Les darreres imatges que ens han arribat des de Gaza són insuportables: metges, voluntaris i periodistes que intentaven salvar vides sota les runes d’un hospital, esdevenen, de cop i volta, víctimes directes d’un nou bombardeig israelià planificat al mil·límetre. No es tracta d’un “dany col·lateral” ni d’un accident de guerra, sinó d’un crim decidit a consciència i estratègicament contra persones desarmades i identificades, que únicament complien la seva tasca humanitària: ajudar a salvar vides d’altres ferits. El Govern de Netanyahu ha convertit l’atac als qui salven i als qui expliquen en una estratègia més de la seva política militar. I això, ho venguin com ho venguin, és un crim de guerra.
Cada dia al llarg d’aquests darrers mesos, la guerra televisada ens ha anat mostrant nous episodis de destrucció deliberada: escoles bombardejades, camps de refugiats incendiats, hospitals convertits en cementiris improvisats. Les càmeres i les xarxes socials ho transmeten en directe, i per això no hi ha dubte possible: la brutalitat és sistemàtica i planificada.
Però al mateix temps, assistim a una guerra paral·lela, la del relat, on la veritat es barreja amb les fake news i la manipulació. L’objectiu és intoxicar l’opinió pública i generar excuses morals per justificar l’injustificable: un genocidi que el món contempla amb una barreja d’impotència i de síndrome d’Schuldkomplex, que en diem en alemany, el complex de culpa pel que va passar a l’Holocaust i que frena Alemanya i tantes nacions potents d’aturar aquesta destrucció cruenta i diària.
Un segrest d’israelians en un festival de música no legitima el bombardeig indiscriminat sobre població civil. No hi ha cap raó que pugui avalar l’assassinat de nens, l’eliminació de famílies senceres i de les seves llars, ni l’ocupació violenta d’un territori. És, a més, un insult a la intel·ligència col·lectiva acusar de terroristes aquells que denuncien aquesta barbàrie.
La retòrica oficial que pretén criminalitzar la dissidència no fa més que posar en evidència la hipocresia d’un govern que utilitza la por i l’odi com a armes polítiques. Un odi al musulmà que, per cert, arriba també a casa nostra de mans del monstre de l’extrema dreta de dos caps, l’un amb Aliança Catalana, l’altre amb Vox. Diuen el mateix en idiomes diferents, i això no enganya a ningú per molt que li posis una barretina a l’un i una bandereta d’Espanya a l’altre, de fet.
“Netanyahu pot intentar silenciar veus matant, però el món ho continuarà veient mentre hi hagi periodistes que continuïn fent la seva feina i arriscant la seva vida per explicar la veritat al món”
Davant d’aquest panorama, hi ha una professió que esdevé més imprescindible que mai: el periodisme. Sense els ulls dels corresponsals i la veu dels enviats especials, l’horror quedaria amagat rere la cortina d’excuses oficials i de moviments culturals ultraconservadors. En temps de fake news i d’intoxicació, la feina de contrastar, verificar i explicar el que passa és vital per a la salut democràtica del món. El periodisme no és només una professió, és una forma de resistència contra la mentida, la censura i l’oblit. Per això és vocacional. No comptem les hores per acabar bé la feina, els qui ens dediquem al ram.
I, tanmateix, veiem com governs arreu del món treballen per silenciar els periodistes, i poc se n’amaguen. A Rússia, la llibertat d’expressió és un record del passat; als Estats Units, els youtubers i propagandistes professionals s’asseuen al costat de mitjans acreditats per maquillar amb desinformació les rodes de premsa oficials de la Casa Blanca. Però el cas israelià supera qualsevol línia vermella: els periodistes són objectius militars directes. Quan de 20 morts, cinc són periodistes, no hi ha cap casualitat. Hi ha una estratègia claríssima que assoleix resultats amb èxit.
Matar el missatger no evitarà que el missatge arribi. L’horror no es pot amagar, encara que es repeteixi mil vegades la mateixa mentida, ni que es vesteixi de justificacions religioses, polítiques o culturals. La imatge d’un metge mort al costat dels seus pacients o d’un periodista amb l’armilla de premsa crivellada de metralla pesa més que qualsevol excusa. Netanyahu pot intentar silenciar veus matant, però el món ho continuarà veient mentre hi hagi periodistes que continuïn fent la seva feina i arriscant la seva vida per explicar la veritat al món.
Més que mai, hem de reivindicar el periodisme com a eina essencial de difusió, de documentació, de justícia i de memòria, perquè el dia de demà no hi hagi impunitat per a aquest govern criminal i covard quan s’hagi d’asseure davant el Tribunal Penal Internacional.
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural
Català per a la Catalunya exterior: un dret de la infància, un deure de país
