Ja portem, en només dos dies, una vintena de periodistes ferits per la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. Una xifra tan escandalosa com indignant, denunciada ja per organitzacions internacionals, que se suma a moltes indignitats; algunes de les quals una part gens insignificant de la professió periodística n’és directament responsable o col·laboradora.

Fa unes setmanes vaig publicar un article on qüestionava el paper de corretja de transmissió , acrítica i dòcil, que la majoria de mitjans espanyols -i uns quants de catalans- de les declaracions, filtracions i relats criminalitzadors del moviment sobiranista català. En aquell escrit apel·lava als valors intrínsec, de la professió periodística per evitar, com fos possible, que els mitjans on treballen esdevinguin altaveus i aparadors públics de la propaganda negra contra la majoria de catalanes i catalans. Contra Catalunya si m’ho permeteu.

Ara, ho torno a fer. Una nova filtració, ara la de la salvatge i venjativa sentència del Suprem, que va ser publicada, radiada i televisada (fins i tot per TVE!) sense cap obstacle deontològic. I que després, no saps si per servilisme, per por o per altres motius que no diuen res de bo, fins i tot es disculpi el jutge Marchena de l’afer, destacant sense més que “estava molest”. Ostres! els poders de l’Estat espanyol no necessiten “àvies”. I el fet que la filtració sigui punible i que només, només, podia sortir del mateix Suprem? Silenci. Cri-cri-cri. Per cert, filtració que ja vaig pronosticar des dels micròfons de Catalunya Ràdio el passat 8 d’octubre.

No sóc expert en seguretat ciutadana, però un ja fa uns quants anys que s’afaita i n’ha vist de tots colors. Sense por a equivocar-me, les lamentables imatges d’ahir van ser una suma de diversos factors: actuacions violentament injustificades de la policia espanyola (un nou capítol del “A por ellos!”) i dels Mossos (tenim un greu problema que un futur Govern haurà de resoldre a fons), accions de provocadors (cal recordar l’agent del CNI identificat fa pocs dies pels Mossos?) i de grupuscles amb ganes de gresca que només es representen a ells mateixos, i una ràbia difícilment contenible d’alguns davant la injustícia, alimentada a sobre amb les inacceptables agressions policials de dilluns, com l’assaig de càrregues per provocar disturbis que va fer el CNP dilluns a la nit a Via Laietana, obrint ells mateixos un cordó policial que no patia cap risc per sortir amb les porres per davant. Unes càrregues per provocar, que ahir van multiplicar per tot el país.

Cal informar del fets, ens agradi o no personalment? Sí, sempre. És professional amagar segons què si no ens interessa? No, mai. Però el periodisme és molt més que això. Ara, més que mai, cal responsabilitat per no magnificar les coses a canvi d’un titular cridaner. I responsabilitat per contribuir, activament, fermament, en el debat i el diàleg i no pas en alimentar la repressió, com reclamen col·lectius professionals com el Grup de periodistes Ramon Barnils.

El que va passar anit a Barcelona –si deixem al marge els manifestants ferits- és una simple anècdota comparada amb el que hem vist durant mesos protagonitzat pels “armilles grogues” francesos. I cap mitjà seriós dels nostres veïns del nord va criminalitzar la protesta ciutadana de la manera com el que estem veient ara en molts diaris, digitals, televisions i ràdios. Fins i tot el compte de Twitter del canal 24h de RTVE va arribar a publicar com, si fos d’anit, la imatge d’unes palmeres cremant davant dels pavellons de la Fira de Barcelona. Un incendi provocat enmig d’una concentració unionista de fa nou anys (imatge posteriorment retirada amb una excusa de mal pagador… Però ja se sap: “més llenya que és la guerra!”).

I, cal fer-ser respectar. De veritat. Ja és el segon cop que s’ataca la seu de Catalunya Ràdio… i no hi ha detinguts ni res que s’hi assembli. És il·lustratiu de massa coses que l’única protesta professional “transversal” amb tot el que ha anat passant des de l’1O, hagi estat la que es va fer fa uns dies dins el Parlament. Amb l’afegitó que el context en el temps i l’espai de la protesta, legítima!, va servir en safata perquè diversos mitjans espanyols la manipulessin a cor que vols, presentant-la com un acte de rebuig destinat exclusivament als incidents patits en un parell de concentracions independentistes. Santa innocència… per dir-ho suaument.

No recordo, però, cap concentració davant de la delegació del govern espanyol després de l’agressió patida per Jordi Borràs a mans d’un agent del CNP, ni cap davant de la seu d’un partit després que hagués convocat una concentració que va acabar amb un equip de Telemadrid agredit… perquè es pensaven que eren de TV3!. Mentre, els professionals dels nostres mitjans nacionals han de cobrir les manifestacions unionistes d’incògnit des de fa molt de temps… i no “passa res”.

Així, dolorosament ho dic, no ha d’estranyar que després de les agressions a periodistes a l’aeroport del Prat, surti un sindicat de la policia espanyola amb un tuit mig enfonent-se mig amenaçant els periodistes per a properes ocasions. (la piulada ja està esborrada però el missatge no pas).

Ja triguem en fer-hi quelcom.

Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram