Les urnes han deixat un Congrés espantyol on cap dels dos blocs no té majoria absoluta, la quantitat de diputats són 350, és a dir, per ser govern es necessiten 176 diputats. El PP i Vox sumen 170 legisladors. Núñez Feijóo guanyaria dos diputats més amb UPN, el suport del qual tenen garantit, i Coalició Canària. Si es mantingueren aquests números, no arribaria a la majoria i, es podria presentar Pedro Sánchez, amb l’anomenat bloc de la investidura del 2019 -PSOE, Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG- que aconseguiria 171. Per això, caldria el suport de Junts per Catalunya amb els seus 7 diputats per a la reedició del govern de coalició.
Per entendre les aliances que se succeeixen a Espanya cal tenir present dos eixos tradicionals que són: a) partits d’esquerra i dreta, però a això li hauríem d’afegir l’esquema nacional, podríem posar-hi b) nacionalisme espanyol, català, basc i amb menys pes gallec. I m’animaria a afirmar un eix psicològic, que després del que va passar amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va generar una impossibilitat de diàleg entre determinats partits polítics.
A les eleccions del 23 de juliol passat per constituir les Corts Generals, els partits de dreta van guanyar; però el problema es dóna, en què els partits de centre dreta, o dreta nacionalista bascos i catalans (Junts per Catalunya i PNB) no donaran els seus vots al Partit Popular. Situació que històricament els hi donaven amb alguna negoció prèvia. L’antiga Convergència i Unió (CiU de Pujol, i el PNB) no tenien cap problema a donar suport a la investidura per a un govern del PP, un escenari que avui es fa impossible. A causa d’això, si el PNB recolza el PP, seria donar suport a Vox i aquesta situació generaria un gran descontent al poble basc. D’altra banda, el contrincant més combatiu que tenen per formar govern és Carles Puigdemont (de Junts) on necessiten 2 dels seus vots i 5 abstencions o els 7 vots.
“Ara toca a Junts i Puigdemont, que han d’entrar al fang de les negociacions i sortir del seu espai de comoditat on jutgen des del faristol”
Cal destacar que Puigdemont amb només 7 diputats ia l’exili, tingui tanta preponderància en la negociació. La gent del Partit Popular va tenir un acostament a Junts, per negociar el suport. A més, el president Sánchez va enviar la vicepresidenta Díaz a una reunió amb Puigdemont. M’interessa recalcar que “el cabildo o la casta” a les democràcies occidentals segueix tenint més pes que la gent al carrer. És a dir, que 7 diputats que donin suport al PSOE poden aconseguir més concessions que un poble manifestant-se i reclamant durant més de 10 anys. Després els polítics tradicionals es pregunten d’on surten els messies il·luminats a la política.
Tornant al tema. Puigdemont milita des de molt jove, és periodista, per això, sap fer servir molt bé els mitjans que repercuteixen en la societat; ara té una oportunitat d’or que li va donar l’aritmètica parlamentària. Això el va portar a fer una conferència el 5 de setembre on va explicitar tres condicions claus: La primera exigeix que l’Estat espanyol reconegui la “legitimitat” de l’independentisme català. Aquesta sol·licitud va més enllà d‟una mera admissió de l‟existència de forces independentistes a Catalunya, ja que busca que es reconegui la legitimitat dels seus objectius polítics. La segona reclama una amnistia per als líders independentistes enjudiciats per la seva participació en el referèndum d’independència del 2017, però també arriba als 50 processos judicials i totes les seves ramificacions, amb 3.500 represaliats.
Hi ha 44 condemnats, 6 exiliats, 56 investigats pel Tribunal de Comptes, 32 alts càrrecs de la Generalitat investigats pel referèndum, 18 investigats per la creació i gestió de webs, 24 bombers investigats, 18 mestres investigats amb la causa arxivada i 712 alcaldes sota el punt de mira de la Fiscalia, dels quals només 12 continuen amb les causes obertes i només a un se li ha condemnat, a l’alcalde d’Agramunt i exconseller d’Acció Exterior, Bernat Solé. La tercera, un referèndum pactat.
L’expresident Puigdemont té molt clar la posició privilegiada actual per negociar, sabent a més que el seu partit polític contrincant (Esquerra Republicana – ERC) ve desgastada pel govern central a causa de les dificultats de negociar i concretar que fa el PSOE. Ara toca a Junts i Puigdemont, que han d’entrar al fang de les negociacions i sortir del seu espai de comoditat on jutgen des del faristol.
De no negociar i posar-se en una actitud intransigent, portaria a anar a noves eleccions generals i seria com obrir la caixa de pandora, al 23-J molts ciutadans van preferir les vacances abans que votar, i de repetir-se es corre el risc que els 7 vots de Junts no siguin necessaris perquè es podria donar una altra aritmètica.
José Puig Bóo és el president de l’Asociación Catalana de Socorros Mutuos Montepío de Montserrat, a Buenos Aires (Argentina)
