Saint Louis, a l’estat de Missouri, és una de les ciutats que escenifiquen millor l’Amèrica profunda. Hi travessa el riu Mississipí i encara conserva tímidament l’època que el seu port era pioner en el transport per vaixell del segle XIX en el recorregut cap a Nova Orleans. És, alhora, la zona de confort d’un dels personatges de dibuixos animats que van marcar la meva infantesa: Tom Sawyer. Creat per l’escriptor Mark Twain, m’entusiasmava veure aquell món tan diferent del meu. I ves per on, des de fa més de dos anys, visc a tocar del Mississipí, a tocar de Tom Sawyer.

En aquesta bombolla de l’Amèrica profunda hi conflueixen una munió de persones vingudes d’arreu, com és habitual als Estats Units. Saint Louis és una població majoritàriament de persones de raça negra, però també compta amb grans comunitats, com ara la hispana, que es concentren al barri de Cherokee. És terra d’acollida, també, de ciutadans procedents de l’antiga Iugoslàvia, que van triar la ciutat de Missouri com a destí allunyant-se de la guerra dels Balcans. I d’aquesta barreja de nacionalitats també hi ha la catalana. Aquesta setmana comença a caminar el nou Casal Català de Saint Louis-Missouri amb la intenció de deixar petjada a l’Amèrica profunda. Una comunitat petita -som una trentena de catalans- que buscarà fer-se un lloc entre aquest mestissatge que representa el Festival of Nations, la trobada de les nacionalitats a la ciutat que té lloc a finals d’agost.

La meva experiència breu als Estats Units fa que pugui assegurar que l’americà viu de portes endins. De casa a la feina i de la feina a casa. Amb el cotxe enganxat al cul i sense fer massa la gara-gara als veïns. Les cases grans i àmplies els permeten tenir-ho tot i fer vida sense preocupar-se què passa de portes enfora. Evidentment no tothom té el mateix patró, però la gran majoria, sí. L’únic contacte que tens amb els veïns és a l’hora de llençar les deixalles. Precisament un dia vaig poder conèixer la veïna d’una de les cases properes a la nostra. Després d’una conversa de cortesia, va canviar de cara de cop i va fer uns ulls com unes taronges quan li vaig dir que era de Barcelona. “Saps que tenim una veïna que és filla d’un català exiliat a l’Argentina?”. Qui gairebé cau de cul a terra vaig ser jo. “No t’has fixat mai que alguna de les seves filles porta la samarreta del Barça?”, va reblar la veïna, poc després. Sí que m’havia adonat d’aquest detall, però la samarreta blaugrana ja no és un element que generi sorpresa perquè s’ha convertit en una icona universal i quotidiana allà on vas.

Després d’una conversa de cortesia, va canviar de cara de cop i va fer uns ulls com unes taronges quan li vaig dir que era de Barcelona. “Saps que tenim una veïna que és filla d’un català exiliat a l’Argentina?”. Qui gairebé cau de cul a terra vaig ser jo

Des d’aquell moment no parava de repetir-me: a 10.000 quilòmetres de distància del meu país petit tinc una veïna catalana! Que petit és el món!. La meva curiositat va fer quan sortia al jardí esperava trobar-me amb la veïna. Fins que va arribar l’hora. La veïna va sortir a llençar les escombraries i vaig fer un bot de la gandula. La vaig saludar i vaig dedicar-li una rialla, però va respondre’m amb un missatge curt i ras ‘Hi, have a good day‘ (que tinguis un bon dia) Sense temps a allargar la conversa, la veïna va girar cua i va entrar, de nou, a casa seva. Era ella? Tot indicava que sí, però se m’havia escapat l’oportunitat de conèixer-la i de presentar-m’hi del tot.

Ara que fa bon temps i el sol es pon més tard, a la tarda és l’hora de fer una passejada per un dels parcs que tenim al barri i que trobarem a faltar quan tornem a Catalunya. Un d’aquests dies vam ensopegar pràcticament amb el veí. No ens l’havíem creuat mai en un any i mig des que vivim al barri. Ens va preguntar si vivíem davant de casa seva i d’on érem. “Som de Barcelona”, vaig dir-li. La reacció del veí va ser ràpida: “Entreu a casa, si us plau, la meva dona és de pare català! Es diu Vallhonrat!”. Dit i fet. Un minut més tard vaig poder tancar el cercle i conèixer personalment la veïna: “Em dic Heather”, van ser les seves primeres paraules, amb un gest típicament americà d’allargar la mà i mantenir la distància.

Dins la seva cuina, vam seguir parlant del nostre recorregut vital i de Catalunya que va allargar-se gairebé una hora. La Heather va néixer a Philadelphia (Pensilvània, Estats Units) i el seu pare era fill del barri de l’Eixample, de Barcelona. A principis del segle passat, el seu avi i la seva família van exiliar-se a Mendoza (Argentina). El seu pare tenia 12 anys i quan va ser més gran va traslladar-se a Philadelphia a estudiar a la Universitat. Uns anys més tard es va casar amb una noia americana i van tenir tres fills: un d’ells, la Heather. Dedicada a la medicina, la veïna treballa a l’hospital Washington University of Saint Louis. Es va casar amb en Tim, fill d’un poble al sud-est de Missouri, amb qui tenen tres filles.

L’únic vincle que els quedava amb Barcelona era un oncle -que vivia al carrer Numància de Barcelona- a qui anaven a veure de tant en tant fins que va morir. La Heather no parla català, però l’entén d’aquella manera. A casa, amb la mare americana, sempre va prevaldre l’anglès. Això sí, tant ella com el seu marit estan interessats a no perdre les arrels de l’avi. Un vincle que els ajudarem a enfortir tot el que vulguin. De moment hem programat un dinar on no faltarà el pa amb tomàquet, una escalivada i regat amb un bon vi del Priorat. Amb un escenari així, l’estima pel país està garantida.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram