Jesús MaestroEl Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord sempre ha estat un pilar fonamental en la construcció europea. Però, alhora, un soci incòmode per la seva vocació atlàntica, el seu arrenglerament amb els Estats Units, i una tendència a l’aïllacionisme que ve de la gelosia per la seva independència.

Els conservadors, i bona part dels laboristes, han estat tradicionalment crítics amb la cessió de sobirania. No és només l’aparició de l’extrema dreta nacionalista la que va forçar el referèndum per a la sortida o no de la Unió Europea, sinó tendències més de fons que tenen a veure amb les crítiques a les cessions de competències.

De fet, l’status del Regne Unit ja era diferent: fora dels espais de seguretat, fora de la moneda única, amb el Banc d’Anglaterra com a guardià de les essències pàtries, etc. Per no parlar del contencions d’Irlanda del Nord, que va entrar en vies de solució –sempre a llarg termini-, amb els acords de Divendres Sant entre nacionalistes irlandesos i unionistes, beneït pels dos grans partits i per la comunitat internacional.

El resultat del referèndum de fa ja uns anys no es pot entendre sense aquestes premisses, a més d’altres fets: la dreta democràtica –una part almenys- fent-se ressò d’alguns dels postulats del nacionalismes britànic més rònec, una part de l’esquerra laborista amb una certa demagògia contra l’Europa del capital, una part de la ciutadania que veu com perd el tren de la modernitat i de la nova globalització, etc.

Els anys del laborisme de Blair, amb unes polítiques certament neoliberals, va deixar ferits entre les classes populars. Unes ferides que no s’han pogut guarir.

El resultat del referèndum, per altra banda inapel·lable, és resultat d’aquells factors. I de la demagògia populista nacionalista que veu en la immigració i en la diversitat cultural el cap de turc per a amagar un discurs profundament reaccionari.

Els darrers mesos estem contemplant, atònits, com es desfà el somni europeista, almenys al Regne Unit. El retorn del nacionalisme, el tancament, el conservadorisme i un discurs nostàlgic per un passat que va ser certament pitjor, estan fent la resta.

És una mala notícia per a Europa. Els valors de la tolerància, la democràcia, el respecte pels drets humans, estan en joc. I sense el Regne Unit aquests valors es fan una mica més petits. El Brexit, doncs, és una mala notícia per a tots i totes nosaltres.

Algú, però, podria pensar que és una oportunitat perquè algunes de les empreses, organitzacions, etc., que hi ha ara al Regne Unit podrien passar a tenir seus a d’altres llocs, a Barcelona, per exemple. Si bé és cert que una sortida desordenada de la Unió Europea podria ser un al·licient perquè de nou es vegi Barcelona com a bon lloc per a ser-hi, hi ha algunes coses i situacions que potser fan que no sigui tan clar. I d’altres que sí.

Catalunya ha estat des de sempre un país europeista. El catalanisme polític sempre ha apostat per més Europa. La inestabilitat política i l’incert del futur del país poden ser-ne un fre. Malgrat les incerteses caldria una política conjunta, adequada, conjuntada, perquè les pors s’esvaeixin.

Les properes eleccions europees poden ser-ne un bon termòmetre: un triomf de les diferents llistes que malden per una Europa democràtica, contra els nacionalismes xenòfobs, a favor dels drets humans i inequívocament europeista podrien fer que, de nou, es veiés Catalunya com un lloc segur, e