El 7 de maig l’atenció mediàtica de tot el món (amb uns sis mil periodistes acreditats) estarà centrada en un esdeveniment que no son ni la inauguració d’uns Jocs Olímpics, ni unes eleccions als EUA, ni la final del Mundial de Futbol. Serà el 76è Conclave de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana. El Conclave, un ritual històric i secular del Col·legi de Cardenals per escollir el cap de la Sacra Romana Chiesa, en la seva edició del 2025, s’ha Mundialitzat i s’ha convertit en una des les grans posades en escena del món globalitzat.
La globalització / mundialització de la Santa Seu
Així com el funeral de papa Francesc va ser -pel missatge que comunicaven els seus símbols- el darrer acte del seu pontificat com a bisbe de Roma i papa de l’Església, el Conclave del 2025 és el primer acte del llegat de Bergoglio papa, com a cap d’una Estat, la Sant Seu, que és una potència en termes de geopolítica. L’estratègia del primer papa de la globalització, Bergoglio –gran aficionat al futbol- ha estat mundialitzar l’Església. Fer un canvi revolucionari en la seva tàctica per posar els fonaments del tercer mil·lenni i al mateix temps emular, amb tots el matisos i distàncies, l’estratègia de la FIFA en globalització del futbol.
Conscients de la seva missió planetària i projecció ecumènica i amb voluntat d’afrontar la realitat geopolítica el tercer mil·lenni, Bergoglio papa ha continuat el camí traçat pels seus antecessors: pivotar i obrir-se a les noves esferes de potencial geopolítica en les la seves dimensions demogràfiques i geoeconòmiques. Les zones del planeta on es un juga el partit tàctic del segle pel domini estratègic de l’hegemonia geopolítica: Àsia i més concretament, l’Indo-Pacífic i Àfrica o més concretament el territori subsaharià.
“La primera pedra tàctica del llegat pontifici de Bergoglio ha sigut capgirar el col·legi electoral, en una enorme operació de reconfiguració del poder”
La maniobra tàcita en termes geopolítics ha estat moure la Santa Seu, tradicionalment un apèndix de l’esfera geopolítica occidental i situar-la en un baricentre que li permetés continuar pivotar -en cas que ho consideri necessari- cap a un centre geopolític on pugui triangular amb major equidistància i amb una autonomia estratègica amb la resta de potències geopolítiques del moment; la Rússia ortodoxa; la Xina taoista i budista, el món islàmic, amb potències regionals emergents en clau de diàleg interreligiós.
Per fer-ho, la primera pedra tàctica del seu llegat pontifici ha sigut capgirar el col·legi electoral, en una enorme operació de reconfiguració del poder. Bergolio papa ha creat 163 cardenals, 133 dels quals electors, en 10 consistoris en 12 anys de pontificat. Francesco ha mundialitzat el conclave: en termes futbolístics i geopolítics de L’école française de géopolitique.
Ha augmentat com mai en la història el nombre de països participants, i modificat l’equilibri entre continents.
Aquesta reconfiguració del poder, en termes de ciència política americana la podríem definir un gerrymandering a la vaticana. És a dir, en comptes de la modificació dels límits d’una circumscripció electoral, per afavorir un partit polític o grup determinat, en aquest cas ha sigut redefinir el corpus del col·legi electoral cardenalici. Lluny de fer-ho d’una manera despòtica o nepotista -com els papes del renaixement- ho ha fet amb un principi de base democràtica. Ha fet cardenals molts dels presidents del les conferències episcopals, per tant persones que tenen un consens de base democràtica entre els bisbes del seu país. I ho ha fet també seguin la seva visió i missió ecumènica episcopal d’obrir-se a les ciutats i regions perifèriques. Agradi o no, tothom, quan govern deixa una empremta personal en el seu llegat, privilegis de ser un líder i el premi de poder afirmar-se com a tal. Estratègia en aquest cas: passar d’una Església universal a una Església globalitzada.
Com serà el nou Sant Pare?
Durant aquesta setmana a Roma, la prèvia del conclave s’ha mogut en tres dimensions: les intrigues vaticanes i el lotopapa, la campanya electoral d’alguns cardenals, i la dimensió geopolítica en forma d’influència / ingerències de les potències europees i americanes. Un fet amb certa lògica, donada la importància d’escollir un nou líder global. La lotopapa -en italià, el totopapa– serien els noms dels papalbes, segons el popolino romano, influenciat per les llistes que publiquen els mitjans de comunicació italians dels cardenals que volen o poden ser papables. Per part nostra seria jugar a l’atzar i fer de profeta de la prospectiva si hom comencés a especular amb una llista de noms de papables en el present article. La funció de la geopolítica no és “si l’encerto l’endevino”.
Si que és cert però, que l’anàlisi geopolític, -disciplina amb que es basen aquesta sèrie d’articles de geopolítica vaticana- té també una funció i serveix, per fer un anàlisi pervisional, un exercici de prospectiva o el que en angles en diuen foresight i forecasting. És a dir reflexionar i tenir present els factors, les condicions, i els reptes per utilitzar la prospectiva estratègica per entendre quines decisions pot prendre el col·legi cardenalici de cara a escollir un nou papa. I és que farem a continuació. Aquest exercici té tres punts cardinals, mai millor dit.
El primer punto cardinale és el llegat en la dimensió tridentina de Francesco –en termes numèrics no teològics- és a dir: quina petjada ha deixat Bergolgio a nivell de les tres dimensions vaticanes: Església, Santa Seu i Cúria.
El segon punt és l’estat de l’estratègia global de Francesc. Es basava en una remuntada catòlica en espais on l’Església havia perdut terreny. Remuntar a Europa agnòstica, contraatac a les tres Amèriques vaticanes, defensa i catenaccio a l’África davant l’ofensiva de l’islam radical i passada llarga al pivot rematador, per avançar però tornant la pilota enrere a l’Àsia. Per més detalls és vegi l’article Geopolítica vaticana III.
El tercer punt cardinal és l’estat actual del món, caracteritzat pel desordre global i la configuració d’un nou ordre geopolític mundial. Així doncs intentem fer un exercici de comunicació política i de tall geopolític i mirar posar de relleu les característiques que hauria de tenir el candidat perfecte per ser papa, (amb permís i sense voluntat d’ofendre, l’Esperit Sant que també compta com a intangible i imponderable).
“Com a monarca absolut d’Estat teocràtic de la Ciutat del Vaticà el nou papa hauria de conèixer la llengua italiana i haver estudiat a Roma. La Cúria romana no es governa sense els italians”
Començarem analitzant les tres dimensions vaticanes encreuant-les amb les dimensions geopolítiques.
La primera dimensió geopolítica és la territorial: com a monarca absolut d’Estat teocràtic de la Ciutat del Vaticà el nou papa hauria de conèixer la llengua italiana i haver estudiat a Roma. La Cúria romana no es governa sense els italians. Si es coneix Roma i la seva geografia del poder, encara millor, tot i que no és imprescindible. Un mínim d’italianitat sí que és un requisit imprescindible per governar amb èxit la Cúria.
En la dimensió aèria, la tercera en termes geopolítics, i ja que analitzem l’Església podríem dir que és més aviat una dimensió celestial/ espiritual. El nou papa podria seguir el model d’església de de Francesc: els pobres, les perifèries, el compromís per la pau i el diàleg interreligiós. Una recepta que li ha donat resultats en termes de popularitat i ha allargat metafòricament les columnes del Bernini de la plaça Sant Pere, per fer una església el màxim d’inclusiva possible. Aquest model franciscà, despullar-se de la riquesa i del poder imperial del papat ha donat els seus resultats.
En la seva dimensió marítima; quines aigües hauria de navegar la barca de Pere? En aquest cas estaríem parlant de la dimensió de Santa Seu com a potència geopolítica. En geopolítica és conegut que per ser una potència només ho pots aconseguir si domines la segona dimensió: el mar, les aigües. Tenir una flota que et permeti navegar pels confins de la terra és un requisit imprescindible per una potència geopolítica que es consideri tal: la talassocràcia. La Santa Seu, tot i així ja és implícitament una potència geopolítica, no li cal una flota, en té prou amb la Barca d’en Pere.
El timoner que porti les sandàlies del pescador haurà de tenir un coneixement important de la geografia mundial, haver navegat per aigües internacionals i haver viscut i haver-se empeltat en diferents països i espais geogràfics que li permetin pivotar entre cultures pobles i nacions, centrals i perifèriques. Ha de parlar llengües i per ser un papa que pugui mantenir dos dels grans instruments de la marina de pau vaticana: la seva diplomàcia i els seus viatges apostòlics. El viatges pontificis són moments que fan història, que deixen empremta i que la reforcen com actor internacional. La gran arma geopolítica de la Santa Seu, la que li dona una cadira com a Membre Permanent del Consell de Seguretat de les Grans Potències és la seva capacitat de mediació i d’arbitrar en la guerra i el conflicte.
La quarta és la dimensió geopolítica és el ciberespai, que està directament relacionada amb la comunicació política, i que pot incidir en la seva remuntada en l’espai occidental, governat i influït per la força ingovernable de les xarxes socials. El nou papa hauria de tenir i transmetre una capacitat de protagonisme, de lideratge i de carisma en aquest nou llenguatge comunicatiu. Capacitats que pugin connectar amb les noves generacions occidentals secularitzades. La seva imatge, el seunom secular i pontifici, to de veu, virtuts que tenia Joan Pau II quan va arribar al soli pontifici en l’ecosistema comunicatiu del moment.
Aquest serien alguns dels aspectes, partint de l’anàlisi geopolítica que estaran en joc i en debat una vegada comenci l’extra omnes, del conclave 2025, el conclave de la mundialització.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, català resident a Roma
Geopolítica vaticana (IV): intrigues vaticanes. La prèvia del Conclave
