El patrimoni i els monuments no són només art o història: comuniquen, simbolitzen i transmeten missatges sobre qui som i què valorem i celebrem com a societat. I no podem canviar el passat, però sí que podem i hem d’actuar en el present per mitigar o ser conseqüents en el futur per allò que potser avantpassats nostres van fer, encara que no en siguem responsables avui en dia segles després, o que la culpa fos mínima, casual i accidental. Aquesta convicció fa setmanes que em fa ballar el cap, després dels últims dies intensos de viatge per feina i recerca.
Fa tres setmanes era al Quebec en una setmana trepidant de feina. I entre lectures històriques als vespres i converses amb locals i amb la Catalunya exterior resident, em va caure a les mans diverses notícies de com Justin Trudeau, l’any 2017, va demanar disculpes oficials en nom del Govern canadenc pels abusos comesos contra els pobles autòctons per la política d’assimilació forçada que va destruir generacions de cultures i identitats al segle XX. Aquelles paraules —de reconeixement i responsabilitat— no són només un gest simbòlic: són un exemple de com una nació pot afrontar el seu passat colonial i iniciar un procés de reparació.
Els dies següents he estat treballant amb tanta o més intensitat a la ciutat de Mèxic. Les poques hores que he pogut esgarrapar, les he invertit a visitar algun museu i parlar amb mexicans de diversos orígens. En una d’aquestes converses, sortint a mig matí d’un espai de memòria ple d’història sobre pobles mexicans i invasions patides al llarg dels segles, un enginyer d’alt nivell cultural em va preguntar, mig de broma mig seriosament: com és possible que Barcelona mantingui una estàtua de Colom, sabent tot el que simbolitza per als pobles colonitzats de Nord, Centre i Sud-amèrica? Aquella pregunta m’ha marcat i des d’aleshores em persegueix, d’aquí l’article d’opinió per tal de compartir-ne la reflexió i generar el debat que calgui entre els lectors, al carrer i fins a les instàncies que calgui, esperant que entri a l’Ajuntament de Barcelona directament.
“És una responsabilitat ètica i política actuar: retirar l’estàtua de Colom del Port de Barcelona no seria destruir Història, sinó corregir un missatge erroni. Seria mostrar respecte i memòria”
Cristòfol Colom no és només una figura històrica que considerem “nostra”, catalana fins i tot: és un símbol del colonialisme europeu, de la violència, de l’explotació i del genocidi indígena. Catalunya té responsabilitat en aquesta història. I Barcelona, especialment, com a capital i com a port on Colom sempre ve a parar en les seves anades i vingudes, possiblement és la ciutat del món on té més sentit assumir-la. Encara avui no s’ha fet una declaració pública de disculpa ni reconeixement oficial de responsabilitat en la història colonial que compartim amb Espanya i amb França.
No som responsables del que van fer els reis espanyols, és clar. Però com a catalans podem diferenciar-nos, actuant molt millor i amb la mirada d’avui, avançant-nos en la disculpa i la reparació com ens correspongui. Perquè, es vulgui veure o no així, la realitat és que arrosseguem, amb el monument de Colom, la perpetuació d’una narrativa que invisibilitza el patiment dels pobles americans originaris. La crueltat perpetrada per tots els europeus a partir de la seva “descoberta” va impactar de ple en el desenvolupament i els pobles no d’un sinó de dos continents sencers, ni més ni menys: Amèrica i l’Àfrica. És una responsabilitat ètica i política actuar: retirar l’estàtua de Colom del Port de Barcelona no seria destruir Història, sinó corregir un missatge erroni. Seria mostrar respecte i memòria.
No estem parlant només d’una qüestió teòrica: altres ciutats i països ja han actuat amb decisió davant dels monuments colonials, incloent-hi estàtues de Cristòfol Colom, assumint la seva responsabilitat històrica. A Ciutat de Mèxic, per exemple, l’any 2020 es va retirar la columna dedicada a Colom del Paseo de la Reforma, no només per restauració sinó com a resposta a les protestes socials, i es va reemplaçar per una escultura indígena, “La Joven de Amajac”, en un gest simbòlic de reconeixement i memòria de les cultures originàries. Aquesta decisió va generar un debat intens i va obrir-ne un de nou sobre què i a qui honorem en l’espai públic.
“Cristòfol Colom no és només una figura històrica que considerem ‘nostra’, catalana fins i tot: és un símbol del colonialisme europeu, de la violència, de l’explotació i del genocidi indígena”
Potser és un debat que també hem de tenir a Catalunya, i no només amb els monuments franquistes amb els quals sí que hi ha hagut més reflexió i actuació. A Chicago, el 2020, es van retirar tres estàtues també de Cristòfol Colom després de la pressió ciutadana i de manifestacions que qüestionaven el llegat de la colonització i la violència associada. A Bristol, al Regne Unit, l’estàtua d’Edward Colston, comerciant d’esclaus, va ser enderrocada durant les protestes de “Black Lives Matter” el juny de 2020, i posteriorment traslladada al museu “M Shed”, on es presenta com a objecte de reflexió històrica i ciutadana, amb grafits i materials de la protesta. I Barcelona també troba inspiradors en San Francisco i Nova York, on igualment també s’han retirat estàtues de Colom arran de la pressió popular. Aquests casos mostren que la retirada no és censura, sinó una decisió ètica, un acte de justícia simbòlica que reconeix les ferides històriques i posa al centre la memòria dels col·lectius afectats.
Cal retirar l’estàtua de Colom com un acte de responsabilitat històrica i cultural. I també per reconèixer que la “descoberta” no va ser tal: Amèrica ja existia des de milers d’anys abans, amb pobles que vivien la seva vida, amb les seves cultures, llengües i formes de vida. És un gest d’honestedat i valentia, una manera de dir: “No oblidem, no celebrem, reconeixem i actuem”. Catalunya i Barcelona tenen l’oportunitat de posar-se al costat de les nacions que van patir invasions i genocidis i de tancar una ferida històrica amb gestos reals.
Si no tanquem els ulls davant de Gaza o d’Ucraïna pel que passa avui al nostre voltant més immediat, els hem d’obrir també i ser coherents amb el passat, exigint reparació per als pobles indígenes a qui va impactar el simple fet de tenir un catalanoparlant navegant i explorant els mars finançat pels Reis Catòlics fins que va arribar al “nou món”. Mai no és tard per actuar i fer justícia amb les injustícies. Retirem l’estàtua, ara que tornem a tenir el 12 d’octubre al davant, “dia de la Hispanidad” que ningú celebra de l’altra banda de l’Atlàntic, ans al contrari.
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
Català per a la Catalunya exterior: un dret de la infància, un deure de país
