El terrorisme és un fenomen que és vell com la Humanitat. A vegades hi ha una certa tendència a pensar que es tracta d’un fenomen nou, contemporani. Però no. Des dels zelots, a la Palestina ocupada, fins els croats, etc., han fet servit estratègies que podríem considerar com a terroristes per tal d’aconseguir els seus objectius polítics.
No hi ha una definició clara ni universalment admesa sobre el que és, i allò que no és, terrorisme. A més, al capdavall la història l’escriu qui l’escriu, i allò que pot ser considerat d’una manera en un moment, l’endemà és tractat com a legítim. Només cal veure els milers d’exemples de les guerres d’alliberament nacional, les accions contra el nazisme, etc.
En els darrers anys, però, ens hem anat acostumant a pensar en el terrorisme en termes de l’anomenat extremisme islamista. Hi ha en aquest camp dues grans franquícies, l’Estat Islàmic i Al Qaeda, amb diversos noms i grups afiliats arreu del món.
Les novetats que aquests grups aporten és la possibilitat d’afiliar-s’hi des de qualsevol lloc del món. I, especialment, l’ús intensiu de les eines que les xarxes mundials ofereixen. En això podríem definir-los com a fenòmens plenament contemporanis.
És evident que la lluita sobre el terreny a diversos països del Pròxim Orient i Àsia Central els ha afeblit territorialment. Però la capacitat operativa arreu del món roman. La possibilitat d’actuar en el seu nom, les xarxes de finançament, els missatges que es passen, per exemple, en els jocs en xarxa , etc., fan que segueixin existint amb força implantació.
Les condicions objectives no han variat excessivament; alhora que la feina imprescindible d’intel·ligència, accions socials i culturals aquí i allà, són imprescindibles per a poder lluitar-hi amb alguna possibilitat d’èxit a mig i llarg termini.
Les accions i polítiques que endeguem des d’ara, i d’uns anys ençà, veurem si tenen èxit en les properes dues o tres dècades.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
