Fa dies que no sentim a parlar d’independentistes idealistes i pragmàtics. Aquestes etiquetes han estat tan tergiversades i justificadament desprestigiades que no són aplicables a ningú. A la fase actual d’aquest procés que uns donen per acabat i altres per larvat, s’enfronten els partidaris del “com pitjor, millor” i els del “mentrestant, bon govern.” Totes dues posicions contenen paranys i arguments defensables en els quals no entraré. El problema és que cap de les dues s’ha posat en pràctica.
El Com Pitjor, Millor cal llegir-lo com a “Com pitjor per Espanya, millor per Catalunya”. El relleu de Rajoy a Sánchez no va suposar ni millora ni empitjorament sinó continuïtat. L’únic graó que queda per baixar seria un govern Vox-PP, que segons els apologistes de l’apocalipsi reactivaria l’independentisme entre la societat civil.
El Mentrestant, Bon Govern, que teòricament tenim instal·lat a la Generalitat i al Congrés, predica gestionar bé l’autonomia per ampliar i enfortir l’independentisme. Acordar avenços socials, materials i culturals amb la Moncloa també és fer independència. Hem de ser més i més efectius per guanyar credibilitat i suports. Suposant que, en principi, li reconeguem alguns mèrits a aquesta filosofia, el que no podem acceptar és com s’està implementant. Més ben dit, com no s’està implementant.
No ja el peix al cove, sinó el cove sense peix. És col·laboracionisme amb l’estat opressor que ens vol aniquilar com a nació i com a poble
Governar bé sota un règim repressiu no és igual que fer-ho dins d’un marc democràtic. No és el mateix governar a Catalunya que a Escòcia o al Quebec, per més que la cúpula d’ERC insisteixi en una comparació —si ells aconsegueixen fer referèndums, per què no nosaltres?— del tot absurda, per raons evidents.
Governar bé sota un règim que viola drets bàsics, com votar en un referèndum i criticar la monarquia a la lletra d’una cançó; que sotmet el poder judicial a l’executiu, quan no viceversa; que persegueix la dissidència pacífica i empresona i espolia els seus líders… governar bé en aquestes condicions no és administrar el dia a dia i acatar, renunciant a tota força negociadora. Investir Pedro Sánchez a canvi de res no és governar bé. Com no ho és fer confiança en la seva paraula –crònicament volàtil i desmentida tot seguit pel ministre Bolaños– de blindar l’ús del català a la nova Llei Audiovisual sense especificar quan ni com, ni ho és desistir d’exigir l’amnistia pels presos polítics, ni aprovar els pressupostos sense extraure garanties concretes sobre el traspàs de Rodalies.
Els pressupostos de Pedro Sánchez no són acordats, són imposats, i aprovar-los incondicionalment és una abdicació que només afavoreix el PSOE. Ni tan sols regint-se pel llistó autonòmic, aquesta deriva no és bon govern: és la gestió burocràtica d’una autonomia cada cop més degradada. No ja el peix al cove, sinó el cove sense peix. És col·laboracionisme amb l’estat opressor que ens vol aniquilar com a nació i com a poble.
En assolir la presidència, Pere Aragonès va declarar que el govern de la Generalitat treballaria per aconseguir la independència. En realitat, treballa per impedir-la.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emerita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
