D’aquí pocs dies, a París es posaran en marxa les activitats de l’Any Internacional de les Llengües Indígenes, impulsat per l’ONU i coordinat per la UNESCO. Aquest any internacional preveu implementar un seguit d’accions estratègiques fins ben entrat el 2020 en favor de la promoció i reconeixement institucional d’aquests idiomes als seus territoris i davant els estats als quals hi pertanyen. A grans trets, parlem d’una norantena de països al món i de prop de cinc mil pobles indígenes presents als cinc continents.
Certament, la problemàtica de molts pobles indígenes va molt més enllà de la vulneració o menysteniment dels seus drets lingüístics: pobresa, violència, espoli de les seves terres… Ho estem veient aquests dies amb els milers de guatemalencs, majoritàriament d’origen maia, que marxen fins a la frontera dels EUA empesos per la pobresa extrema; l’amenaça de genocidi dels pobles de l’Amazonia per part del nou govern Bolsonaro… o com els carabiners xilens –el cos policial heretat de la dictadura de Pinochet- continua sumant morts d’activistes maputxes víctimes dels seus fusells; el darrer a finals de l’any passat. No és casual que cap dels governs d’aquests tres països no hagi encara programat cap activitat oficial vinculada a aquest any internacional.
Però, també és ben cert que donar instruments jurídics i eines de promoció i –tant de bo!- normalització lingüística, esdevé estratègic per a la protecció dels drets humans, el reconeixement institucional per part dels Estats, la consolidació dels processos de pau en països amb conflicte armat més o menys recent, i el desenvolupament sostenible d’aquests pobles.
Catalunya té una llarga i exitosa experiència en la normalització d’una llengua minoritzada al seu territori, en àmbits clau com l’educació o els mitjans de comunicació públics. Experiència a la que ha incorporat la gestió del creixent plurilingüisme de la seva ciutadania en espais tan complexes com l’escola. Precisament aquests dues qüestions –ensenyament i mitjans de comunicació- formen part dels objectius marcats per aquest any internacional. Uns objectius que pretenen donar contingut efectiu a la Declaració Universal dels Drets dels Pobles Indígenes, aprovada per l’ONU el 2007.
Juntament al costat d’aquesta expertesa de caràcter intern, el nostre país ha estat impulsor d’algunes de les principals iniciatives d’àmbit internacional en la defensa dels drets lingüístics, tant els de caràcter individual com col·lectiu. El 1996, al Paranimf de la UB, s’aprovà la Declaració Universal de Drets Lingüístics a iniciativa del PEN Club Internacional i el CIEMEN, amb el suport de la UNESCO. Més recentment, el 2011, en sorgí el Manifest de Girona, impulsat pel PEN Club, que va servir per reivindicar aquesta Declaració a nivell internacional.
I tenim eines per exportar aquesta expertesa en aquest esdeveniment mundial? Sí, i potencialment poden ser molt útils. Per una banda, existeix el conveni de col·laboració signat per la Generalitat de Catalunya i la UNESCO, que preveu l’establiment de projectes de cooperació entre les dues institucions, cosa que permetria una participació directa catalana a nivell internacional de la seva mà. I per l’altra, pensant cap endins al nostre país, l’existència del Centre Unesco Catalunya, la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco, i la seixantena d’escoles associades, permetria, arreu del territori, organitzar actuacions i programes ben ambiciosos .
Aquest Any Internacional de les Llengües Indígenes comença a rodar en breu, sí, però tenim encara temps per implicar-nos-hi i aportar la nostra expertesa, que és molta. L’exitosa trajectòria de la solidaritat internacional de la nostra societat civil i institucions podria escriure un nou capítol en els propers dos anys. Ens hi posem?
Daniel Condeminas
Ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
