A dos quarts de vuit i cinc minuts del matí del Dilluns de Pasqua del 2025, il lunedì dell’angelo, Jorge Mario Bergoglio, papa Francesc, moria a Santa Marta, a la Ciutat del Vaticà i tornava a la casa del Pare, tal com ho va anunciar cardenal Kevin Farrell, camarlenc de la Santa Romana Església. Amb el seu traspàs, acaba un dels pontificats més rellevants i de més petjada en l’Església, però també un dels més trencadors i revolucionaris des del punt de vista de la geopolítica vaticana. El papat de Bergoglio ha significat un autèntic De revolutionibus orbium Vaticanorum. Un canvi copernicà en molts aspectes, i d’entrada una triple revolució.
Ha sigut el primer Sant Pare jesuïta de la història, Bergoglio era membre de la Companyia de Jesús i el primer a adoptar el nom pontifici de Francesc, un nom inèdit per un papa, inspirat en Sant Francesc d’Assís. Tota una declaració d’intencions del tarannà que marcaria el seu regnat. Sant Francesc era conegut com “el pobre d’Assís” per la seva elecció de despullar-se de tots els béns materials i portar una vida mínima, en total harmonia d’esperit. Una Església pobra per als pobres.
Francesco també ha sigut el primer papa del Nou Món, el primer papa americà. Però Bergoglio era un argentí de Buenos Aires, i per tant sud-americà. La seva cosmologia formava part del que avui s’anomena el global south i malgrat que com a papa tenia també, juntament amb el de Bisbe de Roma, el títol històric de patriarca d’Occident, la seva mirada estava fixada cap a les perifèries i concretament cap al far east.
Això ens porta al punt clau d’aquest article: més enllà de la seva obra de govern de portes endins, Francesco ha sigut també un papa amb una destacada estratègia geopolítica de Roma cap al món, conscient del paper que l’Església i la Santa Seu han de tenir en el tauler d’escacs global del segle XXI.
L’estratègia de Bergoglio Papa
El pontificat de Bergoglio s’inicià el 13 de març de 2013, arran d’un fet inèdit, i de rellevància històrica: l’abdicació de Benet XVI, papa Ratzinger. Un fet sense precedents i que no passava des de la renúncia del papa Celestí Vè, el 1294. El motiu de la renúncia, com ja ha estat amplament documentat i reportat pels vaticanistes, el terratrèmol d’escàndols que van sacsejar la Santa Seu. Principalment, el cas conegut com a Vatileaks que tenien com a pecats capitals els escàndols sexuals i financers i que diverses investigacions periodístiques van destapar gràcies a les conegudes filtracions. El gest de Ratzinger s’interpreta com un senyal que en el si de la cúria romana, cal una revolució que reconnecti l’Església amb els nous temps i que ha de ser liderada per algú que tingui la força de tirar-la endavant.
L’arribada de Bergoglio significa un canvi de pas, ferm i determinat, amb unes coordenades concretes i marcadament geopolítiques, declinades en dos dels elements principals d’aquesta disciplina: l’economia i la demografia, tal com ha assenyalat en nombrosos articles Piero Schiavazzi, el meu professor de geopolítica vaticana a Roma.
“El principal llegat geopolític del pontificat de Francesc ha estat posar les bases per capgirar el model secular geocèntric […] en la qual sigui Roma la que graviti al voltant de totes les perifèries”
Geodemogràdicament la mirada de Francesco va cap a l’Àfrica, un dels centres de gravetat permanent de la demografia del segle XXI. La seva estratègia a l’inici del seu pontificat, es basava una remuntada catòlica en espais on l’Església havia perdut terreny. Remuntar en l’Europa agnòstica; en l’Amèrica Llatina assetjada pels evangelistes; consolidar els Estats Units davant l’onada dels telepredicadors, consolidar l’Àfrica assetjada per l’islamisme radical tot buscant una treva amb la mitja lluna, i fer un pas ferm a l’Àsia, pivotant cap a la República Popular de la Xina com a centre tel·lúric i cultural de continent. Aquest darrer ha sigut un dels moviments estratègics més rellevant del seu pontificat.
Les quatre encícliques de Francesco han estat la seva doctrina estratègica. En elles ha marcat els punts cardinals del seu pontificat. En destaquen el compromís i implicació amb la pau i posar en l’agenda vaticana l’ecologia i el medi ambient. En elles també ha parlat de drets fonamentals de l’home, però sense fer esment dels drets polítics ni parlant de vot i democràcia. Valors lligats estretament a una visió occidentalitzadora del món i que Bergoglio considerava que calia no barrejar amb la seva missió evangelitzadora d’obertura cap als països dels nous continents estratègics d’Àfrica i sobretot d’Àsia, amb la mirada posada a Pequín. Significativa en termes de pau, la mediació de l’Església entre govern colombià i FARC, o en termes diplomàtics, la trobada a l’Havana el 2014 amb el patriarca Kirill de Moscou, definida com a “trobada fraternal” i assenyalant l’Illa de Cuba com “a la cruïlla entre el nord i el sud, entre l’est i l’oest” i “símbol de les esperances del “Nou Món”.
El llegat geopolític de papa Francesc
El llegat de Francesco, des del punt de vista de la geopolítica, s’ha basat en la missió planetària per tornar a portar l’església a tots els racons del món. Una partida en un món globalitzat que Francesco entenia que s’havia de jugar des de les perifèries estant, confederant el poder que estava centralitzat a Roma. D’aquest objectiu en trobem dos exemples. Simbòlicament l’inici del Jubileu extraordinari del 2015 amb l’obertura de la Porta Santa, no a Roma, sinó a Banguí, capital a la República Centre Africana. En l’àmbit pràctic: el nombre in crescendo de cardenals de ciutats perifèriques i del sud global que han estat nomenats per Bergoglio. Això ha reduït el pes d’Europa i l’hemisferi occidental i ha augmentat el pes de l’Àsia i l’Àfrica. Una dada molt significativa: dels 110 cardenals electors nomenats per Francesc no hi ha l’arquebisbe de la italianíssima i catoliquissima Milano. La diòcesi de Mediolanum, que és, a més a més, la més gran del món, no tindrà representat al pròxim conclave.
En definitiva, el principal llegat geopolític del pontificat de Francesc ha estat posar les bases per capgirar el model secular geocèntric. Passar d’una Església que tenia en la cúria romana el centre del seu univers immòbil, per pivotar cap a un model de tipus heliocèntric, post occidental, en la qual sigui Roma la que graviti al voltant de totes les perifèries. Francesc, el primer papa de la globalització, ha volgut capgirar i superar els seculars corrents gravitacionals per posar l’Església en l’òrbita adequada, segons la seva cosmologia, i per encarar el seu tercer mil·lenni amb garanties de continuar la seva missió universal.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat i resident a Roma
Geopolítica vaticana (I): de l’Urbe (Roma) a l’Orbe (món)
