Molts espanyols que viuen o treballen a l’estranger saben què significa creuar fronteres, no només físiques, sinó també culturals, lingüístiques i emocionals. Tots sabem que moure’s no és un acte superficial, sinó una manera de créixer, de contribuir i, moltes vegades, de sobreviure. Per això, ens dol veure com es criminalitza el turisme i, amb ell, el dret a desplaçar-nos, a conèixer, a compartir.
El turisme s’ha convertit en el boc expiatori de molts mals urbans, socials i ambientals. Però poques vegades es parla dels seus beneficis reals. En països com Espanya, el turisme aporta aproximadament un 12% del PIB, sosté milers de llocs de treball i ajuda a mantenir vives moltes regions que, sense visitants, estarien condemnades a l’abandonament. El problema no és el turisme, sinó la seva mala gestió, la seva concentració en punts concrets o la manca d’una regulació intel·ligent.
A Europa hem treballat durant dècades per enderrocar fronteres internes. L’Espai Schengen i la lliure circulació de persones, consagrada pel Dret de la Unió Europea, són fites històriques. No van ser regals, sinó conquestes. Renegar del turisme és posar en dubte aquests assoliments: és oblidar que un dels grans avenços del projecte europeu va ser permetre que la ciutadania es pogués moure lliurement pel continent, sense ser sospitosa per fer-ho.
“Tots, d’alguna manera, som turistes en algun lloc. I tots tenim dret a descobrir, a moure’ns, a pertànyer sense renunciar a la nostra llibertat”
També sabem què és sentir-se ciutadà temporal: algú que arrela allà on va, encara que no sempre se’l reconegui com a part del tot. Sabem què vol dir adaptar-se, aportar, pagar impostos, aprendre costums, estimar una ciutat que no ens va veure néixer. I sabem que la mobilitat, lluny de ser una amenaça, és una riquesa.
El concepte de ciutadà del món, que ja va formular el filòsof Diógenes dient “sóc ciutadà del món”, no és una frase buida. És una manera d’entendre que les nostres identitats no es defineixen per la geografia, sinó per la nostra actitud cap a l’altre. Viatjar amb respecte, viure a l’estranger amb responsabilitat, treballar fora amb compromís: tot això forma part d’una mateixa mirada.
És cert que el turisme planteja reptes, com qualsevol activitat humana a gran escala. Però en lloc de demonitzar-lo, cal transformar-lo: fer-lo més just, més distribuït, més sostenible. L’alternativa no pot ser tancar- se ni aixecar murs, sinó obrir noves formes de convivència.
Perquè tots, d’alguna manera, som turistes en algun lloc. I tots tenim dret a descobrir, a moure’ns, a pertànyer sense renunciar a la nostra llibertat.
Lluís Llanas Rigol, exsecretari general Vitrines d’Europe
Quan el gegant es desperta
