A les vigílies de les festes nadalenques d’enguany, tenim més motiu que mai per cantar “El 25 de desembre, fum, fum, fum.” La taula de diàleg, fum. L’espai en català a les plataformes audiovisuals, fum. La immersió lingüística, que suposadament blindava la famosa llei Celàa, fum. El traspàs de Rodalies, fum. Les protestes de Pere Aragonès—no complirem amb el 25% en castellà a les escoles–, fum. Les protestes d’Oriol Junqueras—la llengua no es toca–, fum. Les proclames de Jordi Cuixart—ho tornarem a fer–, fum. El full de ruta independentista de Jordi Sánchez, segons confessa ell mateix, fum.
Amb els pressupostos de Pedro Sánchez, Pere Aragonès ha fet el que no per previsible és menys temible: acceptar-los sense obtenir res a canvi. Ni tan sols es pot dir que els ha negociat perquè, com és habitual amb Espanya, les resolucions no es negocien. S’imposen des d’una banda i s’acaten des de l’altra. D’això, ERC en diu taula de diàleg. L’única garantia amb la qual podem comptar és que la taula no es tornarà a parar mai més després d’aquella primera, última i patètica reunió que va passar amb més pena que glòria, perquè ara Sánchez ja no la necessita ni tan sols per salvar les aparences.
La Generalitat, per no parlar dels ínclits diputats al congrés, ha subscrit qui sap quins pactes inconfessables amb el PSOE que inclouen la renúncia definitiva a la independència per la via final, potencialment més efectiva que la violència i la persecució judicial, la persecució de la llengua. En comptes de crear polítiques d’assimilació i suport lingüístic pels immigrants, li permet al govern espanyol instrumentalitzar la immigració per assegurar l’extinció del català. Sense oposar ni la més mínima resistència. Sense un romanço ni un rebuf, oi, Joan Manel? Esperant que l’esgotament i l’amnèsia cobreixin el país com una gran flassada.
“Estem en plena, no ja devolució autonòmica, sinó en una involució a un estat de preautonomia semi franquista”
Mentrestant, on són les entitats civils? L’ANC, cada dia més afeblida, i Òmnium, cada dia més desacreditat, prediquen en un fòrum minvant que amenaça de convertir-se en un desert. Algú ha sentit les veus de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Institut Ramon Llull, dels ateneus i les institucions acadèmiques de Catalunya? No. Aquests interrogants estan tancats.
Els únics que romanen oberts són els de l’exili. Sense caure en el messianisme, ens hem de preguntar si els tribunals europeus possibilitaran la tornada dels eurodiputats. Si els obriran les portes de les presons espanyoles, tal com han fet a Alemanya, Bèlgica i l’Alguer, un cop la policia els detingui, cosa que podem donar pràcticament per segura. Si la crisi buscada per Puigdemont i Boye serà prou cridanera per a provocar el revulsiu que necessita l’independentisme per recuperar l’1-O.
Si dins a casa continuem fumant l’infumable, potser les respostes, siguin les que siguin, arribaran massa tard. Estem en plena, no ja devolució autonòmica, sinó en una involució a un estat de preautonomia semi franquista. Estem a una, màxim dues generacions de perdre l’ús públic del català, que vol dir de perdre Catalunya.
El 25 de desembre, humo, humo, humo.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emerita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
