Són temps difícils —i més estranys que mai— per a la llengua catalana. En quatre dècades, hem passat d’una societat on pares castellanoparlants i nouvinguts defensaven l’escola en català per garantir un futur millor als seus fills, a una realitat on un sol pare pot, via judicial, anular l’aplicació de tota una Llei com la de política lingüística aprovada pel Parlament, obligant escoles senceres a canviar l’idioma d’un 25% a les seves assignatures. L’argument que es discrimina el castellà, una llengua amb 600 milions de parlants al món, cau pel seu propi pes. Però estem així: amb el món del revés i una “Justícia” que sembla haver perdut el seny.
A aquesta ofensiva institucional s’hi afegeixen disfuncions al carrer, que els catalans a l’exterior percebem més clarament cada cop que tornem, com qui s’adona de com s’ha estirat el fill dels estiuejants perquè el veu un cop l’any i no cada dia. Cada vegada costa més ser atès en català a comerços de la capital del país. A més, es va pervertint la llengua. Un exemple: l’ús generalitzat del verb escoltar en comptes de sentir, fins i tot entre catalanoparlants de soca-rel. Fins que no preguntes, confosa, “què vols dir exactament, to listen to o to hear?”, molts no en són ni conscients. Que absurd, que només passant per una llengua germànica, s’entengui que “em sents” i “m’escoltes” no són sinònims… Però estem així: a punt d’entendre’ns millor en anglès entre nosaltres, com amb qualsevol expat dels que corren per Gràcia, que en la nostra pròpia llengua.
Aquesta setmana, el Telenotícies al 3Cat informava d’un nou taller en un institut de l’àrea metropolitana per combatre el creixent “ieisme”. El castellà és la llengua més emprada entre la majoria d’adolescents, fins al punt que molts ja no saben pronunciar correctament “lluna” o “llàpis”. Substitueixen el so de la doble L inicial “ll” per una “i” sense que ni se n’adonin ni els preocupi massa. Mai hi havia hagut tants recursos per aprendre el català. I, tanmateix, el desús i la desídia n’erosionen el parlar fins i tot entre qui l’ha pogut aprendre amb les eines, el professorat i la llibertat que mai van tenir els seus avis. Però estem així: amb joves que ja no distingeixen ni saben reproduir els sons de la llengua que han estudiat tota la vida i que han de fer tallers extraescolars per parlar bé.
“Espanya encara batalla contra les seves ombres, posant al punt de mira les llengües que no són el castellà. És cultural i, per tant, irreversible”
Mentrestant, al nord, Ràdio Arrels està en perill per les constants retallades de suports públics, en una ciutat com Perpinyà on el govern d’extrema dreta frisa per fer desaparèixer tant aquest mitjà com les escoles en català. I al sud, Vox arrossega el PP cap a l’atac frontal a la llengua: a València, amb una retallada letal al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —malgrat estar protegida per l’Estatut—, i a les Illes, amb la possible eliminació del català de la funció pública. El portaveu de Vox a les Corts Valencianes, de fet, ni se n’amaga. Ho ha dit molt clar: l’objectiu és “estrangular-la fins a la desaparició”. Però estem així: amb una ofensiva política contra la llengua sense precedents des del franquisme, i amb una part de la societat que vota convençuda a estranguladors declarats.
I mentre tot això passa, Catalunya segueix mirant cap a Europa, com una darrera boia de salvament, esperant l’anhelada oficialitat del català a institucions comunitàries que va prometre el govern espanyol. Uns, treballen activament per fer desaparèixer la llengua. D’altres, eternitzen promeses (no només la llengua, també Rodalies, pluges de milions que mai arriben…) per anar obtenint suports parlamentaris que salvin pressupostos i estabilitat del Govern de Madrid. I estem així: qui dia passa, any empeny.
Mirar-se tot això des de Suïssa, un país que no només proclama el seu multilingüisme sinó que el protegeix activament a l’educació, als mitjans i a les institucions, és força surrealista. Aquí, parlar diferents llengües del territori no es percep com una amenaça sinó com una riquesa compartida i respectada que vertebra la identitat nacional. Ningú s’escandalitza perquè a Berna un president parli italià en una roda de premsa de l’executiu, ni es planteja obstaculitzar que una ràdio en romanx per a 60.000 persones arribi també als francòfons. No fa cap mal a ningú.
“Quan mantenim la llengua viva amb els fills, amb els amics o a les xarxes, la protegim d’allò que més l’amenaça: el silenci”
Esperar que Espanya s’hi assembli potser és demanar massa. En el fons, segueix essent un Estat incapaç de païr el seu passat imperial, aferrat a un nacionalisme fràgil que viu qualsevol diferència com una humiliació. Arribar penúltim a Eurovisió, quedar fora del focus o que el Barça —molt significat amb Catalunya i la llengua— pugui arribar a guanya la Lliga o la Champions, es viu com una derrota nacional per a bona part dels espanyols.
L’ús —i fins i tot la simple existència— del català fereix l’orgull d’un nacionalisme que té una necessitat vital d’uniformitat centralitzadora. No és que no vulguin entendre el plurilingüisme o la plurinacionalitat; és que els aterreix, perquè ho viuen com un qüestionament de l’únic relat que han estat capaços de construir al llarg dels segles. Mentre altres Estats poden consolidar democràcies madures que assumeixen la diversitat com a valor, Espanya encara batalla contra les seves ombres, posant al punt de mira les llengües que no són el castellà. És cultural i per tant irreversible.
Des de la Catalunya exterior, pot semblar que tot això ens queda lluny. Però també hi tenim un paper: som país i som mirall, i pel fet de ser a fora també podem ser altaveus i ponts. Tot i la distància amb el territori, quan mantenim la llengua viva amb els fills, amb els amics o a les xarxes, la protegim d’allò que més l’amenaça: el silenci. Quan expliquem a fora què és Catalunya i el català, internacionalitzem i normalitzem. No es tracta de salvar una llengua per nostàlgia, sinó de defensar el dret de parlar la nostra llengua amb dignitat, de transmetre-la, i de no haver d’excusar-nos per ser el que som.
Mireia Domènech i Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
Comunicar les emergències
