Érem a la primavera de 2014, el vespre de les eleccions europees que se celebraven aquell diumenge 25 de maig, i els canals de televisió alemanys anaven fent tertúlies sobre la jornada amb experts i periodistes destacats. I aquell dia, inesperadament, en aquell plató de l’ARD, va caure una bomba sense voler que, sense semblar-ho en aquell moment, ho canviaria tot. El cap de redacció del prestigiós setmanari Die Zeit, Giovanni di Lorenzo, en va ser el protagonista. L’acompanyaven a la conversa el periodista i presentador del programa Günter Jauch i ni més ni menys que tot un ministre federal de l’Interior alemany, Wolfgang Schäuble (CDU).
La cosa, traduïda per servidora, va anar més o menys així:
-Günter Jauch: “Vostè, Sr. Di Lorenzo, en realitat ha votat a Itàlia o a Alemanya?”
-Di Lorenzo: “Bé, de fet, jo he votat a Alemanya. I dues vegades, perquè tinc els dos passaports. Vaig votar primer ahir, al consolat italià, i després avui, en una escola de primària d’Hamburg”.
-Günter Jauch, visiblement sorprès: “Però… Vostè POT votar dues vegades?”
I aquí, Wolfgang Schäuble, amb tota la fermesa institucional, però a la vegada la flexibilitat del bon polític, hi va intervenir ràpidament: “Això no pot ser. Un NO POT votar dues vegades en una elecció quan els altres només ho poden fer un cop (…). Amb tots els respectes, està molt bé que vostè hi posi tantes ganes (riure del públic present), però cada persona amb dret de vot al Parlament Europeu només pot votar una vegada. Votar doble, per descomptat, va en contra del principi d’igualtat d’elecció”.
El terratrèmol va durar dies, amb un debat als cafès, a les oficines i als mitjans de comunicació d’arreu del país, entre partidaris i detractors en un Estat que, com a context, les darreres dècades ha anat acollint desenes de milers d’immigrants europeus no només com a mà d’obra sinó també com a candidats a una doble ciutadania que han anat adquirint amb els anys. I l’alarma es va traslladar ràpidament al Parlament Europeu, on, per cert, no és rar que eurodiputats i els seus assistents parlamentaris acabin tenint també aquesta condició pel fet de viure aquí i allà amb els anys. Sabien bé de què parlaven i els afectava directament com a elegibles aquest cop.
Una persona europea, un vot europeu
Podem considerar vàlides, unes eleccions europees, si uns poden votar dos o fins a tres cops en funció dels passaports que tingui, i d’altres només un cop? La resposta, per mi, és de sentit comú: no. En un estat de dret, en una democràcia, la norma ha de ser la mateixa per a tots: una persona, un vot. Per tant, en una unió d’Estats, com de facto acaba essent la UE, cada persona ha de poder emetre només un vot per a les eleccions que l’afecten.
Escrivint aquestes línies, he recordat com, a les següents eleccions europees de 2019, un parell de joves periodistes catalanes d’algun diari barceloní destacat van ficar la pota amb aquesta mateixa qüestió. Fins al fons. No les vaig avisar, ni a elles ni a la seva directora quan vaig veure que ho havien publicat, perquè em feia massa vergonya aliena per totes elles. Ja pateixo per si la tornen a espifiar a la crònica tòpica d’enguany.
“En un estat de dret, en una democràcia, la norma ha de ser la mateixa per a tots: una persona, un vot”
Jo per la meva banda, la primavera del 2019 m’havia preocupat, com a resident a l’exterior, d’informar-me com anava tot, ja que vaig rebre la convocatòria per votar a Alemanya jo mateixa. I en preguntar-ho com a periodista, a les autoritats alemanyes, d’una banda, i a les espanyoles de l’altra, vaig tenir molt clar no només que els Estats eren plenament conscients de l’error habitual (per ignorància o per mala fe) i que de fet ja es començava a informar entre els electors amb doble nacionalitat que aquests havien de triar abans de votar, sinó que va ser el primer cop que vaig rebre la confirmació oficial que es creuaven les bases de dades entre els instituts d’estadística estatals. Vaig demanar-ho fins i tot a les autoritats franceses i belgues, per estar segura que no era quelcom aïllat, sinó una pràctica comuna. I estirant el fil vaig arribar fins i tot a tot el que s’havia estat treballant al Parlament Europeu sobre aquesta qüestió.
I la Fiscalia: “te lo afina”, en aquest cas?
Seguint amb la recerca, vaig decidir contactar amb la Fiscalia espanyola. Què faria, la Fiscalia, en aquelles primeres eleccions (2019) post terratrèmol, i amb les innovacions tecnològiques que ja permetien als Estats creuar-se les dades alertant-se entre ells de quan els residents d’altres Estats al seu territori ja hi havien votat? “I vostès, davant de tota aquesta situació de frau electoral confirmable per autoritats d’altres països, actuaran d’ofici?”, va ser la meva pregunta concretament. La resposta, molt funcionarial i poc justiciera: no actuarien si no hi havia cap denúncia al respecte. I mai n’havien rebut cap.
Em va semblar estrany, perquè votar doble com qualsevol frau electoral és tipificat com a delicte a Espanya. Per tant, votar a dos països en unes eleccions supraestatals, encara que la segona votació sigui fora d’Espanya, com és que no mereix una actuació d’ofici de la Fiscalia? I la gran pregunta: Per quin motiu l’INE (Instituto Nacional de Estadística), que rep d’altres països totes les dades de “nacionals” que han votat a fora i ho pot comparar amb la pròpia participació en el recompte CERA, no ho denuncia a la Fiscalia com a administració responsable del cens i gestora de totes les dades? En no rebre’n resposta aleshores, hi vaig tornar el desembre de 2023, preveient les europees del mes vinent: “Desde el área de la Oficina del Censo Electoral nos confirman que la OCE no tiene ninguna competencia en relación con el voto de los electores ni con las sanciones que pudieran llevarse a cabo”.
“Uns no reben cap denúncia per investigar-ho. I els altres, no tenen competències específiques per actuar en aquesta qüestió. Però la llei, clarament, s’ha infringit i són dues autoritats públiques. El país de Mortadelo y Filemón, escoltin”
Tria on vols votar, notifica-ho i fes-ho amb honestedat. De l’anècdota a la investigació periodística, aquí ho tens, enfornat i servit per tal que totes i tots ho tinguem molt clar de cara a les eleccions europees. I de fet, les instruccions contenen aquesta informació allà on visquis, perquè les autoritats ara ja n’avisen per escrit encara que sigui en un raconet amb un asterisc.
Cada europeu tria on vota i ha d’emetre només un vot. Clar i ras. Ara, a més, ja saps que l’ull del Gran Germà hi és i t’observa comparant totes les teves dades generades arreu d’Europa, tot i que encara no ha actuat mai (suposo que fins que li interessi a la Fiscalia actuar d’ofici o fins que de sobte sí que entri a les noves competències de l’INE). Ser honest, en política i a la vida, no sempre és fàcil. Però és el que al final t’acaba sortint més a compte.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
Per una Catalunya Exterior com a nova circumscripció electoral
