El ple del Parlament de Catalunya acaba d’aprovar modificar el reglament de la cambra per tal de permetre el vot telemàtic i ampliar els supòsits excepcionals per a la delegació de vot. S’han posat d’acord els partits independentistes, socialistes i Comuns per tirar-ho endavant per tal de garantir la participació democràtica dels diputats exiliats i de qui, en moments puntuals de la vida quan no pot ser-hi presencialment, pot necessitar delegar el seu vot. En seguir la proposta i els arguments del debat en directe des de la Catalunya exterior, molts ens hem exclamat, tot reversionant Lluís Llach: “ÉS AIXÒ, DIPUTATS, ÉS AIXÒ!”. Estem davant d’una clau de volta per al vot exterior.
La pregunta obligada que ens sorgeix a partir d’aquest avenç és: si els parlamentaris es reformen el reglament en aquesta direcció per poder emetre el seu propi vot quan els manca la presencialitat, per quan una extensió d’aquestes noves modalitats de vot pel que fa als qui vivim a fora? Se suposa que tots hauríem de ser iguals en drets i deures en aquesta societat democràtica. Quan podrem, per tant, delegar el nostre vot des de l’exterior per assegurar-nos que efectivament és recomptat a Catalunya? Perquè la cambra no pot tancar els ulls davant de la realitat: aquest segueix essent el gran drama cada cop que hi ha comicis. Les dades de recompte parlen soles: tres eleccions després de la reforma de la LOREG derogant el vot pregat, segueixen sense arribar milers de sobres al recompte, altres que arriben són invalidats per criteris subjectius de cada Junta Electoral, i tot plegat no fa sinó estancar la sensació de frustració perquè mai saps si el teu vot se sumarà a la resta o no. Un país que no pot garantir el vot de la seva ciutadania no es pot dir democràcia.
“Seria inaudit que només les diputades i diputats tinguessin reservat el privilegi del vot delegat i del vot electrònic, oi?”
El camí per fer-ho possible, no se’ns escapa, passa per aprovar una Llei Electoral Catalana -no oblidem que Catalunya segueix essent l’única CCAA que no té llei electoral pròpia. Aquesta llei és la que hauria de fixar que vot delegat i el vot electrònic siguin també modalitats de participació als processos electorals. Seguir enviant papers i sobres a l’altra punta del món per intentar que tornin a Catalunya al recompte convertits en vots és un sistema gens fiable ni garantista, ni ecològic, car i propi de temps passats. És de sentit comú avançar. No cal inventar la sopa d’all, simplement cal analitzar què funciona bé tècnicament a països europeus veïns i transposar-ho. Entrar al segle XXI, vaja.
Si a França i al Regne Unit el vot delegat és una modalitat absolutament garantista i desenvolupada que facilita la participació i la vida a milions de ciutadans, per què no implementar-la a Catalunya? Al Parlament amb el nou reglament només es podrà delegar el vot en situacions excepcionals. Però, tenint en compte que avui en dia fins i tot et pots casar per poders per manca de presencialitat, hauria de normalitzar-se sense temor que per manca de presencialitat, i prèvia autorització expressa naturalment, qualsevol parent nostre pugui votar per nosaltres dipositant el seu i el nostre vot a la mateixa urna. Són els partits els qui sempre temen i ploren per la manca de participació. Per què no implementar un sistema que ja ho garanteix, vistos els resultats a la veïna França fa quatre dies?
I d’altra banda, si sabem que el vot electrònic és el futur, per molt que no sigui encara el present més que per uns pocs països per qüestions de seguretat digital, per què no el preveu la llei i reprenem, al menys, les proves de vot telemàtic? L’avantprojecte de llei del vot electrònic de 2016 de la consellera Meritxell Borràs, l’única consellera que hi va creure i s’hi va esmerçar duent-lo fins al Parlament, va acabar en un calaix. Posar fil a l’agulla i com a mínim implementar el que calgui per començar a testejar el vot electrònic amb la Catalunya exterior hauria de ser una prioritat del Govern. Al capdavall, està clar que en aquest món que ens toca viure, tard o d’hora s’ha d’acabar implementant aquest sistema. Per què es resisteix a fer passos cap a un futur inevitable?
“Estem davant d’una clau de volta per al vot exterior. Un país que no pot garantir el vot de la seva ciutadania no es pot dir democràcia”
En aquest petit país nostre, els càrrecs públics passen ràpidament, sense pena ni glòria la gran majoria. I les institucions, tristament, només saben reaccionar en (pre)campanya electoral, a veure si esgarrapen algun vot més d’algun plor o crit de darrera hora. Per sort, la ciutadania exterior sempre hi és, sap que només es té a si mateixa i des de l’autoorganització és qui sabrà millor cercar el camí per assolir els seus objectius. Tant de bo s’establís una circumscripció exterior com ja tenen França i Itàlia amb diputats que representessin els interessos de la ciutadania resident a fora: hom votaria amb la motivació de saber qui els defensarà a la cambra. I tindria tot el sentit tenint en compte que la Catalunya exterior som, dades en mà, la segona ciutat de Catalunya.
Ja sabem que la creació d’una comissió per a la llei electoral pot ser només un camp de batalla per al repartiment d’escons, estirant uns més cap a pes de l’àrea metropolitana i cercant els altres mantenir un equilibri. Per això és important fer la llei centrant-se en els punts on es pot arribar a un acord entre la majoria demostrada amb la votació de la setmana passada. Aquí es tracta d’incentivar i facilitar la participació i de concedir a tothom els mateixos drets, amb independència del lloc de residència. El Parlament no només està davant un deute històric del país i de la pròpia cambra vist el greuge que fa més d’una dècada que pateix la Catalunya exterior i el nou reglament intern. Seria inaudit que només les diputades i diputats tinguessin reservat el privilegi del vot delegat i del vot electrònic, oi?
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
Per una Catalunya Exterior com a nova circumscripció electoral
