Un dels fets que tenen una transcendència més important per a nosaltres i que sembla que hagi passat desapercebut és el moviment que s’està produint a Algèria. Un dels països més potents d’Àfrica, amb una pugna constant amb el Marroc pel lideratge del Maghreb, està vivint uns mesos extremadament convulsos que no haurien de ser-nos indiferents.
Després de l’ensorrament del sistema nascut el 1962, cap a finals de la dècada de 1980 i inicis de 1990 a Algèria es va produir una revolució , liderada pels islamistes, que varen donar lloc a la celebració d’eleccions lliures, la victòria del FIS, l’ensorrament de l’FLN, i la previsible victòria final en la segona volta de les eleccions que havien de tenir lloc el gener de 1992. Un cop d’Estat va impedir-ne la victòria, i va submergir el país en una guerra civil no declarada, amb una guerra bruta per totes bandes molt important, ben reflectida en els llibres de Yasmina Khadra.
Alguns centenars de milers i desapareguts després, cap a mitjans de la primera dècada del 2000 el país recupera una estabilitat, amb el vist i plau internacional, sota el comandament de la vella nomenklatura liderada pel president Bouteflika. Fa uns pocs mesos la ciutadania va dir prou, front a un nou mandat del President malalt, i el règim s’enfronta a un seguit de manifestacions populars inacabables que pretenen, de fet, acabar amb el monopoli del poder per part dels vencedors de la Guerra d’Alliberament Nacional, i que malda per un repartiment més just de la riquesa.
El cost del no Maghreb és extremadament alt, primer per a la ciutadania algeriana, després per a la de la resta de la regió, i, en tercer lloc, per als veïns europeus. També en termes de seguretat, però especialment en termes humanitaris, econòmics, culturals i socials. Algunes parts del règim, com l’Exèrcit, estan maldant per un procés ordenat que faci que el país vagi cap a una democràcia més o menys plena, més o menys de tipus tunisià. Caldrà veure què en surt del tot plegat, i si finalment hi ha un autèntic tomb democràtic al país.
Les inversions catalanes a Algèria són molt importants. Els intercanvis econòmics han fet del país una sortida important en moments de crisi aquí. Són moltes les empreses que hi estan implantades, des de Seat -que hi fabrica automòbils-, fins una munió de petites i mitjanes companyies que fan negoci al país. Els moviments socials malden per una millora de la qualitat democràtica, i, especialment, perquè el jovent, especialment, no hagi d’emigrar per a garantir-se un present i un futur millor.
Amb l’actual arquitectura institucional de Catalunya el Govern de la Generalitat té prou competències per a treballar amb Algèria, i per a preveure possibles escenaris de present i de futur. Cal que hi estiguin amatents sense amagar-se darrere visions maximalistes. No només les nostres empreses hi són presents, sinó també les entitats socials. És hora, doncs, d’exercir les competències que realment existeixen.
Jesús Maestro és expert en relacions i cooperació internacionals, i seguretat
