La crisi veneçolana, lluny de tancar-se en breu, obre molts interrogants sobre el futur d’algunes iniciatives que van prendre’s en aquell país caribeny durant els governs de Chavez. No entro a valorar les polítiques que han portat a la greu situació actual, sinó a una en concret: l’únic intent real de construir una eina de comunicació panamericana i alternativa als grans grups mediàtics vinculats als EUA. Parlo de Telesur.

Nascuda el 2005, aquesta cadena ha esdevingut, en molts episodis de la història recent del continent, l’única expressió televisiva que ha donat veu a col•lectius que havien estat absents, ignorats, de les agendes mediàtiques prèvies a les seves emissions. La trajectòria recorreguda en aquests anys ha estat modèlica? Amb tota seguretat, no… com tampoc ho podríem dir de tants i tants altres mitjans de comunicació. Del projecte inicial de poder esdevenir un autèntic canal multinacional del continent, n’ha quedat una realitat en la que, malgrat haver-hi altres països integrants al seu consorci, el pes decisori i editorial s’ha concentrat a la seu central i, per tant, ha quedat molt vinculat, massa, al govern veneçolà.

Sigui com sigui, Telesur representa un model únic que caldria tenir molt present alhora d’analitzar el panorama de la informació televisiva d’aquell continent i pensar en clau de futur. Un panorama protagonitzat per molts mitjans que, o són directament progovernamentals, o responen a interessos econòmics i comercials que devaluen la qualitat periodística… malgrat tenir grans professionals treballant-hi. I, en gairebé tots els casos, sense una mirada compartida del batec de la regió i, en el cas dels mitjans de titularitat pública, amb greus mancances pel que fa als seus espais informatius. Així ho va entendre des d’un bon principi la BBC, que va signar un acord d’intercanvi de continguts amb Telesur just un any després de l’inici de les seves emissions. Un acord de benefici mutu que hagués pogut formalitzar fàcilment també TV3 per aquella època, com així vaig proposar-ho després d’una reunió amb el qui llavors era director general de Telesur, l’uruguaià Aram Aharonian, a Caracas.

Tornant al panorama de l’ecosistema mediàtic d’aquella bastíssima regió, Catalunya podria col·laborar i participar activament en fer possible un canvi de paradigma informatiu, en favor del pluralisme comunicatiu i de l’impuls decidit dels serveis informatius dels seus canals públics, aprofitant la bona imatge i referència a Europa que representa Barcelona… lògicament en aquells països que ho vulguessin fer. A banda de poder comptar amb l’expertesa de mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, comptem amb el bagatge d’iniciatives prestigioses com els DocsBarcelona Medellín o Valparaíso, impulsats per l’equip de Paral·lel 40 liderat per Joan González i Elena Subirà. O, dins del terreny institucional, caldria tenir molt en compte el paper de promoció i regulació de bones pràctiques professionals que pot fer l’associació iberoamericana d’autoritats audiovisuals, la PRAI, que compta amb un vicepresident català, el conseller del CAC Salvador Alsius.

Com a corol·lari: No ha estat l’únic cas d’un gran mitjà de comunicació internacional que ha informat de la repressió policial patida l’1-O a Catalunya, però és bo recordar aquí el documental “Relato de lo inexistente”, realitzat pels corresponsals a Barcelona de Telesur Joan Ortiz i Carlos Collazos, que explicà l’estiu passat als televidents sudamericans el fals relat de la pretesa rebel·lió que, sense embuts, és qualificat de “guerra bruta” de l’Estat espanyol contra l’independentisme. Un treball periodístic que res te a veure, res, amb el que ens tenen acostumats les televisions espanyoles. El contrast és realment tan il·lustratiu com feridor.