D’un temps ençà un gran coixí pesa damunt la boca de l’independentisme. Les mans, no ja de l’estat espanyol, que diu donar-lo per mort, sinó del govern de la Generalitat, ERC, part de Junts—la CUP és un tema a part que no puc incloure en aquest espai—i la majoria de mitjans de comunicació premen amb força per ofegar-li la veu. Les altres veus, les que pretenen substituir-la, parlen del cas de corrupció de Laura Borràs, mirant de tapar sota el coixí el dret universal de presumpta innocència; de l’espantall d’un contuberni PP-VOX després de les pròximes eleccions espanyoles; dels jocs d’hivern i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona que no van ser i es volen revifar. S’ha reclutat la veu exterior, normalment muda, de Marta Rovira per advertir-nos que no esperem res de la taula de diàleg el 2023 perquè és any electoral. S’ha silenciat la d’Albano Dante Fachín a Tot es mou per “despolititzar” TV3, cedint el megàfon a tertulians menys incòmodes.
A les darreres setmanes, el coixí ha esdevingut de plom. S’han arrambat les subtileses i s’ha declarat la guerra oberta contra l’ANC, que per fi ha desistit de cercar consens amb els partits i ha optat per actuar en nom propi. Pere Aragonès i Oriol Junqueras no es conformen amb el boicot individual i fins i tot institucional a la manifestació de la Diada. Pretenen desautoritzar l’ANC com a entitat civil i desmobilitzar el país mitjançant la tàctica trumpiana de la projecció i inversió: no hem d’anar a la manifestació perquè exclou l’independentisme. Els partits són els independentistes, els socis i simpatitzants de l’ANC no ho són.
“Si la Diada és massiva i la resposta del carrer als partits continua enllà de l’11 de setembre, serà possible albirar un nou momentum a l’horitzó”
El posicionament de la cúpula d’ERC demostra descaradament que l’aliat a qui es deu no és l’independentisme català sinó l’estat espanyol. Li està fent a Pedro Sánchez la feina de narcotitzar el país a fi d’assolir una amnèsia crònica entorn dels fets del 2017. L’atemptat terrorista a Barcelona, el Referèndum i Pegasus no van existir. Només existeix el mentrestant autonòmic, convergent/Convergent amb l’objectiu de mantenir la unitat espanyola.
El cinisme en suposar que la ciutadania s’empassarà boles d’aquesta mida i es prestarà a una manipulació tan grollera és insultant i arriscat. Coincidint amb el descontrol retòric d’Aragonès i Junqueras, el nombre d’autobusos necessaris per a la Diada ha augmentat de 100 a més de 150. Veurem si s’atura aquí i veurem quina participació hi haurà a la marxa liderada pel Consell per la República l’1 d’octubre.
Estan despertant els catalans que volen la independència, però fins ara l’han confiat als partits? S’adonen per fi que sense ells—nosaltres—no arribarà mai? Entenen que el fet que Catalunya i el català hagin sobreviscut a tants assalts històrics no garanteix que sobrevisqui a l’actual? Si la Diada és massiva i la resposta del carrer als partits continua enllà de l’11 de setembre, serà possible albirar un nou momentum a l’horitzó.
Roser Caminalsés escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
