Avui, que és 9 de maig, dia d’Europa, és un bon dia per adreçar-se a aquest nombre creixent de persones atretes per opcions polítiques nacional-populistes i ultraconservadores que acostumem a anomenar d’extrema dreta. Des de Romania a Alemanya passant per França, Itàlia, els Països Baixos, Àustria i tants altres racons d’Europa -incloent-hi malauradament Catalunya-, aquests suposats patriotes que volen “tornar a fer gran” el seu país, sigui el que sigui el que això signifiqui, s’estenen com una taca d’oli, aplicant arreu el mateix manual d’instruccions, aprofitant-se hàbilment dels efectes perniciosos de les xarxes socials i de les incerteses de la vida.
Resulta que avui commemorem i celebrem que fa 75 anys, en una Europa en runes i aclaparada per la infàmia de la guerra, uns visionaris -en el bon sentit del terme- varen entendre i fer entendre que només compartint interessos, institucions, solidaritats de fet i un projecte en comú, els pobles d’Europa podrien viure en pau i posar els fonaments de la seva prosperitat futura. A partir d’aquesta idea es va posar en marxa un dels experiments polítics més reeixits de la història contemporània, que ens ha portat fins a la Unió Europea (UE) d’avui.
Una UE que, amb totes les imperfeccions que vulgueu, i tenint en compte com està el món, no deixa de ser un dels pocs llocs on, si hi tens la sort de néixer, ja et pots considerar un afortunat.
Que en aquesta UE que tant ha costat construïr hi proliferin ara nostàlgics d’actituds que ens han portat repetidament al desastre, aprenents de Trump que se senten atrets per la vanitat infinita d’aquest personatge, o demagogs de la puresa nacional, em molesta tant com em preocupa.
Precisament aquí, on hem iniciat les dues guerres mundials. Precisament aquí, on ens vàrem inventar, al costat de moltes coses meravelloses, també coses tan abominables com els camps de concentració i els genocidis. Precisament aquí, on molta gent abans que nosaltres s’ha hagut de sacrificar perquè avui tinguem més drets, més llibertats i més protecció social que en pràcticament cap altre lloc del món.
“Aquí, a Europa, ningú hauria de jugar amb el foc de la intolerància. Les coses dolentes de la història es poder repetir si oblidem d’on venim”
A Europa, on hem fet caure dictadures i fronteres però on molts ara somien amb nous murs d’intolerància i de por. No hem fet 75 anys de cooperació i d’integració per acabar replegant-nos en l’egoïsme més essencialista i el populisme més banal.
Ja sé que conceptes com solidaritat, cooperació, tolerància o fins i tot drets humans, avui sonen avorrits a orelles de molts. És de recurs fàcil desqualificar tot això com a woke. Però, malgrat que alguns han frivolitzat massa amb aquests conceptes, continuen essent necessaris en la lluita a favor de societats obertes, inclusives i diverses, on es garanteixin els drets fonamentals i s’exigeixin deures. Que és la base d’aquesta Europa que més que mai hem de defensar davant d’aquells que la volen irrellevant.
La realitat és més complexa que el que voldrien els populistes que funcionen a base d’eslògans, i la política no hauria de consistir en recollir likes, views i followers a base d’exabruptes i d’enfrontar bons i dolents, sinó en recollir resultats concrets que millorin la vida de la gent i, al capdavall, redueixin les immorals injustícies i desigualtats que hi ha al món.
I no val l’excusa que els partits “tradicionals” no són capaços d’afrontar els problemes de la gent. Perquè, encara que això en algun aspecte pugui ser veritat, no és excusa per caure en mans d’agitadors que cada dia van encenent la metxa i que són més aprofitats que ningú.
No. Precisament aquí, a Europa, ningú hauria de jugar amb el foc de la intolerància. Les coses dolentes de la història es poder repetir si oblidem d’on venim.
Jordi Solé i Ferrando va ser europarlamentari per Esquerra Republicana de 2017-2024
L’hora de la veritat per a Europa
