Alguns estudiosos de la comunicació de les universitats catalanes no cessen de parlar de la gran crisi de la premsa local i posar-nos en alerta davant un cataclisme. Insisteixo novament, i també des de Comunicació 21, que tenen el punt de mira mal enfocat. Europa no és Amèrica: els europeus, en general, són fidels a la premsa local, i Catalunya és una de les regions del Vell Continent on més es valora.
És totalment cert que milers de diaris locals dels Estats Units han tancat els darrers anys. La seva desaparició ha deixat milions de nord-americans sense una font vital de notícies locals i ha privat les comunitats d’una institució essencial per exposar els mals i fomentar el compromís cívic. Dels que encara sobreviuen, molts han acomiadat periodistes, han reduït la cobertura i han disminuït la circulació. Uns 70 milions de nord-americans viuen en comtats amb només un diari local o cap.
Una anàlisi ràpida ens mostra –com reconeix el Reuters Institute repetidament– que pocs nord-americans tenen subscripcions impreses avui dia, i els periòdics han lluitat per acumular subscriptors digitals. Mentrestant, els consumidors de notícies s’han tornat menys propensos a seguir les fonts locals de notícies, i en lloc de preferir llegir, escoltar i veure contingut dels mitjans centrats en la cobertura de la informació de proximitat es passen a les notícies d’àmbit nacional. I, com que l’era digital ha facilitat l’aparició d’un major nombre de fonts de notícies nacionals i mitjans altament especialitzats, l’abast de les notícies locals ha disminuït paral·lelament a una manca d’interès que no s’ha sabut combatre i que ara esdevé catastròfica.
Al mateix temps, els diaris han vist com una font d’estabilitat financera i d’èxit durant molt de temps, els diners publicitaris, s’assecava. Entre el 2008 i el 2022, la indústria dels diaris va experimentar una caiguda dels ingressos publicitaris del 72%. La lliçó ensenya que, a mesura que els diaris americans han vist augmentar els ingressos de la publicitat digital en els darrers anys, han experimentat un fort descens en els seus ingressos totals per publicitat. La publicitat digital, en altres paraules, representa una part creixent d’un pastís que es redueix. Aquesta influència també la tenim a Europa (i a Catalunya), però la reacció dels editors (i també de molts governs europeus, entre els quals el català) s’ha sabut combatre millor.
Però som aquí, molt lluny dels Estats Units. Tot reconeixent que la incertesa sobre l’immediat futur de la premsa (i els mitjans locals catalans no en són pas aliens) és aprofitada per qui ens voldria veure desaparèixer, els grans editors dels diaris nacionals i estatals no poden fer res davant del fet que la tendència europea de la premsa –en paper o la xarxa– és la proximitat. Aquest és el gran valor de la nostra “premsa de casa”. Ho afirmava fa poques setmanes el president de l’ACPC en un acte públic davant de jovent de tot Catalunya: “No ens mouran”.
“Les noves tendències de la indústria periodística han portat els editors catalans a enfortir-se en la penúria i la falta de suports que, a més d’obligatoris, haurien de ser imprescindibles”
Catalunya és una nació amb gran tradició de mitjans de proximitat tant impresos com digitals. A més de la premsa local i comarcal, tenim el ric ventall de ràdios i televisions de proximitat, i la qualitat de les publicacions especialitzades. Singularitats aquestes que caracteritzen el nostre sistema de comunicació i que conviuen amb un nombre significatiu i important de grups empresarials en l’àmbit de la comunicació que es projecten al món des de Catalunya.
Centrant-nos en la premsa, digital o en paper: després de les crisis del 2008, primer, i de la pandèmia no fa pas gaire, els mitjans comarcals i locals, gratuïts o de pagament, han donat mostres suficients que som davant una premsa activa, forta i valenta, com ho ha estat sempre, malgrat que pesi a qui pesi, malgrat tot i fins ara. Les noves tendències de la indústria periodística han portat els editors catalans a enfortir-se en la penúria i la falta de suports que, a més d’obligatoris, haurien de ser imprescindibles.
Els editors i editores de premsa de proximitat de Catalunya tenen un paper fonamental en la nova comunicació. Ho saben i es mouen clarament en quatre aspectes essencials per al seu futur: multimèdia en la premsa de proximitat, consolidació dels periòdics digitals, tamisació obligada de la premsa gratuïta, i augment de la inversió publicitària en premsa local. Aquestes tendències, acceptades per les associacions del sector i compartides pels editors, són reptes a assolir en els pròxims anys. Les administracions també han d’assumir-ho, peti qui peti. Estem parlant d’una estructura d’estat que té la llengua i la cultura catalanes com a bandera irreductible.
Estem immersos en uns moments polítics històrics, l’evolució dels quals pot fer donar un tomb radical a la nació catalana. El nou president de Catalunya haurà d’assumir que el país necessita ben forta i competitiva la publicació de proximitat més petita, apropant-se als seus editors, donant una empenta a les seves associacions (ara menystingudes i semibandejades dissimuladament, malgrat tot el que se’ns digui), que són un exemple fora del nostre territori. Des de fa prop 250 anys, Catalunya ofereix publicacions locals laborioses, modestes en bona part, sí, però que mereixen el reconeixement públic, el suport de les centrals de mitjans i les agències de publicitat, del Govern del país i del local. El suport imprescindible de lectors i subscriptors ja el tenen, afortunadament. La confiança dels lectors és un valor segur, com ho constaten tots els estudis de mercat elaborats fins ara. Les dades són engrescadores i reafirmen que és de justícia assegurar la subsistència dels mitjans de proximitat, una necessitat social reconeguda per la ciutadania.
En aquests moments tan difícils, on cap editor d’un mitjà de comunicació disposa de la pedra filosofal, i globalment el sector acumula pèrdues i neguits, cal fer un pas endavant com a societat. És un error enorme marginar dos milions i mig de lectors de comarques. Sigui per comoditat, desconeixement (?) o senzillament per incompetència dels planificadors de campanyes o els mateixos anunciants –i, sens dubte, el centralisme inaudit dels responsables de propaganda dels partits polítics–, la premsa local i comarcal passa desapercebuda. Potser marginada expressament, vet-ho aquí.
Ara bé, passi el que passi en l’immediat futur, facin el que facin els que tenen responsabilitats de govern, la “premsa de casa” seguirà aquí, ben viva, traient el caparró orgullosa en un món de la comunicació revolucionat, però que no vol perdre els seus orígens. I oblidem-nos d’Amèrica, és un altre món.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació
