Ara fa exactament 20 anys, a finals de febrer de 2005, l’oasi català va començar a esquerdar-se amb un dard del President Maragall a Artur Mas al ple del Parlament. Encara ressona l’explosió d’aquell famós: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%!”. Al cap d’uns mesos naixeria Ciutadans, que va convertir l’esquerda en terratrèmol a base d’escarafalls i numerets, polaritzant i crispant cada cop més el discurs, verbalment i gestualment. De fet, el partit va acabar implosionant pel foc que Albert Rivera i Inés Arrimadas van anar atiant de mentides i polèmiques. Els monstres i la toxicitat que havien creat els va acabar expulsant de l’escena política.
El que d’ells sí que va arrelar, copiat d’altres partits populistes europeus, és aquest estil barroer de fer “política”. Així vam passar de l’harmonia parlamentària i el respecte que sostenia un equilibri polític i institucional, a les sortides de to dels qui han après la recepta esprement-la per atiar l’odi i la por. Avui, l’extrema dreta de Vox i d’Aliança Catalana beuen del mateix patró: l’identitarisme tancat, la defensa dels valors tradicionals purs i catòlics, la conspiranoia de la “gran substitució”, el racisme, la xenofòbia i molt especialment la islamofòbia.
“Aquest discurs que ara llegim i sentim en català per boca d’Aliança Catalana té un problema d’arrel: és un insult per aquells catalans i catalanes que vivim i treballem a l’estranger”
Seguint l’onada creixent a mig món, aposten per confrontació entre el “nosaltres”, els purs, autèntics i tancats en si mateixos, i l’”ells”, els qui venen de fora, especialment els qui pugen d’Àfrica a qui vinculen sempre tots amb l’Islam com si la meitat del continent no fos cristiana. Al capdavall, són unes minories fàcils d’identificar: per l’aparença física, sovint per com vesteix, parla i actua molt diferent. Necessiten crear aquest enemic comú culpable de tots els mals de la pàtria, com han fet clàssicament els feixismes europeus.
El que passa és que aquest discurs que ara llegim i sentim en català per boca d’AC té un problema d’arrel: és un insult a la Catalunya exterior. Les desenes de milers de catalans que hem marxat a viure a fora cercant-hi un futur laboral i una vida millor per als nostres fills sabem què és aterrar en un lloc nou. Tot ens és estrany. No tens els mateixos coneixements ni drets que els nacionals a la pràctica. I, qui més qui menys, sempre acabes patint algun episodi de xenofòbia, tu o els teus fills. “I això que som blancs i europeus!”, s’exclamava un metge nouvingut amb qui en parlava recentment. I és així. Per tu, ets normal. Però on arribes, ets tu qui s’enduu la mirada estranya o de reüll reticent per parlar diferent dels nens en sortir de l’escola (“això d’ara també ho parleu a casa? O parleu lo normal, alemany?”) o quan expliques que el calamar és boníssim en contra del que defensen la resta de pares. I ets qui té la “mania” de tornar al país d’origen per vacances carregat de regals pels teus d’anada i tornada.
“L’obsessió per tancar i barrar fronteres, posar traves als immigrants i expulsar ho pensen els qui no surten a guanyar-se les garrofes lluny de casa”
Viure a fora és això. És un esforç constant per mantenir la llengua i les tradicions entre els teus fills, que naturalment acaben essent un mig-mig nedant entre dues cultures. Ningú vol deixar les arrels i va adoptant-ne de noves. Aquesta realitat evidencia que l’obsessió per tancar i barrar fronteres, posar traves als immigrants i expulsar ho pensen els qui no surten a guanyar-se les garrofes lluny de casa. Els ha engolit l’onada d’odi, de por i la falsa percepció d’alarma que promouen alguns partits. D’aquí l’èxit de l’“America first”. Mala fe d’uns, ignorància dels altres.
Deia Obama que a aquest món li falta empatia. I confiança i compassió, hi afegiria. El qui arriba a una nova terra, vol sortir-se’n. Vol guanyar-se la vida i tirar endavant sovint amb una família al darrere. Tu faries el mateix. Ha d’aprendre una llengua nova o dues mentre busca feina i fa mil papers, i intenta refer la vida social i fer amics lluny de casa sentint-se diferent els altres. Tot això, trobant a faltar casa i els seus. Integrar-se no és fàcil. Tots hem après que en realitat quan en Josep Maria o la Sílvia criden sense complexos “jo no soc racista, però…” seguit d’arguments populistes, ho són. I molt. Davant del ramat guiat per incendiaris, ens toca actuar amb responsabilitat, fer conèixer les diferents realitats i trobar l’equilibri de convivència, lluitar per la justícia de tots i no només dels qui ens volen confondre de batalles per manar a l’estil Trump. Al capdavall, no podran canviar res, si pugen, en una Europa on decideix i decidirà cada cop més la UE que els Estats.
Mireia Domènech i Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
Carta als Reis 2025: més drets per a la Catalunya exterior i pel català
