Hi ha un sentiment generalitzat de frustració entre gran part dels fotoperiodistes d’arreu de l’Estat espanyol, i m’atreveixo a dir que de bona part d’Europa, per no haver pogut recollir imatges de la pandèmia de la Covid-19 sense sentir-nos criticats, qüestionats o fiscalitzats. De la mateixa manera, molts fotògrafs professionals o amateurs que van obtenir imatges dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils van haver d’autocensurar la seva difusió o els hi van censurar els mitjans, en ser titllats de poc ètics, fer premsa groga, fer el joc als gihadistes, vulnerar la intimitat o no respectar el dolor de les víctimes.

Molts dels periodistes que hem cobert conflictes bèl·lics i crisis humanitàries les últimes dècades als Balcans, el Pròxim Orient o l’Àfrica teníem l’estranya sensació de sentir-nos reconeguts socialment per la feina que vam fer allà, però sense la possibilitat de fer el mateix aquí, més enllà que ara molts dels que capten imatges d’un atemptat són ciutadans aliens a la professió, que en ser a prop del lloc ho fotografien i enregistren amb el seu mòbil.

Parlant aquests últims mesos amb diversos col·legues arribàvem sempre a la mateixa conclusió. Fotografiar o enregistrar tragèdies a Sarajevo o Alep o fer un reportatge sobre l’Ebola a l’Àfrica està considerat com a periodisme compromès, ètic, solidari i mereixedor de reconeixement social. Però publicar o emetre imatges d’un atemptat gihadista a Europa, fins i tot en el cas que no es puguin reconèixer les identitats de morts o ferits, o dels malats de la Covid en hospitals saturats, molta gent ho considera una falta de respecte a les víctimes i periodisme sensacionalista. Un col·lega m’ho definia com que ens permetem mostrar i retratar les desgràcies d’altres societats i països dels quals implícitament ens considerem superiors, però no volem ni ens agrada veure la nostra misèria i desgràcies en el nostre propi mirall, sigui un atemptat, siguin persones com nosaltres amuntegades en hospitals col·lapsats, com va passar en la primera onada de la pandèmia.

Durant el setge de Sarajevo, en què els radicals serbis massacraven la població de la ciutat amb bombardejos intermitents i trets dels franctiradors, es publicaven arreu imatges molt crues de les matances. Imatges que els bosnians demanaven que es fessin públiques. Jo vaig viure una experiència molt colpidora a Kosovo el juliol de 1999, dies després que es retiressin l’exèrcit i paramilitars serbis, i entrés l’ONU i l’OTAN per fer-se càrrec del territori, quan vaig ser present en l’obertura d’una fossa comuna d’albanokosovars assassinats unes setmanes abans per l’exèrcit i els paramilitars. I els familiars de les víctimes em demanaven que fes fotos dels cossos dels morts perquè el món ho sabés, i m’explicaven qui era cada mort.

Però tornant a la guerra de Bòsnia, es diu que Bill Clinton va decidir donar l’ordre de bombardejar les bateries sèrbies que assetjaven Sarajevo després que la CNN decidís emetre amb tota la seva cruesa les imatges del bombardeig del 28 d’agost de 1995 al mercat de la capital bosniana amb cossos mutilats, on moriren 43 persones. I amb aquell ‘ja n’hi ha prou’ de Clinton va començar una ofensiva internacional que posaria fi a la guerra. Emetre aquelles imatges va ser premsa groga, pornografia o periodisme compromès? Per mi va ser senzillament explicar i mostrar la veritat.

Mentre les imatges de les càrregues policials de l’1-O gairebé tothom volia que es publiquessin i sortissin a tots els informatius fora de casa nostra “perquè el món ho vegi” i conseqüentment actuï, no ha passat el mateix amb les imatges de la Covid-19 o dels atemptats del 17 d’agost. Aquesta setmana, amb motiu del judici relatiu als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, el Consell Audiovisual de Catalunya va demanar el dimarts 17, després que es difonguessin les imatges dels joves de Ripoll fabricant explosius i anunciant el que farien, “tenir cura de les imatges d’arxiu que s’emetien” i “abstenir-se de difondre imatges de cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer o si la cruesa és excessiva”. I l’endemà dimecres 18, en fer-se públic el vídeo recopilatori fet pels Mossos d’Esquadra de l’atropellament de la Rambla, el CAC va fer un segon comunicat demanant als mitjans “audiovisuals, digitals, i a les xarxes socials, la màxima cautela en la seva emissió”. El CAC recordava les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes, elaborades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I algunes televisions, alguns diaris de paper en la seva web i alguns digitals les van emetre, i d’altres, com TV3, no.

Resulta evident que el terrorisme de l’Estat Islàmic i altres grup gihadistes utilitzen les imatges d’assassinats, decapitacions i altres tipus d’atemptats com a propaganda per mostrar el seu poder als seus seguidors i als adeptes que capten o estan captant, i generar por i sensació de vulnerabilitat en les societats occidentals o orientals, laiques, de tradició cristianes o de majoria musulmana que volen destruir. I entre la censura absoluta i la difusió en hores de màxima franja horària segur que hi ha terme mig, tot i que un cop es pengen als digitals ja les pot veure tothom.

Jo, que estic acostumat a escriure sobre gihadisme i que he publicat molts articles sobre els atemptats del 17 d’agost, he de dir que tant el vídeo del joves de Ripoll somrients fabricant bombes, com el de la furgoneta fent ziga-zagues, m’han fet percebre els fets des d’una perspectiva més emocional i crec més popera al que realment va passar. Afortunadament, jo no he hagut de decidir si emetre aquí o allà les imatges, que dono per segur que hauran provocat dolor a algunes de les víctimes i dels familiars. I almenys des del meu punt de vista –jo que trobo totalment equivocats eslògans enfront la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 com “Tot anirà bé!”, que crec que són una falta de respecte per a les víctimes i els que quedaran arruïnats de per vida–, les imatges com la dels nois fabricant explosius amb alegria sabent que van a morir i les de les ziga-zagues de la furgoneta m’han ajudat a comprendre a què ens enfrontem realment.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta