Fa temps que el teixit associatiu està en crisi a nivell mundial. No es tracta de cap revelació. Molts són els factors que vaticinen un futur no gaire encoratjador per a les associacions sense ànim de lucre: la manca de temps tant per a col·laborar com per participar físicament de les activitats que duen a terme, la manca d’interès que generen, canvis sectorials (quin sector no ha patit canvis estructurals en els últims anys?), diferències generacionals, i les noves tecnologies que ens permeten unir-nos estiguem on estiguem, sense generar la trobada física.
Contra tot pronòstic i fent cas omís a aquestes dificultats i d’econòmiques, especialment per la devaluació que va patir l’Argentina el passat mes d’agost, fa una setmana es va produir a Montevideo la XV Trobada de comunitats catalanes del con sud d’Amèrica en la qual van participar més de 300 persones d’una quinzena d’entitats catalanes de l’Argentina, Paraguai, Brasil i l’Equador.
Aquestes Trobades van realitzant-se cada dos anys i la d’enguany va ser la primera vegada que hi assistia. Esperava trobar-me amb una enorme mobilització per a una posada en escena de les activitats que realitzen els casals: balls de sardanes i bastons, cantates de corals, mostra de les peces d’artesania de les nostres estimades puntaires, etc. Va ser tota una sorpresa trobar-me amb molt més que això. Sens dubte, va ser emocionant veure mostres de la nostra cultura catalana tan ben representades per gent provinent de Catalunya i per autòctons dels països d’acollida. Va ser un clar exemple que la cultura serveix per construir ponts entre comunitats.
L’organitzador d’aquesta edició, el Casal de Catalunya de Montevideo, va fer una excel·lent tasca perquè la Trobada fos més que una trobada. Va organitzar tallers de tota mena per als quals van comptar amb col·laboradors de primera línia: Pep Prats, mestre i director de corals; Dani Giménez, que va estar a càrrec del taller Gestió i treball en equip, i l’historiador i escriptor Joan B. Culla -entre d’altres-. Així doncs, la Trobada va ser a més un lloc d’aprenentatge on els participants vam poder incorporar noves eines i estratègies aplicables a cada àrea.
També va destacar l’exposició feta per a Màrius Vendrell, president de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes, el qual va revelar tres dades rellevants: la primera, que el “voto rogado”, vigent des de 2008, va fer disminuir la participació d’electors a l’estranger d’un 32% el 2008 al 6% el 2019; la segona, que els catalans residents a l’estranger han augmentat un 120% en els últims 10 anys, sent la xifra actual 316.599 -això són xifres d’inscrits als consolats espanyols i s’estima que n’hi poden haver més i, la tercera, que en contra del que alguns polítics diuen, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma en recepció de subvencions per a les comunitats a l’exterior suposant 4,44 euros per càpita -molt per sota del País Basc (28,52 euros) o Canàries (10,08 euros).
A més, vam comptar amb la presència de càrrecs institucionals de la Generalitat de Catalunya: Alfred Bosch, conseller d’Acció Exterior, relacions institucionals i transparència; Chakir el Homrani, conseller de Treball, Afers socials i Família, Treball; Mireia Borrell, secretària d’Acció Exterior i de la UE, i Rafael Caballeria, responsable de les Comunitats Catalanes a l’Exterior de Catalunya.
Tenint en compte la realitat que ens envolta als catalans residents a l’exterior, cal plantejar un canvi en la gestió d’aquestes subvencions. Més enllà de ser destinades a la promoció i divulgació de la cultura catalana, hauríem de buscar formes de destinar aquests diners per col·laborar amb la comunitat catalana
Caballeria ens va servir una dosi de realitat en afirmar que el 70% de les subvencions que la Generalitat de Catalunya atorga es destinen només al funcionament i manteniment dels Casals. I per contradictori que sembli, vaig celebrar escoltar el seu mandat: cal revertir la situació. Tenint en compte la realitat que ens envolta als catalans residents a l’exterior, cal plantejar un canvi en la gestió d’aquestes subvencions. Més enllà de ser destinades a la promoció i divulgació de la cultura catalana, hauríem de buscar formes de destinar aquests diners per col·laborar amb la comunitat catalana, entenent per comunitat catalana totes aquelles persones que tenen algun vincle amb la cultura i societat catalanes.
D’altra banda, em sembla summament important que els Casals busquem altres formes d’ingressos, que no hi hagi exclusivament una dependència de les subvencions de la Generalitat, ja que aquestes estan estretament subjectes a les retallades, al partit polític governant i a l’amenaçador article 155. És per això que no hem d’oblidar les diferents fonts d’ingrés que qualsevol associació pot accedir: donacions, les quotes dels socis (si paguen una quota, cal desenvolupar bons plans adequats als diferents perfils) i altres ingressos per al desenvolupament d’activitats, és a dir, cal pensar a desenvolupar activitats de manera que almenys es puguin recuperar els costos. Es tracta, al cap i a la fi de diversificar riscos davant una possible falta de les subvencions de la Generalitat de Catalunya.
És important que les entitats a l’exterior de Catalunya segueixin existint per seguir construint ponts mitjançant la difusió i promoció de la cultura catalana però també per seguir ajudant a solucionar problemes dels nostres conciutadans i protegir els drets com ho són el dret al vot, l’accés a ajudes, a subsidis i a serveis públics en general i a afavorir les relacions personals. El gran repte que es presenta per a les Comunitats Catalanes a l’Exterior de Catalunya és recuperar la seva rellevància i, per a això, cal tornar a connectar amb aquesta vasta i creixent comunitat que per un motiu o altre mai s’ha vinculat amb aquestes entitats.
Tenim tots els recursos necessaris: diners (de les subvencions), capital humà disposat a col·laborar i, en algunes ciutats, fins i tot, tenim edificis emblemàtics per poder desenvolupar l’activitat. El que ara cal és pensar com volem desenvolupar-nos i vincular-nos amb la comunitat i dur a terme estratègies que ens permetin seguir difonent i promocionant la cultura catalana i servir, al seu torn, als nostres conciutadans. Per això, cal que treballem de forma coordinada entre tots els agents que fan possible l’existència de les Comunitats Catalanes a l’Exterior de Catalunya.
La propera Trobada serà d’aquí a dos anys a Asunción (Paraguai). Serà bo repetir l’experiència però sobretot veure els objectius assolits: serem capaços de sumar esforços i tenir més arribada als catalans que viuen a l’exterior de Catalunya? Haurem après a diversificar ingressos? De quina manera ens estarem vinculant amb la comunitat local que té estima per la cultura catalana?
Elisenda Carreras, membre del Casal de Catalunya de Buenos Aires (Argentina)
