Fa pocs dies finalitzava la 72ena edició del Festival de Cannes. El més gran esdeveniment del món cinematogràfic a Europa en el que Catalunya ha tingut un doble reconeixement als guardons lliurats. Un de directe i personal amb el premi especial del jurat que va reconèixer el talent del director Albert Serra en la seva darrera creació, la pel·lícula Liberté. I el segon és indirecte, per no per això menys important de destacar. Parlo del film de coproducció franco-belga-guatemalenc Nuestras Madres, premiat amb la “càmera d’or” que lliura el jurat del festival internacional a la millor òpera prima presentada a la secció oficial.

La pel·lícula té ben poc de ficció, amb un jove protagonista que busca les restes del seu pare, un activista assassinat durant el llarg i sagnant conflicte armat guatemalenc, fent una mena d’alter ego del propi director,. César Díaz, qui va perdre el seu pare el 1982. Un personatge cinematogràfic que exemplifica la complexa i difícil recerca dels cossos de les víctimes del que va ser el més gran genocidi d’Amèrica Llatina durant el segle XX: unes 250.000 persones, entre morts i desapareguts. Una recerca que avui encara continua, acompanyada del necessari esclariment de la veritat i de la dificultosa persecució dels màxims responsables de les matances comeses que, només en comptades ocasions,, com el cas de l’exdictador Ríos Montt, han acabat davant d’un tribunal. Una recerca en la que les dones maies –com mostra la pel·lícula- en són les principals impulsores. Unes lluitadores per fer sortir a la llum la veritat d’un conflicte i les seves doloroses seqüeles que, tot i haver finalitzat fa més de dues dècades, Guatemala és molt lluny d’haver superat.

I Catalunya, què hi té a veure? Doncs força i en un aspecte clau: el de poder aportar proves als processos judicials que han de perseguir als responsables dels crims contra la humanitat, comesos especialment durant la dictadura militar dels 80. L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’ACCD, ha estat una de les organitzacions que han fet possible la recuperació, anàlisi i digitalització de l’arxiu històric de la Policia Nacional guatemalenca. I juntament amb aquest suport indispensable per poder accedir al que diuen els milions de folis emmagatzemats, l’ACCD ha finançat de fa anys un programa d’acompanyament, de suport, de les organitzacions guatemalenques de defensa dels drets humans. Unes entitats que incansablement estan empenyent les institucions del país a acomplir el que preveuen el acords de pau del 1996.

I sí, són les vídues, mares i filles d’aquests morts i desapareguts –algunes víctimes també dels nombrosos casos de violacions- a les que aquest film homenatja amb tota justícia. Lluitadores per la dignitat i la justícia que han de vèncer, encara avui, la doble discriminació de ser dones i indígenes, en un país on la majoria de la població és d’origen maia!

Vaig poder conèixer una d’elles en un modest cinefòrum organitzat en un dels barris populars de la ciutat de Guatemala. Després de la projecció d’un documental sobre les exhumacions de cadàvers d’una de les moltes fosses comunes on s’amuntegaven les víctimes, una veu dolça però enèrgica explicà com, amb molta determinació i esforç, les dones d’aquella comunitat maia massacrada per l’exèrcit o els cossos paramilitars, aconseguiren que un equip de forenses pogués desplaçar-se fins la fossa i així poder garantir un procés correcte d’exhumació i l’inici del dolorós però imprescindible procés d’identificació de les restes humanes trobades.

Uns quants anys més tard, aquesta lluita col·lectiva, que compta amb el suport de les nostres institucions, arriba a la gran pantalla. Tan de bo serveixi, a la mateixa pàtria dels “Homes de blat de moro” de Miguel Ángel Asturias, de catalitzador de moltes, massa, coses pendents des de fa tant de temps. I que es faci finalment “tojil” – justícia en llengua maia- d’un passat ple d’horrors.

Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica