Hi ha una frase que totes les persones que marxem a viure a fora de Catalunya ens hem de sentir a dir repetidament cada cop que tornem per aquestes terres, tant si és per vacances com per feina: “I així què, quan tornes? Quants anys fa que vas marxar, ja?”.

Algun dia ens haurem de posar a fer un rànquing de frases d’aquestes que generen urticària, que responen a tòpics segons les etapes o passos que fem en la vida. De fet, és exactament com el que patim moltes dones des del cinquè mes d’embaràs, en aquell moment que la panxa fa evident l’esdeveniment proper i la cosa mai s’acaba. Sempre et trobes aquella tieta, un veí o un saludat que s’entesta a pronunciar la pregunta odiosa “què, encara no has parit? Ai, que no vol sortir… No fa molt, ja? Quan sortirà, quan?”. “Senyora, possiblement jo en tingui més ganes que vostè, que surti la criatura, sap?”, intentes no verbalitzar més enllà del teu cap per no semblar impertinent, mentre respires fons i t’omples de paciència tot esbossant un intent de somrís per dissimular.

El comentari acostuma a anar lligar al pitjor clàssic encara: “Ja es nota, ja, eh? Oi que no et sap greu que toqui la panxa??”. I mentre t’ho diuen, ja s’han pres la llibertat de posar-te una o fins i tot les dues mans a sobre com si fossis una síndría madura. És el precís moment en el que et salten les alarmes. Però saps que quedaràs molt malament si et mous un sol mil·límetre, i t’has de mossegar la llengua mentre al teu cap ressona la teva indignació més absoluta “Puc dir que no? Et toco alguna cosa, jo, a tu? Oi que no?”. Intentes fer la cara de circumstàncies. No massa contrariada, però, que ja saps que ets com un llibre obert i se’t nota tot, no fos cas que et prenguin (a tu!) per maleducada o impacient (“Però si no ho feia amb mala intenció, maca… Si que t’afecten les hormones, dona…”).

A partir del moment que les persones decidim marxar lliurement i amb il·lusió, ho fem justament per cercar millors oportunitats a fora, per tenir noves experiències, perquè entenem que superar la zona de confort és sempre un aprenentatge continu i enriquidor

“I així, quan tornes?”, ens hem de sentir sempre que tornem a Catalunya. A partir del moment que les persones decidim marxar lliurement i amb il·lusió, ho fem justament per cercar millors oportunitats a fora, formatives o laborals, i per poder viatjar més, per tenir noves experiències, conèixer altres persones i maneres de viure i treballar, perquè entenem que superar la zona de confort és sempre un aprenentatge continu i enriquidor… I també per poder donar una bona educació als nostres fills pel que fa als idiomes, perquè es desenvolupin en entorns multiculturals -no tinc res en contra de la qualitat de l’escola catalana, no l’he gaudida però tothom em diu que és molt bona. Catalunya ha estat sempre terra d’acollida, com diu l’eslògan, però ha estat i segueix essent país emissor d’emigrants, i és una realitat de la qual el país encara no s’ha fet càrrec i viu com una mera anècdota.

Només per l’estadística de CatalansAlMón.com, ja trobem catalanes i catalans a com a mínim 142 països d’arreu del planeta. Ens instal·lem principalment a Europa, segueix a poca distància el continent americà. Cal recordar però que arrel de la trista història d’aquest país, van ser desenes de milers de famílies les que van fugir de la Guerra Civil i de la dictadura principalment cap a Amèrica, ja que a causa de la posterior guerra europea es triava l’altre continent. I per tant allà es troben no només els catalans sinó la seva descendència, que s’ha nacionalitzat al llarg de les darreres dècades per tal de poder disposar de passaport europeu. La xarxa fundada per l’imprescindible Sergi Marzabal publica també les dades oficials de l’INE corresponents a l’empadronament consolar PERE per països. Feu-hi un cop d’ull, sempre sorprenen les xifres.

Tot i això, com sempre, són dades que es basen en les altes i baixes censals recollides als consolats espanyols arreu del món. És a dir: no s’hi comptabilitzen les dades de dotzenes de milers de catalanes i catalans que no s’empadronen als consolats, sobretot quan s’instal·len a Europa on amb Schengen hi ha llibertat total de moviments. Possiblement enlloc de parlar de 320.000 ciutadanes i ciutadans catalans en realitat se superi el mig milió. Però aquesta part no empadronada no existeix oficialment. I no parlem ja dels catalans que viuen arreu de l’Estat espanyol fora de Catalunya, és una emigració que tampoc es comptabilitza i ni tant sols pot votar a les eleccions al Parlament. No ho sabrem mai, sobretot perquè tristament el famós Registre de Catalans a l’Exterior segueix essent un fracàs estrepitós de convocatòria. I no per l’equip actual de la Conselleria, sinó més aviat pels qui ho van posar en marxa amb unes expectatives que des de bon principi mai es van arribar a treballar per complir. Com tantes altres promeses que van quedar a mitges i s’han enterrat. Ara, amb l’espasa de Damocles del 155 sobre el Govern, ja ningú ho ressuscitarà. Bé, mirem la part positiva: les nostres criatures poden anar de colònies d’aquí a pocs dies a Catalunya tot i residir a fora. Esperar qualsevol cosa més és fer-se mala sang.

Dades concretes recents: el 2018 van marxar a viure a fora i es van empadronar a consolat 17.064 catalanes i catalans. Segons recorda la FIEC amb una gràfica comparativa molt significativa sobre l’evolució, ho feien només 5.741 persones el 2008. És a dir, només en els darrers 10 anys hem marxat 3 cops més de catalanes i catalans, i globalment ja som més del doble els qui vivim a fora. Sense comptar els no inscrits i temporals, repeteixo. Potser la pregunta no hauria de ser tant “I així, quan tornes?” sinó quants milers de catalans més seguiran marxant d’un país que no els dóna les bones oportunitats que sí que troben a fora.

Probablement mai tornarem, la majoria. I si ho fem serà d’aquí a un grapat d’anys més i per raons emocionals: per tornar els teus a les arrels i amb la família, per compromís personal, perquè ja ho haurem fet tot a fora durant una dècada llarga i per poder quedar qualsevol migdia a fer el vermut amb els amics sota el solet. Això sí: tornarem perquè volem i podem tornar. No perquè ens aneu insistint fins a la sacietat “I així, quan tornes?”.

Mireia Domènech i Bonet, és periodista i comunicadora internacional i cultural