Estats membres, pel que fa a qui establirà les obligacions concretes a les plataformes digitals. Mentre allí la decisió de les quotes a aplicar respecte els continguts canadencs, o la inversió en produccions canadenques, estaria en mans de l’organisme regulatori de l’audiovisual i les telecomunicacions -el CRTC, a Europa les distintes autoritats audiovisuals tindrien la funció de garantir l’acompliment dels percentatges que quedaran fixats a les respectives legislacions. Dues cultures ben diferenciades sobre com abordar un afer complex des de les institucions, tot i que amb objectius ben coincidents. Així, per exemple, mentre el govern Macron vol obligar aquestes plataformes a invertir en producció autòctona entre el 20 i el 25% del seu negoci en territori francès, el govern canadenc va indicar que la futura llei permetrà al CRTC aconseguir que aquestes hi destinin un percentatge igual o fins i tot superior.
No només serà de molt d’interès seguir l’evolució de la reforma de la Broadcasting Act que acabarà sent aprovada en els propers mesos, sinó de plantejar-se una més estreta relació entre les indústries culturals i creatives quebequeses i catalanes. Els seus professionals, artistes i associacions tenen molt més a compartir del que podria semblar. Ja sigui per l’enorme distància geogràfica, o per la gran diferència existent entre el curós respecte canadenc per la pluralitat lingüística i cultural interna i el panorama espanyol, es podria pensar que la cosa es presenta dificultós. Tant és. Per problemàtiques concretes com la que he apuntat en aquest escrit, com per la necessitat d’uns i altres de reforçar la projecció interior i internacional dels seus productes culturals, Quebec i Catalunya haurien de parlar més i més intensament.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
